Se'n diu democràcia

(A propòsit del 27/s)

Jo no vull ser espanyol. Podria donar moltes raons i explicar que la cosa no va de sentiments o de sensacions — “en les sensacions s’agafa allò que ve, en el sentiment s’intervé”, deia Artaud—, va de conviccions, d’arguments polítics, històrics i, sobretot, culturals. Però no cal que ho faci, a hores d'ara això només serviria perquè els qui no volen ser espanyols se sentissin més o menys representats per les meves paraules i els qui volen continuar sent-ho poguessin esgrimir raonaments que rebatessin els meus. És la lògica del debat intel·ligent: tenir opinions i defensar-les amb arguments que respectin els dels contraris, i viceversa. Acabo d’escriure arguments respectuosos, no cantarelles (que si Artur Mas ens ha begut l’enteniment a tots els independentistes, que si estan en disposició de canviar la Constitució i fer una Espanya federal...) que demostren la incompetència intel·lectual (i, per tant, política) de qui ho diu perquè s’arroga el paper del més llest de tots, del pallasso savi, però a la que rasques veus que és el més babau de tots els qui estan a la pista de circ. No, ara ja no ens cal donar raons; estem en una fase en què tots ens hem de posicionar. Ara, toca exercir un dret fonamental: escollir fins on puguem la Catalunya que volem.

Aquesta és la qüestió: se’n diu democràcia. Jo no vull ser mai més espanyol i, en paral·lel, vull un canvi rotund de la societat que ha de venir; per tant, votaré l’única opció que representa, ni que sigui per aproximació, com solen ser aquestes coses, les meves conviccions. Uns altres, votaran una altra opció independentista que s'adeqüi a les seves voluntats i als seus arguments, em refereixo a la candidatura unitària que s’ha gestat els darrers dies. I, fora d’aquest àmbit, hi haurà tots aquells catalans que votaran opcions que representaran el no sortir d’Espanya: uns amb la voluntat de canviar la configuració de l’Estat (encara que no ens expliquin com), uns altres amb la pretensió de mantenir l’estat actual de les coses i uns altres que, fins i tot, voldran retornar als temps de la Dictadura. Res a dir, tothom votarà allò que voldrà.

Hi ha una cosa que em preocupa, però. Jo sóc independentista. Però abans que això sóc demòcrata. Sóc tan demòcrata que, amb l’edat provecta que arrossego, mai no he guanyat cap votació ni municipal ni autonòmica ni estatal, i ho he acceptat amb normalitat. Sempre he estat en minoria, ai las! Fixeu-vos en un detall: jo mai no he volgut ser espanyol i sempre ho he estat, i de moment ho sóc, encara que m’agradi dir que per imperatiu legal. Però mai no he rebentat res, he entès que la majoria de la societat en què visc ha optat per altres camins, ja fossin autonomistes, espanyolistes, capitalistes, neocapitalistes... i que les meves opcions tenien menys implantació. Mai no he guanyat, ras i curt.

Ara, però, sembla que hi ha possibilitats que el 27 de setembre jo i tants d’altres, perdedors habituals, damnificats de la democràcia, puguem deixar de ser minoria. Ara fa la sensació que es donen unes condicions perquè l’opció independentista (la de la CUP, la meva, i la de la llista que encapçala Romeva, no sé si en sortirà alguna altra) pugui ser majoritària al nou Parlament. I si això fos així, em preocupa, m’angunieja que, per una vegada a la vida, no em deixin ser majoria. Jo que sempre he fet de demòcrata en la pèrdua, podré ser demòcrata en la possible victòria?

La meva preocupació no ve, però, del que puguin dir des de Madrid, de les apel·lacions constants a la unitat d’Espanya que tan agermanadament fan el PP i el PSOE; allà ells amb la defensa de la “una, grande y libre”. El que em preocupa és si gent com els Iceta, Chacón, Herrera, Camats i les tradicions que representen acceptaran uns resultats que suposin el trencament d’Espanya. I, en conseqüència, si podem estar segurs que, des de Catalunya, defensaran a tort i a dret, a peu i a cavall, com deia el crític Sebastià Gasch, uns resultats democràtics que suposin el no mantenir-nos espanyols.

Em sembla que aquesta és una qüestió central. Trobo legítim que totes les opcions no sobiranistes busquin aliances. És més, el mateix supòsit d’ajuntar-se uns partits amb uns altres que habitualment estan enfrontats no deixa d’evidenciar que accepten implícitament el repte sobiranista de les eleccions vinents. Però el que hauria de quedar clar és que, si perden, deixaran de fer argumentacions d’astracanada, seran respectuosos amb els ciutadans que hauran votat amb llibertat i esdevindran demòcrates de la pèrdua. Aleshores sabran, com sabem tants de nosaltres en pròpia història, que ser demòcrata en la derrota, en la minoria, és el que distingeix les democràcies de debò.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

'El que em preocupa és si gent com els Iceta, Chacón, Herrera, Camats i les tradicions que representen acceptaran uns resultats que suposin el trencament d’Espanya.'

'Però el que hauria de quedar clar és que, si perden, deixaran de fer argumentacions d’astracanada, seran respectuosos amb els ciutadans que hauran votat amb llibertat i esdevindran demòcrates'.