Zush a Eivissa, l’esclat d’un univers artístic

Si per Salvador Dalí el centre del món era l’estació de tren de Perpinyà, per Zush sens dubte ho va ser l’illa d’Eivissa als anys setanta. El centre i l’embrió de l’Evrugo Mental State. La Fundació Suñol, que té un dels fons més importants de l’artista, amb més de tres-centes obres, presenta a Barcelona una mostra excel·lent dels treballs fets per Zush a Eivissa.

És una selecció molt significativa, potent i acurada d’algunes de les peces més impactants d’aquella època i de la trajectòria personal de l’autor. A Eivissa, Zush va viure un moment de creativitat altíssima. Allà va gestar el seu estat propi, l’Evrugo Mental State. Allà va experimentar amb formats i tècniques molt diverses, com ara la pintura fluorescent il·luminada per llum negra, alhora que naixien molts dels personatges i paisatges mentals inquietants que han donat vida d’aleshores ençà al seu univers particular.

Val a dir, també, que aquells anys, d’Eivissa estant, Zush va triomfar en l’escena de l’art contemporani internacional. Les obres exposades mostren l’evolució creativa i humana de l’autor, que passà de ser una persona immadura de vint-i-dos anys a un artista reconegut internacionalment en divuit anys molt intensos. Abans del 1968, havia fet exposicions a les galeries René Metras i Dau al Set de Barcelona. A partir d’aquell any, en una caseta de pagès de la Vall de Morna, a l’illa balear, Zush va produir una obra valuosa i diversa que aviat el portà a fer recerca al MIT (Massachussets Institute of Technology) de Boston, a Nova York, París, Londres i Berlín.

En aquells anys intensos es va donar a conèixer internacionalment amb exposicions al Guggenheim de Nova York, al Museum of Modern Art de San Francisco, a la Hasting Gallery de Nova York, a la XII Biennale Musée d’Art Modern de París i a la DAAD Gallery de Berlín.

L’exposició “Zush a Eivissa”, comissariada per Enrique Juncosa, Xavier de Luca i Elena Ruiz, es va presentar l’any passat al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa i ara s’exposa a la seu de la Fundació Suñol de Barcelona fins al 20 de maig. Hi ha la coincidència, i res no és casual, que enguany la fundació fa vint anys. I que l’any 1984 Zush va encetar una residència artística de dos anys de durada a la Galeria 2, on avui es fa l’exposició, actualment seu de la fundació.

La fugida a Eivissa

L’any 1968 és crucial per a la cultura, la revolta i la creativitat. Per a Zush va ser definitiu. Marca un abans i un després en la seva vida i en la seva carrera artística. La grisor del franquisme i la censura eren els colors i el to del paisatge de la ciutat de Barcelona. Però “la censura excita la imaginació”, remarca. Hi havia joves que amb la seva actitud començaven a incomodar el règim i la burgesia catalana carca, catòlica i benpensant.

Zush era un dels primers hippies, pintava i experimentava. Un vespre que circulava per la ciutat amb la moto d’un amic seu, el va aturar la policia. Duia els cabells llargs, havia fumat marihuana, no tenia els papers de la moto, que no era seva i, a més, la policia li va trobar a la butxaca una capseta amb marihuana. Tot plegat aleshores era prou motiu perquè l’empresonessin a la Model i, poc després, l’internessin a l’Hospital Frenopàtic de Barcelona, on es va estar tres mesos.

Diu que aquella experiència fou molt interessant i el va transformar del tot. Al Frenopàtic va començar a inventar-se paraules noves, un joc que practicava amb l’Armando, un intern esquizofrènic de qui es va fer amic. Un bon dia, el seu amic el va assenyalar amb el dit i li va dir Zush. Així fou com l’artista Albert Porta (Barcelona, 1946) passà a dir-se Zush, la primera passa per a construir el seu propi estat: l’Evrugo Mental State. Ja fa anys que es diu Evru.

Com que l’estat franquista era irrespirable i no estava d’acord amb les regles i maneres de funcionar del lloc on li havia tocat de viure, Zush va decidir crear un estat propi. “Em vaig adonar que Franco em mostrava el seu estat. Em vaig fer conscient que la meva autodefensa hauria de passar per la creació del meu propi estat.” Amb passaport, himne, un idioma sense gramàtiques ni diccionaris, que de vegades no sap desxifrar ni ell mateix, i una bandera, que és un cervell amb un ull.

Zush/Evru no creu en els estats monstres que configuren el món actual. Ni l’estat espanyol franquista, ni qualsevol estat nació. Per ell, l’autèntica independència és la individual. D’aleshores ençà, no és un artista català ni espanyol, és un artista evrugui. Així és conegut arreu del món i en els principals museus i institucions d’art contemporani.

