Opinió

 

<14/72>

Marc Pallarès

22.04.2014

Fernández Díaz i el 'Monasterio del Interior'

Aquests dies hem sabut un parell de notícies més que apropen el ministeri que dirigeix Fernández Díaz a un monestir: d'una banda, el 'bisbe castrense' va sobrevolar la frontera amb Ceuta i Melilla amb un helicòpter de la guàrdia civil, i, d'una altra, s'ha lliurat la medalla d'or al mèrit policíac a la Mare de Déu de l'Amor de Màlaga (per cert, no sabem què en deu pensar, la Mare de Déu de l'Amor, de l'agressió que un afeccionat del Barça assegura que va rebre de mans de vuit policies espanyols, dimecres passat a Mestalla).


Es tracta de dos fets que demostren que Fernández Díaz pensa que una part dels problemes actuals es poden expiar gràcies a una mena de religiositat que no té en compte que aquesta constitució tan i tan esmentada parla d'un estat aconfessional. A mesura que el mandat popular sorgit de les urnes del 2011 s'ha anat consolidant, la doctrina catòlica s'ha convertit en un missatge tan categòric que fa la sensació que queden pocs esdeveniments que no siguen solubles al seu dogma. Tal com passa a les Corts Valencianes quan Juan Cotino, president de la cambra, posa el crucifix en un lloc ben visible de la mesa presidencial, l'ideal dels dirigents conservadors va convertint-se en ideologia, i les creences religioses que ells escampen a tort i a dret van perllongant-se com un sistema global d'explicació de la història ('potser Déu va considerar que els havia arribat l'hora', va exclamar un altre dirigent del PP a l'emissora de l'església quan els immigrants africans es van ofegar).


Cada vegada que Fernández Díaz acudeix a algun acte institucional en una caserna de la guàrdia civil, deixa de ser ministre durant una estona; llavors, el seu rostre no és fet d'ulls, sinó de mirades. El capellà que porta dins deixa anar algun discurs basat en una convicció ferma i ens assegura que l'existència humana gairebé sempre implica una dimensió d'inexistència. Així, mentre una part de la voluntat dels seus conciutadans s'ha d'enfrontar amb la realitat (amb un dia a dia cada vegada més dur), Fernández Díaz, a la tribuna del pati de la caserna, explica que l'altra part de la voluntat roman apartada, submergida en la foscor i en l'absència. És com si, per ell, apropar-se a la fe fos l'equivalent afectiu d'aquesta absència que pregona. És com si la seua capacitat d'administrar el misteri de l'ésser superior convertit en humà fos suficient per a alleujar una part dels drames socials que vivim; és com si, per Fernández Díaz, aprofundir la fe significàs pensar, enfront de l'hivern del silenci dels problemes, en l'estiu del so de les solucions, unes solucions que el seu somriure irònic insinua que aviat ens faran viure en una societat molt millor.


Aquesta confiança cega en l'espiritualitat potser pretén presentar com a projecte polític unes visons del món que proven de donar compte del bé mitjançant una fe que, qui comanda la cartera d'Interior, està convençut que pot acabar alliberant la societat de caure en la vindicta universal a la qual ens aboquen tot un seguit d'ideologies 'perilloses'.


Sort que tenim uns altres partits que (almenys quan s'acosten unes eleccions) ens ofereixen projectes polítics basats en idees, en debats i en programes electorals. Perquè, quan el 'Monasterio del Interior' detecta problemes (la tanca de Melilla, la gestió de la seguretat de les manifestacions, etc.), Fernández Díaz sura en una claror especial, allunyada, distant, com aquella llum que viu a l'interior de les roques.


Aquesta espiritualitat ens convenceria més si les conviccions religioses de Fernández Díaz no tinguessen la tendència de degradar-se en un fetitxisme de la religiositat. Així i tot, li desitge sort, perquè sembla que els esdeveniments que han d'arribar durant aquest 2014 vindran carregats de les inferències de tota una col·lectivitat que ha anat acumulant durant anys una caldera de sang que ara comença a fer efervescència, i que, segurament, cap ésser superior no aconseguirà de refredar.



Marc Pallarès
, escriptor i professor de teoria i història de l'educació de la Universitat Jaume I de Castelló

Editorial