Madrilenys pel dret de decidir

D’un temps ençà, tenia el solitari honor de ser considerada per molts una rara avis, madrilenya enamorada de Catalunya, gastant la llengua de Fabra arreu, investigant doctament reliquies reixides com la Nova Cançó i fenòmens actuals com la música en català, participant de tots aquells moviments culturals i socials, polítics, identitaris, que fan d’aquest, un poble eixerit. Sí, una friki.

Com 'los callos' o 'el cocido', aquets frikisme meu era també 'made in Madrid', frikisme a la madrilenya, que avui, per sort, ja no és novetat des que aquest estiu la meva paisana Maria Rubio, de Titulcia (Madrid), enviés una carta a El Periódico, demanant la independència per Catalunya. Fa no gaire temps, l’estepa mesetària es trobava –o això semblava– òrfena de catalanistes declarats, i els que hi havia, eren, és clar, catalans que hi havien anat a parar per raons diverses. Pocs érem llavors, els que, madrilenys de tota la vida ('amigos y residentes en Madrid' com deia l’Un, dos, tres) ens acostàvem a cos descobert, a la perversa línea del catalanisme, versió indepe. Avui però, madrilenys procatalanistes surten de l’armari com bolets. Benvinguts.

D’arreu s’alcen veus, vídeos de youtube, cartes al director, cantants, músics, actors, lingüistes, i altres homes i dones de bé, nascuts i viscuts a Campos de Castilla, i 'aledaños', que es declaren, de sobte, enamorats de Catalunya, de la causa Catalana, de la independència. Joves alemanyes que es passegen pel Principat càmera en mà filmant les rareses i bogeries dels catalans en pro de la llibertat; noies de Titulcia que volen ser catalanes, o xiques andaluses que parlen de les excel·lències dels catalans i es guanyen el dret de tenir una paròdia al Polònia; JM. Carrascal parlant de Catalunya com a model de nació a seguir, Ramoncín –fill de Madrid– cantant l’Estaca al Concert per la Llibertat, Ana Belén i Víctor Manuel fent costat a la causa, lingüístes madrilenys de prestigi que aposten pel model d’inmersió en català, i fins i tot el mateix Rector de la Complutense, el Sr. Carrillo (fill de són pare) fent apologia del dret de decidir.

Definitivament he deixat de ser una friki, una rara avis. O potser no, potser mai he estat sola, perquè un altre Madrid existeix, sempre ha existit. Ofegat per l’ombra de la caverna mediática de l’España Cañí, però viu. Un altre Madrid que es mou a les antípodes dels cadells hereus de l’Espanya negra. Una altre Madrid: el del no passaran. Aquell Madrid del que Companys digué, un 14 de març del 37 a la Monumental de Madrid… 'Madrileños, Cataluña os ama'. Un Madrid solidari, respectuós, democràtic, revindicatiu, convençut del dret dels pobles a decidir el seu destí. Un Madrid desconegut pels que s’han cregut l’etiqueta que la 'una, grande y libre' ens volia penjar. Potser mai he estat una solitària rara avis, sinó que a la resta d’aus els ha costat sortir de l’armari i pronunciar-se obertament pel que fa a Catalunya. I ara ho fan, sense vergonya, de manera cívica i tolerant.

La qual cosa només es un reflex de l’avenç de la normalització d’una demanda –la independència– d’un dret –el de decidir– que abans només eren cosa de quatre bojos, i ara és d’ús quotidià. Esperem que aquesta normalització de l’independentisme, del dret a decidir, no es torni crónica, i de tant normal mai es faci efectiva, i passi a ser una moda més, integrada pel sistema inmutable. Hem aconseguit, tots aquells que portem molt de temps, i els que acaben d’arribar, que l’arròs estigui a punt, és moment d’escudellar, si no volem l’arrós covat.

Desde Catalunya, Madrid es veu a 600 km. Però hi ha un altre Madrid que és molt més a prop, només invisible pels que no el volen veure. Madrilenys, castellans, lluny de l’anticatalanisme, catalanòfils enamorats, i fins i tot madrilenys independentistes, o si més no, tolerants, demòcrates, defensors de la llibertat dels pobles, i del seu dret de decir. Perquè no cal ser català per defensar el dret de decidir o la independència de Catalunya, del Kurdistan, o del Tibet.

La fila de diputats que varen lluir pancarta davant del congrés dijous passat, va ser un gest polític, la dels madrilenys que els vàrem acompanyar va ser un gest solidari, ideològic i desinteressat. No vàrem sortir a la foto, invisibilitats per l’establishment, però que hi erem, i tant que hi erem, amb la mà estesa.

Hi érem, i hi som: un altre Madrid, aquell que no considera una provocació lluir l’estelada al Retiro.

Un altre Madrid, aquell que no surt a Intereconomía, aquell desconegut, aquell resistent. Aquell Madrid aliat.

Belén Murillo, autora del bloc BoiradeMadrid.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'Hi ha un altre Madrid, quell que no considera una provocació lluir l’estelada al Retiro'