Un pont entre el seny i la bogeria

L’exposició ens dóna la benvinguda amb dues grans obres i un autoretrat. És l’avantsala de l’univers de Zush/Evru. Una de les quals, After the eclipse, és inspirada en la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975. “Jo vivia els estius a Eivissa i els hiverns a Nova York”, explica l’artista en un àudio. “Quan es va morir Franco, era a Nova York. Estic convençut que el van desendollar la nit de l’eclipsi per fer-ho més simbòlic. Ell també va ser un eclipsi per a aquest país. El que es veu a dalt és una anamorfia de la cara de Franco. A baix hi ha l’eclipsi de la Lluna i aquí diversos símbols: el viatge entre un continent i un altre, la mort, la lluna, un ull que mira, un remolí, una mà, la meva dona, el bebè, la silueta urbana de Nova York, un autoretrat i un cervell amb un sol ull.”

Després de llegir una frase destacada de Zush –“Jo diria que a Eivissa, en compte de ser sota terra (underground), s’és en els núvols la major part del temps”–, entrem a la sala de les obres fluorescents il·luminades amb llum negra. Al·lucinant. Tot un univers mental i estètic que t’altera i et qüestiona. S’hi respira pau i silenci. “Vaig anar a viure en una caseta de pagès ben simple a la Vall de Morna. La coincidència és brutal perquè Morna era una de les paraules que jo m’havia inventat al Frenopàtic amb l’Armando. A l’hivern feia fred i jo vivia a la cuina, sota un pal llarg, que devia ser per a penjar-hi les sobrassades. Al damunt hi vaig col·locar una gran pedra. Dormia sota la pedra en equilibri sobre aquell pal. Així sempre estava en tensió”, explica.

Sobre les pintures de la sala de la llum negra, l’artista, que a Eivissa se sentia molt tranquil i relaxat, ens comenta en un àudio: “Jo tenia molta paciència i feia un punt damunt d’un altre punt. Era com una manera de meditar. Són visions psicodèliques, com ser en el meu propi univers pintant les meves estrelles. Són com paisatges mentals. Algunes són la cama de la meva filla o el braç del meu fill o el meu cap. Són fetes a la Vall de Morna. Són molt al·lucinògenes. Encara que no hagis pres drogues, et fan veure mons que no coneixies.”

Eivissa cosmopolita

En aquells anys, Barcelona era una ciutat grisa i provinciana sense gaire connexió amb el món. Per contra, Eivissa era, segons Zush, un centre cultural molt cosmopolita. Hi vivien i treballaven artistes europeus i americans, tots estaven molt relacionats. Zush va fer molts amics, com ara Felix Waske, Jean Willi, Horst Haack i Erwin Bechtold. Es trobaven sovint i intercanviaven informacions, idees i descobertes. Com que tots viatjaven molt, sempre els arribava informació fresca sobre l’estat de les coses al món de l’art contemporani internacional.

No és debades que des de la Vall de Morna, les obres de Zush van volar per ser exposades als millors centres d’art contemporani del món. La seva sèrie de cartes del tarot, fetes a l’illa, per exemple, forma part de la col·lecció del MoMA de Nova York.

A la mostra hi ha peces molt significatives i ben triades, visions de l’Evrugo Mental State i de l’evolució de l’artista d’ençà dels orígens. Hi ha personatges fantasmagòrics, cèl·lules, vísceres, ulls, terminacions nervioses, belles inscripcions indesxifrables en evrugui. És molt singular. Un univers propi que es podria relacionar amb reflexos o miratges provinents del pop-art, el surrealisme, l’escriptura automàtica, l’art conceptual, el neoexpressionisme, la performance, l’art com a teràpia, les pràctiques col·laboratives i l’art relacional, l’art polític, l’art digital, o una comprensió de l’art com a pràctica màgica i ritual.

Tal com diuen els comissaris, l’obra de Zush sembla el resultat d’una plasmació d’energies pintant formes que remeten a cèl·lules i a neurones, com si es referís a l’estructura química del pensament. L’home, i ell mateix, convertit en un univers dins l’univers, sacsejat pel pensament analític, les necessitats fisiològiques i les pulsions eròtiques. “Tota l’obra de Zush/Evru, en definitiva, constitueix una cartografia del desig, una autoanàlisi de la consciència i una manera d’estar en el món, convertint la seva vida, la de Zush i la d’Evru, en un mite que es transforma constantment”, conclouen.

