13.05.2023 21:40
|
Actualització: 15.05.2023 11:17
Bes els mots vius abans de començar a escriure, d’un mort.
Voldria tenir només un tema: els nuus enigmàtics que relliguen els essers i les coses.
Em sent una silueta a contrallum de desposseir-me, de deixar-me posseir, d’obrir la meva obscuritat al que em travessa.
Ser a contrallum és ser per la nit, allà on els sentits es suspenen per deixar lloc a una paraula superior, reveladora.
L’entreson (mig despert, mig acubat) és la situació de privilegi per prendre i perdre coneixement, d’accedir a aquest món suprasensible.
Som una cambra negra atreta d’una manera irrefrenable pel laberint que creix en mi obert a les emocions que em teixeixen camins que no coneixia o que havia oblidat.
Sabies les virtuts de la substracció?
Treus una frase, uns mots, alguna cosa suplementària i l’horitzó s’encongeix considerablement.
Voldria accentuar la natura atmosfèrica de l’escrit, la sensació de no poder reunir tots els bocins del trencaclosques. Això fa l’experiència més viva.
En lloc de pensar tant, escolta una cançó dins el cap.
L’íntim i l’immens.
Un foravila pla amb el rostoll daurat, un ullastre a devora, valzies que descansen damunt els fils de l’electricitat i la boira que es fon així com s’aixeca el dia.
Posa l’atenció en el mínim moviment animal, vegetal, humà, mecànic (no som lluny d’una carretera i d’unes vies de tren), a les variacions de la llum, al refilar d’uns ocells.
Tot això apunta alhora per la seva agudesa cap a l’interior (aquí podria llegir en veu molt baixa i lenta un poema del Palau de la Natura de M.), i cap a l’invisible.
Doble promesa de l’aurora que arriba i la claror fora de plana d’un text que es perd.
Només volia alimentar la llengua, em digué.
M’ho va confessar després de la pèrdua del seu fill petit, que va atropellar un cotxe, i de l’evaporació de l’obra i de l’home.
Evocar els vius o invocar els morts, celebrar el ple (una gerra d’aigua de pou, una polsera d’or), el desig de fugida, l’elogi de l’horitzó o fer sentir la tristesa d’una absència amb simplicitat i tensió simultànies, vet aquí la feta.
Per què no escric una llista de matisos?
Tot, en aquesta societat necrocapitalista, ens obliga a sofrir les idees dominants, a pintar amb els colors dominants, a moure’ns entre grans mots dominants.
Els escrits de la mortor dominant!
Voldria dissoldre i desestabilitzar aquests elements elefantiàsics i homogeneïtzadors per descriure i viure en aquests mons en què els roïssos, els detalls, els escapolons, les delicadeses, les entreombres, les miques que cauen de la taula fossin els protagonistes d’unes vides menudeues i petitones que no sortiran mai en els butlletins de la Història Oficial.
Les pobres deixalles de la pobra gent pobra de la terra.
Oferiré malaplers a voler bastits amb les muntanyes de fems formades pels embolcalls tudats, ferides obertes, teixits esqueixats, plàstics assassins, jocs romputs, connexions tallades i desigs esfilagassats.
Brodaré com un condemnat les alegries més fraternals que no has pogut imaginar mai, les dreceres més amagades que et duen als prats de l’amor, les classificacions salvadores de les espècies no-humanes i humanes que no apareixen en els catàlegs científics.
L’estètica de l’insignificant, d’allò que no té cap interès, serà la meva guia i el meu far.
