Amb Grècia es decideix l’Europa que tindrem

Hi ha un fals relat interessat que fa del rescat grec i de la seva possible modificació i extensió un afer que afecta exclusivament Grècia. Res més lluny; a les actuals negociacions entre el govern de Syriza i l’eurogrup s’està decidint l’Europa que tindrem en el futur proper; si es mantindrà el paradís dels creditors/infern dels deutors, que a més d’injust s’ha demostrat absolutament ineficaç, o si Europa ha aprés dels seus errors i es proposa esmenar-los.
 
El primer pas per fer aquest canvi demana reconèixer que la política d’austeritat imposada als països rescatats, totalment o parcial com en el cas d’Espanya, ha estat tan injusta i ineficaç com sostenim. De fet, l’actual política monetària de Draghi i el pla d’inversions Junker són en sí mateixes la constatació que la disciplina Merkel ens ha dut a un carreró sense sortida: deflació, atur i pobresa colossals, desigualtat extrema, euroescepticisme, manca de cohesió social... Calen més dades?
 
Si un es pregunta per què els EUA van sortir molt abans de la crisi i avui tenen menys de la meitat d’atur, la resposta de fons està en un seguit de mesures preses amb la lògica del deutor, mentre que Europa ha privilegiat la del creditor. I la conclusió, la que avançava Keynes fa prop d’un segle: si s’ofega el deutor, s’arrossega amb ell el creditor; si el deutor aixeca el cap, també el creditor sortirà guanyant.
 
I aquest és el dilema europeu que es debat avui amb Grècia: continuar ofegant el deutor, suposadament el culpable de la seva situació, i amb això acabar ofegant Europa tota, amb símptomes que avui pateixen economies tan suposadament sanes com la finlandesa, o pel contrari canviar d’una vegada aquesta il·lògica i cercar una solució que, convenint a Grècia, convingui alhora a tota Europa. Una solució com la que Varoufakis, economista expert en el tema molt abans i molt més que ministre grec, ha posat sobre la taula: renegociació del deute i pagament d’interessos lligat al creixement econòmic entre altres.
 
No oblidem, de passada, que Espanya sobreviu avui gràcies a una política monetària ben paradoxal: la deflació que causa i agreuja l’alt atur i l’anèmica activitat econòmica europea, d’una banda fa créixer l’import del seu deute colossal i, d’una altra, obliga a uns tipus d’interès molt baixos que faciliten fer-li front. Però així que desaparegui l’espantall de la deflació i els tipus d’interès remuntin, podrà fer front Espanya al pagament del deute?
 
La posició espanyola davant l’afer grec no deixa de ser d’una miopia gegantina. Reclama el retorn dels diners que ella li ha prestat, a un interès molt per sobre del que ella mateixa ha pagat i amb els que per tant ha fet uns bons beneficis, en comptes de posar sobre la taula de negociació el seu propi de deute; en bona part tan il·legítim com el de Grècia. Un deute que de cap manera no s’hauria generat sense l’euro, ni s’hauria multiplicat sense les polítiques d’austeritat.
 
Al Parlament europeu, el grup Verds/Ale i les esquerres han defensat una conferència global sobre el deute perifèric i un “new deal” com a millor sortida sinó la única. Ben al contrari, el Consell d’Estats i l’Eurogrup segueixen defensant la disciplina merkeliana i un pla d’inversions que de fet serà un pas més en el procés de privatització global, atès que es demanen projectes públics per a inversions privades. La disparitat és, doncs, absoluta. I el que és més sorprenent: amb la socialdemocràcia donant el seu suport total a la dreta neoliberal.
 
Cert, Grècia també té molta feina a fer per treure la seva economia del pou i en cap cas no pot ella sola capgirar les polítiques europees i decretar una expansió de despesa pública que no pot pagar; perquè Europa no li deixa els diners i perquè els seus propis diners fugen a diari, i, sobretot, perquè no hi ha solucions individuals dins d’un col·lectiu com la unió europea. Ni Hollande ni Renzi han pogut aplicar-les, tot i la seva grandària.
 
Llavors sortir de l’euro, com ja recomanen per Grècia alguns grups d’opinió alemanys? Qui sap, potser per a Grècia acabaria sent millor que romandre-hi; però de ben segur seria un descomunal fracàs europeu. I si es fa fora l’últim de la classe, qui seria el següent a sortir?
 
O Europa sap gestionar i reduir les disparitats dels pobles que la conformen o no serà. Alhora, gestionar les disparitats serà impossible si Europa no és; és a dir, si no avança en la seva unió política i deixa de comptar els aturats grecs i/o espanyols per passar a comptar els aturats europeus i a preocupar-se perquè no n’hi hagin.
 
Així doncs, les negociacions d’aquests dies tenen Grècia com a pretext i Europa tota com a tema principal. Si es tria la humiliació del deutor, el projecte europeu claudica.

Ernest Maragall, eurodiputat d'ERC-NeCat, i Jordi Angusto, economista. Ambdós són membres de la junta directiva de Moviment d’Esquerres.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

La posició espanyola davant l’afer grec no deixa de ser d’una miopia gegantina.