Zush, mag de la terra

Vaig conèixer Zush al seu estudi de Sarrià a principi dels anys noranta. Aleshores col·laborava amb Peter Gabriel fent portades i il·lustracions per als seus discs i CD. Em va rebre amb una targeta de visita que deia “Zush. Magicien de la terre”, en referència a la seva participació recent en la macroexposició feta a París l’estiu de l’any 1989 al Centre Georges Pompidou i al Grand Halle de la Villette. Sempre recordaré aquella tarda i tot allò que em va explicar. Em va mostrar el camí per la descoberta de molts dels artistes africans que, amb els anys, he anat coneixent.

“Les magiciens de la terre” va ser la primera exposició planetària d’art contemporani de la història. Era comissariada per un equip dirigit per Jean-Hubert Martin. A la macromostra transnacional hi exposaven i treballaven cent artistes d’arreu del món, dels quals solament la meitat eren occidentals. La resta venia del tercer món. Molts eren completament desconeguts i, tal com després m’han explicat ells mateixos, alguns era la primera vegada que viatjaven en avió i exposaven a Europa.

La mostra es va gestar els darrers anys crepusculars de la guerra freda, quan el món encara era dividit en dos i el tercer món, molt marginalitzat. Situava el debat de l’estat internacional de l’art contemporani en termes de modernisme/postmodernisme i postcolonial/neocolonial. Del nostre món, hi van participar Miralda, com a espanyol-català, i Zush com a ciutadà de l’Evrugo Mental State. Zush va recrear el seu propi estudi i s’hi va instal·lar a treballar.

Al catàleg, en deien: “Evrugo permet a Zush de desenvolupar una esquizofrènia cultivada i controlada. Cosmos biomòrfic en evolució constant.” Per a ell va ser una experiència molt reveladora. “Va ser fantàstic”, em deia. “La darrera nit es va fer una gran festa. Jo vaig estar amb els africans, com ara el nigerià Twins Seven Seven, el setè fill d’una dona que havia parit set parelles de bessons. I els aborígens australians, uns tipus impressionants. Hi havia un paio d’Etiòpia que no havia menjat mai un tomàquet. Ens ho vam passar de meravella… Va ser una exposició molt criticada per l’establishment occidental de l’art. Van dir que allò era art popular i no art autèntic. Ho hauran d’anar assumint a poc a poc. El colonialisme no és polític ni econòmic.”

Al costat d’artistes occidentals consagrats, com ara Richard Long, Louise Bourgeois, Marina Abramovic i Hans Haacke, en aquella exposició hi havia artistes i obres d’arreu del planeta que m’han acompanyat tota la vida. A alguns els he visitat als seus països africans. Sens dubte, alguns dels viatges que he fet han estat per culpa seva.

Com ara Cyprien Tokoudagba i Dossou Amidou, de Benín; Kane Kwei, de Ghana, i el congolès Chéri Samba. I uns altres que han vingut després de l’exposició, com ara el beninès Georges Adéagbo, que va exposar a la Documenta XI de Kassel (2002) i el 1999 participà en la Biennal de Venècia. O el togolès Agbagli Kossi, el malià Modibo Franky Diallo i l’escultor dogon Amahigueré Doló, a qui vaig conèixer a Mali, gràcies a Miquel Barceló.

El catàleg de “Les magiciens de la terre”, que Zush em va ensenyar aquella tarda al seu estudi, per mi ha estat una bíblia iniciàtica i una brúixola per a viatjar pel món real i l’imaginari durant tots aquests anys.

Tal com escrivia Jean-Hubert Martin en el catàleg: “La idea mateixa d’obra d’art és una invenció pròpia de la nostra cultura. Moltes altres societats no tenen aquest concepte. I, tanmateix, aquestes altres cultures també creen objectes visuals i estètics que fan de receptacles de l’espiritual. És aquest potencial espiritual que impregna tant els objectes sagrats i màgics com les obres d’art allò que volem explorar en aquesta exposició.”

Aquella tarda, a les parets del seu estudi de Sarrià bategava el món d’Evrugo. “Continuem sense resoldre el misteri”, vaig escriure. “Els éssers enigmàtics que habiten als quadres de Zush pul·lulen per l’estudi. Hi ha cervells i vísceres inquietants. Són figures irreals, com visions microscòpiques de l’inconscient. Tenen vida pròpia. Són monstres que riuen i ballen, que tenen membres estranys. Hi ha vagines com amebes i diables que semblen brots d’alguna planta exòtica.” És una sensació que he reviscut, per exemple, visitant anys més tard a l’Àfrica els estudis de Cyprien Tokoudagba , Dossou Amidou i Georges Adéagbo a Benín.