La mentida com a estructura d’estat

'Rajoy ordena al PP que eviti l'enfrontament amb Catalunya. Els populars arriben a la conclusió que els xocs nodreixen el sobiranisme. El PP evitarà les estridències.' Era un titular de La Vanguardia del 2 d'octubre i es parlava d'una 'nova estratègia de Rajoy amb Catalunya'. Ho havien constatat durant mesos i la Via Catalana havia confirmat el fracàs. Les enquestes són, l'una darrere l'altra, inapel·lables. Les últimes indiquen més d'un 80% en favor d'un referèndum i els sís dupliquen els nos. I el PP i el PSC s'ensorren.

L'unionisme ha comès molts errors, però el més bàsic ha estat el de la propaganda, que ara, ells no ho saben, se'n diu 'comunicació'. Ho havia explicat Miquel Sellarès: les guerres del segle XXI no es fan amb armes, sinó amb els serveis d'intel·ligència. Quan una quarta part del total de la població surt al carrer en contra d'allò que has pregonat durant anys en règim d'oligopoli és que vas perdent la guerra per pura estupidesa.

El poder menteix sempre, però en el cas de l'estat espanyol amb Catalunya s'han superat totes les mesures. Els polítics menteixen sempre, però la política no es pot fonamentar en l'engany sistemàtic. Quan l'encanteri es converteix en una estructura d'estat, l'estat fa fallida. Es pot enganyar tothom un temps, i a alguns sempre, però no es pot enganyar tothom sempre, segons la coneguda sentència d'Abraham Lincoln.

L'error de l'espanyolisme és que ha fabricat una propaganda més per a consum intern que no pas per als catalans, en els quals suposadament havia de fer forat. Un suspens directe en l'examen d'ingrés de qualsevol escola de publicitat. L'exemple perfecte el constitueix un espot que UPyD va difondre durant la campanya de les eleccions catalanes, penjat a YouTube com a 'Parodia y mofa de Toni Cantó (UPyD) al independentismo catalán'. Ha estat justament això, una paròdia i una mofa, ridícula, inversemblant, insultant, impossible que se l'empassés un català, per més unionista que fos. Una agressió a la intel·ligència que aconsegueix l'efecte contrari del que persegueix.

El PP va ser incapaç d'aprendre la lliçó després de vuit anys a l'oposició per la mentida de 'les dues línies d'investigació' arran dels atemptats islamistes als trens de Madrid. El PSOE va ser incapaç d'aprendre que negar la crisi no l'havia ocultada ni encara menys l'havia evitada. La sonora traïció del 'respetaré el Estatut...' passa factura al PSC encara ara. Ha estat la inèrcia d'uns polítics caducs que no han sabut llegir els nous temps, i menys els nous temps a Catalunya. És manca de capacitat política, però és sobretot manca de cultura democràtica. Què pensi el ciutadà és indiferent: la idea és controlar, tot es pot redirigir, la demoscòpia és la base i els mitjans, l'eina d'inoculació.

Es pot construir res de positiu i durador, es pot construir un estat, sobre la hipèrbole constant? Algú que sempre faroneja no té cap autoritat per a proposar res. Personatges sinistres, caricatures de si mateixos, que han desbarrat en tots els terrenys i en totes les condicions, pretenen ser creïbles contra Catalunya. Individus odiats per l'opinió pública, mestres de l'estirabot, com Aznar, com Bono, com Guerra, com Morago, com Rodríguez Ibarra, han atiat la catalanofòbia sense considerar que la simple visió de la seua cara crea anticossos. 'Quan sento parlar Vargas Llosa em poso malalt', ha dit Jaume Cabré.

Ho han practicat durant tants anys que han acabat perdent la consciència de l'exageració. Les aboquen pel broc gros, sense control, sabent que tothom sap que menteixen i ni tan sols miren de dissimular: acusacions de nazisme i terrorisme, el valencià ve de l'iber, la unitat té tres mil anys, o quatre mil... El geni Millo ha expectorat que Catalunya s'exclourà del pluralisme i l'humanisme si surt d'Espanya.

