17.06.2023 21:40
|
Actualització: 19.06.2023 11:03
Un matí trist, amb els blaus de l’ànima ben lluents i adolorits, em faig una pregunta que pot semblar frívola: què és l’elegància?
El meu cap repassa idees i definicions dels pensadors que m’han fet veure el món i la bolla, que m’han despert i m’han engrandit, per trobar la condensació precisa d’una resposta.
Fa un temps feixuc que només em convida als plers senzills i solitaris com escoltar música antiga a la fresca del parral, mirar la claror que s’aixeca darrere les cortines de fil de la cambra ombrejada, sentir el refilar mesclat dels teuladers i les mèrleres, o badocar inventant records del futur.
Hi ha hores en què em deman si visc dins aquest fus horari de la història, o si he perdut el Zeitgeist, l’esperit del temps.
Em són propicis els territoris de l’inactualitat, a mi que som un bulímic de les notícies!
Per què ador l’inefable, l’impalpable, la tenuïtat de l’instant, aquest moment amarat d’evanescència en el centre de la temporalitat?
Escric damunt les lloses de l’instant mortal per fer-lo viure.
Cant l’instant singular i l’ocasió valuosa!
Me’n tem, que són únics en tota l’eternitat?
M’adon de la reserva de joia fràgil que això em deixa com un polsim de pol·len entre els dits o una frase essencial escrita a l’arena ran de les ones?
Instant.
Temps sense duració!
Guspira que ho encén tot!
Fulguració que no deixa empremtes!
Futur en instància de present!
Crui que et mostra el no-res!
Efímera densitat de l’esdeveniment!
Miríada d’una mutació única i irrepetible!
Apocalipsi cop en sec!
Cruïlla del temps i de l’eternitat!
Tot aquest panorama apareix en el mirador dels instants, no ho sabies?
Per sort encara m’arriben vibracions d’aquella saviesa analfabeta que sap una cosa ignorada, d’aquelles vides irreemplaçables que són fàcilment reemplaçades, la importància desmesurada de la vida d’un humà, l’impensable de la mort i també l’inevitable d’aquesta.
On manca la paraula comença la música, on s’aturen els mots, els humans no podem fer altra cosa que cantar.
És en el silenci on la música respira.
Només cerc uns illots de claredat dins la confusió, és demanar massa?
Per això no estic d’acord amb el mestre Nabókov, que deia que els aforismes eren un símptoma d’arterioesclerosi mental.
Estic amb Gracián, que va ser un dels inventors aforismers.
Ell ens deia que volia escriure una veritat insular, una veritat circumscrita.
Com quan Sòcrates, amb una frase, amb una inflexió de veu, desconcertava l’interlocutor i feia aparèixer la veritat el temps d’un llamp, d’una reticència.
Si hi ha un llamp dins la nit podem aprofitar per orientar-nos, però no hi ha temps de veure gaires coses, d’entrar en els detalls, d’entendre en profunditat, només, no més, sentir parcialment, fugitivament, per al·lusions.
Llegesc Vladimir Jankélévitch i em fa molt de bé perquè travessa tot el segle XX amb una veu singular i inclassificable i una consciència tan sensible com analítica, tan bondadosa com lluitadora. Crec que escrivia per al segle XXI!
Un home savi i bo, analitzador de virtuts ben necessàries com el coratge, la sinceritat, la compassió, la justícia, el perdó i la fidelitat, evocador de l’absència, el quasi-res, l’irreversible i l’irremeiable de la mort. Un mestre sentidor de la memòria que rejoveneix en les aigües vives de l’instant.
I l’elegància, què ha passat?
N’has trobat una definició lluny del lloc comú?
Un màxim d’intensitat amb un mínim d’efectes.
Aquest matí trist, amb els blaus de l’ànima ben lluents i adolorits, faig voltes a una expressió altra de l’instant.
Em dic que l’instant és distint del moment, tros de duració, i del present, ara, i es mou per revelar-me territoris de l’enigma cap als quals m’endins per l’evanescència del passatge amb tota l’elegància impossible.
