La incompetència política aplana el camí cap al Grexit

La crisi de Grècia és com més va més greu. Les negociacions entre el govern i els seus creditors s'han trencat aquest cap de setmana, i ara vénen les restriccions per a retirar diners dels bancs.

El pas següent és que el govern emeti l'equivalent de pagarés per a pagar salaris i pensions. Sembla que el país transita pel relliscós pendent que porta a la sortida de l'euro.

Molts de nosaltres dubtàvem que arribaríem aquí. En concret, jo dubtava que arribéssim fins aquí.

Fa gairebé una dècada, vaig analitzar les opcions que un país podia encarar a l'hora de sortir de la zona euro. Vaig arribar a la conclusió que era molt poc probable que passés. La probabilitat d'un 'Grexit', o qualsevol 'Altreexit', vaig afirmar amb confiança, era extremadament petita.

Brad DeLong, el meu amic i col·lega de la Universitat de Berkeley, ens recorda regularment la necessitat de 'contrastar els nostres punts de vista amb el mercat'. Així doncs, on errava la predicció?

Per què una sortida de l'euro no té sentit?

La meva anàlisi es va basar en la comparació dels costs i beneficis econòmics d'un país que surt de l'euro. Els costs, vaig concloure, serien molts grans i concentrats en les primeres fases de la sortida.

La possibilitat d'una sortida de la zona euro, per remota que fos, causaria pànic bancari. Les autoritats es trobarien obligades a tancar el sistema financer. L'activitat econòmica s'aturaria. La pèrdua d'accés als estalvis, però també a la gasolina importada, medicaments i productes alimentaris, faria que els ciutadans, enutjats, sortissin al carrer.

No únicament s'endarreririen els possibles beneficis posteriors, sinó que serien decebedorament petits en comparació.

Si el govern imprimís diners per a finançar la despesa, la inflació s'acceleraria, i qualsevol millora en la competitivitat de les exportacions seria efímera a causa de la depreciació de la moneda nacional reintroduïda.

En el cas de Grècia, d'una altra banda, hi ha el problema que l'exportació més important del país, el petroli refinat, es cotitza en dòlars i es basa en el petroli importat, que té un preu també en dòlars. Això pel que fa als avantatges d'una moneda depreciada.

Les exportacions agrícoles, per una altra banda, necessitaran unes quantes collites per a remuntar. I l'atracció de més turistes no serà pas fàcil, pel so de tambors de disturbis polítics.

Què ha sortit malament?

Com pot ser que Grècia hagi acabat així? Alguns diuen que el fantasma d'un pànic bancari ja no era cap impediment per a sortir de l'euro, perquè hi ha hagut pànic igualment a causa de la profunda depressió en què es troba l'economia grega.

Però el fet notable és com el pànic bancari es va mantenir —era perfectament gestionable fins que el govern grec va convocar el referèndum sobre les condicions del rescat ofert pels creditors internacionals, les negociacions es van trencar i la sortida es va convertir en una possibilitat real.

Cada vegada hi havia més crèdits no rendibles —o gairebé—, però els bancs encara tenien tota la liquiditat que necessitaven. El Banc Central Europeu dóna suport al sistema bancari grec amb l'assistència de liquiditat d'emergència (ELA) fins a final de juny. Fins que Grècia no va deixar la negociació el Banc Central no va aturar l'augment d'ELA. I fou aleshores que va esclatar un pànic bancari en tota regla.

De manera que em quedo amb l'argument econòmic. Però on he de contrastar el meu punt de vista amb el mercat és en el fet d'haver subestimat el paper de la política. En particular, he subestimat el grau d'incompetència política, no tan sols del govern grec, sinó encara més dels seus creditors.

Al gener Syriza no era tan solament una plataforma que no volia retallades de la despesa o augments d'imposts, sinó que també volia mantenir-se dins l'euro. Syriza havia d'haver previst que feien falta alguns compromisos per aconseguir aquesta quadratura del cercle. Se'n van adonar estranyament tard.

I el primer ministre Alexis Tsipras i el seu govern havien d'haver tingut el coratge de les pròpies conviccions. Si no estava disposat a acceptar l'oferta final dels creditors, havia d'haver declarat el rebuig pur i simple. Si preferia continuar negociant, havia d'haver continuat a la taula de negociació. La decisió de convocar un referèndum a mig partit només porta incertesa. És un esforç de transparència per a evitar la responsabilitat. És l'acció d'uns líders més interessats a mantenir-se al poder que no pas de minimitzar el cost per al país.

Una dura lliçó apresa

Així i tot, aquesta incompetència no és res en comparació amb la de la Comissió Europea, el BCE i l'FMI.

Les tres institucions es van oposar a la reestructuració del deute el 2010, quan la crisi encara es podia resoldre a un cost baix. Van continuar negant-s'hi el 2015, quan una rebaixa del deute era la concessió òbvia a Tsipras i companyia. Hauria tingut un cost petit. Insistir a dir que els deutes de Grècia es podien tornar no va millorar gens la seva credibilitat.

Els creditors van calcular primer els excedents pressupostaris que Grècia havia de deixar de banda amb la finalitat de pagar hipotèticament el deute. Després van demanar al govern que apugés els imposts i retallés prou la despesa per a no produir aquests excedents.

Van menystenir el fet que, si es feia això, enviaven el país a una depressió encara més profunda. Privilegiant els propis llibres de comptes, van aconseguir el resultat i el govern grec que es mereixien.

La conclusió és clara. Mai no s'ha de subestimar la capacitat dels polítics de fer les coses mal fetes. Miraré de recordar-ho una altra vegada.

Barry Eichengreen, professor d'Economia i Ciència Política a la Universitat de Califòrnia, Berkeley.

Aquest article ha estat publicat originàriament a The conversation.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Mai no s'ha de subestimar la capacitat dels polítics de fer les coses mal fetes. Miraré de recordar-ho una altra vegada.