Han estat mentides òbvies, barroeres, que fereixen la sensibilitat dels destinataris, però han estat sobretot mentides sense ni un mínim d'intel·ligència. Han aplicat una estratègia no ja poc adequada en la societat global de la comunicació, sinó anterior fins i tot a la televisió. Arguments per a la vella ràdio, quan el ministre de Propaganda Goebbels podia triomfar amb els seus famosos principis. Però una mentida repetida cent vegades no acaba essent veritat, sinó cent vegades ridícula quan mil canals diferents ofereixen uns altres punts de vista. I Goebbels va atiar els cristians contra els jueus, però no pas els jueus contra ells mateixos, un altre error fonamental.

No han entès res. Enfronten els esquemes del franquisme amb una revolució líquida, netament contemporània, molt participativa, molt tranquil·la, molt cerebral, en què centenars de milers de persones es prenen la molèstia d'anar a votar un diumenge en unes urnes d'atrezzo, o poblen els balcons i els carrers de banderes, o compren en massa una loteria alternativa, o s'inscriuen amb cura en una pàgina web i van ordenadament al lloc que els assignen en una manifestació quilomètrica. No es tracta de simples demostracions col·lectives, sinó d'accions molt complexes de subversió responsable i coordinada. Aquesta és una revolta de les classes mitjanes, dels professionals, de l'avantguarda social, culta. I això es vol combatre amb l'insult, l'astracanada, la provocació i la repressió. Catalunya viu la revolució dels estels i ells branden una constitució tronada.

Quan les grans audiències han detectat que la mentida és sistemàtica i ubiqua, en queden vaccinades. Les portades de La Razón o l'ABC fan riure. Publiquen la fi del món i la gent se'n fot, i surt a l'APM. I que vagin alerta alguns diaris catalans perquè el lector d'avui no l'entabanaran sense un cost. Ho va dir el vell militant socialista Jaume Sobrequés quan van començar a aparèixer propostes insubstancials per a dividir els catalans. 'El federalisme és mentida, en trenta anys al PSC no se n'ha parlat mai.' El confederalisme és mentida, la Declaració de Granada del PSOE és mentida, l'apel·lació a la moderació és mentida. És mentida que Alberto Fabra tanqui Canal 9 per salvar col·legis o hospitals, és mentida el pressupost de Montoro, són mentida els trens de rodalia, és mentida la por...

La fal·làcia s'ha convertit en estructural. Arriba un moment que tot cau en el mateix sac, la 'relaxing cup of café con leche', la plataforma Castor, els brots verds, les balances fiscals, l'AVE, les autopistes radials, el corredor central... La superxeria és còsmica. Els polítics espanyols han engegat la centrifugadora de l'engany i a Catalunya el nombre d'independentistes no para de créixer, perquè l'alternativa sí que és real.

Quan la distorsió i l'exageració són la norma, i tota una col·lectivitat --l'espanyola-- hi participa alegrement, no hi ha entesa possible i un acaba esclatant. Xavier Rubert de Ventós ja va manifestar en un moment inicial dels procés que de gent així no en volia saber res, només els volia tenir lluny. Fan feredat, causen psoriasi.

És el fracàs de la manipulació tal com s'ha entès durant aquestes darreres dècades. No han sabut bastir un discurs nou i es moren amb la transició, una altra mentida. Ara s'adonen que s'han equivocat d'estratègia, però tothom sap que allò que proposaran també serà mentida. La mà oberta és mentida i les amenaces són mentida. La força de què es vanten és mentida i quan arribi el xoc de trens es veurà que els castells d'Espanya són un miratge. Perdudes les proporcions, fora de tot contacte amb la realitat, Espanya fa temps que ha esdevingut un holograma per als catalans.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La mà oberta és mentida i les amenaces són mentida.

La força de què es vanten és mentida i quan arribi el xoc de trens es veurà que els castells d'Espanya són un miratge.