31.12.2022 21:40
|
Actualització: 02.01.2023 11:11
Escric a l’ombra dels plataners amb les fulles de color de carabassa que cauen amb ritmes secrets.
Aquest lloc de repòs és també el de la decisió.
Un respir clorofíl·lic forma el meu aire. Quin propòsit tenc ara mateix?
Cerc com un boig la concisió.
Em moc dins el temps de les dreceres.
Faig via pels girs dels adjectius.
M’amoll per improvisacions salvatges en què cada seqüència és nerviosa, estremida, com un solo de trompeta de Miles Davis.
Ador l’electricitat i la violència que enrampin i sacsegin el lector amb els detalls més fútils, més insignificants, més foscs.
Em repetesc que els plers dels sentits són inferiors als de l’esperit.
Que necessit perspectives múltiples i temps superposats.
Una capacitat d’endevinació polièdrica.
Em repetesc que hi ha estrelles tan allunyades de nosaltres que la seva llum encara no ens ha arribat.
Necessit aquesta llum.
La necessit per lluitar contra l’obscurantisme dominant.
Resignació, covardia, servilisme, lletjor, bestiesa, gregarisme, cobdícia, conformisme; vet aquí alguns dels elements del programa de la ignorància i els seus interessos.
Vivim (ens n’adonam?) dins el final de l’esperit crític i de la llibertat de pensament.
Volem analitzar les grans mutacions que succeeixen davant els nostres ulls encegats.
Sabem recollir la memòria?
Lluitam contra l’amnèsia i la manca de gust?
Ens temem de la desaparició de l’art de llegir?
Cal repetir-se que hem d’anar aviat perquè la vida és curta i hem de fer moltes de coses?
Un temps per esser fort, insacsejable en l’amistat i els sentiments, sense por ni en aquest món ni en l’altre.
L’alegria i l’amor al treball són dues fonts per no caure en la desesperació, em diu l’amic i mestre Voltaire.
I l’escolt i el seguesc perquè representa el despertar, la frescor, la transversalitat, la intervenció, l’abandonament de l’esperit a tot el seu llibertinatge, el color de la llum, la inspiració mateixa.
Som llibertí quan vaig aviat, quan m’estim més el galop al trot, quan refús l’avorriment, quan prenc camins laterals, quan improvís, quan aplec l’ocasió, quan estim el moment, l’instant.
Em cau una fulla seca del plataner just damunt el full on escric i m’adon que els nostres sentits són com tecles pessigades per la natura que ens enrevolta.
I record Baudelaire que tenia molta raó quan deia que la revolució sempre l’han feta els voluptuosos.
I tot seguit per una conjunció d’atzars em ve al cap la frase d’Emilie, Mme. du Châtelet, quan deia ben a les clares: la venjança més gran que podem prendre de la gent que ens odia és ser feliços.
Agaf la fulla seca i l’estotj en un llibre d’hores que em pos a llegir molt a poc a poc: sent la ploma, la tinta, el paper, la mà que escriu, els seus avenços, els seus reculars, els seus trucs, la seva energia, el seu cansament, el seu tempo, la seva música.
Allò està escrit des de l’interior, de sota la pell.
La veritat és allà, en aquella música íntima que tothom refua, que no vol veure ningú.
Qui escriu és un inventor d’instants.
Li agrada el suspens, el moment sense continuació, el llampec emotiu, la necessitat de l’encantament, de la clariana del temps, de les notes del cant.
Us puc assegurar que els esclats de llengua que visc, davall el sol hivernal i damunt la molsa verda mig tapada de fulles seques, amb els meus mestres llibertins són impulsions de la natura, festes de la delicadesa, de la sapiència i de la joia de viure.
