Closcadelletra (CCCLXVI): En el principi fou l’emoció

Els màrquetings necrocapitalistes manipulen les nostres emocions.

Els discursos dels polítics manipulen les nostres emocions.

Les tecnologies mediàtiques manipulen les nostres emocions.

Les xarxes socials manipulen les nostres emocions.

Els mercats i el consum manipulen les nostres emocions.

La solidaritat i la fraternitat, són antídots contra la manipulació de les emocions?

Com pot ser que aquest abril que arriba tot ple de flors grogues pugui començar així, amb aquesta denúncia grafitera, dura i amb tinta vermella contra els manipuladors de les emocions?

El panorama d’ara mateix despullat dels cosmètics de les seves seduccions em sembla desolador.

Voldria retorçar la llengua en tot, ritme, cadència, mots per donar la veritat d’aquesta anestèsia dels sentits i dels pensaments, que s’escampa arreu arreu com un gas tòxic que ens impregna, que ens amara i del qual no en som conscients.

Un gas que ens talla les sensacions, ens castra la capacitat de pensar, ens robotitza, no us n’adonau?

Preguntes sense resposta, interrogants que es perden, demandes que queden en là.

He fet una prova. He encès el televisor. Un canal qualsevol dels mil i un que tenc a disposició. A l’atzar. I m’he trobat amb la imbecil·litat publicitària a voler, després ha començat el renouer, la fúria i la carnisseria. Primer, bombardejos a Ucraïna, a Palestina, al Líban i més llocs. Tot seguit, un rosari d’atemptats terroristes amb molts de morts i ferits. I un tsunami d’imatges de cadàvers exhibits des de tots els cantons. I després pasteres i ofegats a la Mediterrània. I més imatges de dones, homes, nins, vells i joves anegats des de tots els cantons. I el pebre de cirereta és una locutora que dóna la notícia que la fiscalia general espanyola considera que el moviment independentista català és terrorisme.

Estic bé del cap si apag l’aparell i me’n vaig corrensos al sementer i em tir entremig de les flors carabassa dels llevamans salvatges i les ensum intensament molt de temps?

I allà, estirat de panxa entre l’esplendor de l’herba, de la glòria de les flors em vénen al cap la bellesa mil·lenària dels braus i els cérvols i les mans de la cova de Lascaux, una insurrecció vibrant del temps humaníssim entremig de tantes de catàstrofes.

I també pens en els pagesos egipcis que descobriren el tresor de papirs gnòstics de Nag Hammadi, a prop de Luxor, en què aquells savis dels segles III i IV dC (perseguits, menyspreats, atacats, reprimits i de vegades assassinats), ens donen consells que m’he après de cor i que em fan molta de companyia: “Som un so que ressona amb dolçor, i existeix des del coneixement en el silenci.”

O també: “Benaventurat el que és abans d’haver estat. Car el qui és ha estat i serà.”

I sobretot: “Aquest món és un menjador de cadàvers. Tot el que menja és mortal. La veritat és una menjadora de vida. Vet aquí per què cap dels que s’han nodrit de veritat no morirà.”

Una vertadera resurrecció!

Qued condormit amb aquestes sensacions i sentiments entremig de l’herbei que creix d’aquesta primavera convulsa i somii que som un habitant herètic de les noves catacumbes.