Opinió

 

<14/72>

Agustí Pons

28.05.2015

D’Angela Merkel a Ada Colau

El setè any de la crisi, el meteorit de l'austeritat compulsiva disparat per Angela Merkel ha provocat, a Catalunya i a Espanya, un daltabaix electoral de proporcions gegantines. La reforma política consensuada després de la mort de Franco --basada en un bipartidisme imperfecte i en una tramposa generalització autonòmica-- està ferida de mort. En el seu impacte electoral en territori català i espanyol, el meteorit no només ha tocat de ple polítics presumptament corruptes sinó també alguns altres, com l'alcalde Trias, que havien dut a terme una gestió fora de tota sospita. La recepta de l'austeritat a ultrança ha originat un empobriment general de la població i només tenint en compte raons extraeconòmiques --raons que formarien part de l'ADN o de la geologia de la societat alemanya-- es pot entendre l'entossudiment d'Angela Merkel a mantenir-la. Ja els pragmàtics britànics de final del XVIII ens havien advertit que 'és bo allò que és útil'. I l'austeritat compulsiva no ha resultat en absolut útil. La paradoxa és que, d'entrada, Alemanya té raó. Un conjunt de països, sobretot del sud d'Europa, han gastat més del que tenien i ara han de tornar els diners que deuen i han de prometre que no s'endeutaran més. I com a escenari de fons, unes societats hiperregulades, unes burocràcies asfixiants, una natalitat a la baixa i una subhasta de populisme cada quatre anys. És cert. La crisi és econòmica; la solució, però, només pot ser política.


En el seu monumental llibre sobre la Primera Guerra Mundial, la historiadora Margaret MacMillan afirma que la preponderància dels militars en la presa de decisions va ser una de les causes del conflicte. Els militars, enduts pel zel professional, van fer que, en un moment donat, en el moment per exemple en què es va decretar la mobilització general, resultés tècnicament impossible de tirar enrere, arribar a cap mena de pacte que deturés la inèrcia cap a la guerra. Ara no som, per fortuna, a la vigília d'una confrontació com la de 1914 --Zweig la va definir amb exactitud: el suïcidi d'Europa. No. Però allà on el 1914 hi havia els caps militars, els generals d'estat major, poseu-hi els economistes, els ministres d'Economia i els manaies de les organitzacions internacionals de caire econòmic, i us adonareu que potser passa allò mateix. Potser tenen raó en les receptes que proposen --com en tenien els militars que volien ser els primers de començar la guerra, per guanyar-la--, però les receptes s'han demostrat insuficients i han augmentat el volum de la crisi. I és aquí on es troben a faltar solucions polítiques; les úniques que serveixen en els moments realment complicats de la vida dels pobles. O no van ser solucions polítiques --el pla Marshall, per exemple-- allò que va permetre que l'Europa lliure remuntés la gravíssima situació en què es trobava a la sortida de la Segona Guerra Mundial? Però la crisi d'ara s'allarga i s'allarga i no deixa de ser significatiu que sigui el president del Banc Central Europeu, i no el president d'Europa --que no n'hi ha-- qui acabi dient l'última paraula.


A Espanya, i a Catalunya, la crisi ha castigat la gent treballadora i les classes mitjanes, amb espectacles que no s'haurien d'haver produït mai com la dels desnonaments de les famílies que no poden pagar la hipoteca. Aquí, la insensibilitat del PP ha estat total i és en aquesta bretxa, tan lacerant i tan cinematogràfica, per on han entrat els indignats d'Ada Colau. Ella va ser de les primeres d'adonar-se que el sistema capitalista era modificable no des de la plaça pública sinó des del parlament. (El mateix descobriment havia fet Cohn Bendit fa uns quants anys i per això ara els ecologistes ens omplen de lleis des del parlament europeu). I, embolicant-ho tot, la percepció que hi ha una corrupció política generalitzada, que arriba a ser sistemàtica a Andalusia --una de les regions més pobres d'Europa malgrat la gran quantitat de diners que ha rebut i rep dels territoris més rics d'Espanya. La corrupció ha afectat també Catalunya a partir, sobretot, de la declaració de l'ex-president Pujol sobre uns diners no declarats i de la posterior successió de denúncies que han afectat més membres de la seva família.


Continueu llegint Núvol.cat

Editorial