17.10.2017 - 22:00
L’endemà de l’1-0 vaig tenir ocasió d’escoltar una estoneta un peix gros d’un mitjà de comunicació madrileny sobre la qüestió. Una xerrada privada. Com que es pensava que era entre amics, parlava amb sinceritat, res de declaracions públiques amb eufemismes ni romanços. Era un ‘aquí podem dir les coses pel seu nom’ versió somos-progres-pero-hasta-aquí-podíamos-llegar.
A mesura que la sang se’m glaçava (perquè sí, ja ho sabem que ells són així, i no ens hauríem de sorprendre, però una cosa és veure la pitó dins del terrari, amb el vidre pel mig, i una altra trobar-te-la davant del nas enmig del bosc), a mesura, deia, que la sang se’m glaçava, el filòleg que hi ha dintre meu anava processant informació per quan, refet de l’esglai, la resta de mi estigués en condicions d’analitzar-la. I els dos inputs més rellevants que em va enviar són aquests.
Un: el lèxic. A mesura que s’allunya de l’estat primitiu, la bèstia es va refinant. Aquests dies ens hem atipat de veure ibers en estat salvatge, i el fet que n’hi hagi molts (Espanya té un veritable problema amb l’educació, i tard o d’hora l’haurà d’afrontar, tant si nosaltres hi som com si no) no ens ha de confondre. Giulio Andreotti, l’home que va dictar desenes d’assassinats a Itàlia i no va ser condemnat mai, era d’una intel·ligència i una contenció esgarrifoses. No va necessitar mai recórrer al repertori verbal d’aquests animalots per comportar-se amb més crueltat que ells. Fa pocs dies, en un debat televisiu, José Antonio Zarzalejos (ideòleg de la FAES) es vestia amb pell d’ovella per afirmar que el govern havia entès el missatge del poble català. Amb un to quasi de telèfon eròtic, tot somriures i cordialitat. Aquell peix gros que us deia tampoc alçava la veu ni proferia insults. De fet, gairebé ni hauries dit que amenacés, i això que el mot ‘presó’ se li esquitllava entre els incisius cada dos per tres.
Agresión ultra en Valencia al periodista Miquel Ramos. El agresor no quiere que le graban, así que…a difundir. pic.twitter.com/wBXUhVndM3
— PabloMM (@PabloMM) 9 d’octubre de 2017
🙋🏻♂️🇪🇸Más catalanes malagueños de bien diciéndole a un vecino del Born: ¡Baja hijo de puta! [Por tener una bandera] pic.twitter.com/qXl0ZsVmwj
— CENSURAT (@MNAnoticies) 8 d’octubre de 2017
Dos: el to. Un element clau en tot acte comunicatiu. En aquest cas, es podria descriure com una barreja de superioritat i un puntet d’irritació. Amb un pessic d’estupor, també: el de l’amo quan comprova que l’esclau a qui ha tingut la bondat de deixar anar a recollir cotó sense grillons als peus té la gosadia de dir que vol marxar de la plantació perquè no s’hi troba bé. En aquell instant, l’amo vacil·la un instant: com respondre-li? Amb condescendència (copet al muscle: ‘On estaràs millor que aquí?’)?, amb ràbia (‘Però tu què t’has pensat?’)?, amb ira (fuetada directa, sense més contemplacions)? Des de fa mesos, el govern espanyol està paralitzat en aquest instant de dubte, incrèdul davant la impertinència supina de l’esclau.
Però no solament hi està el partit alfa. Diu Michel Houllebecq: ‘Les societats animals funcionen gairebé totes per un sistema de dominació vinculat a la força relativa dels seus membres. Aquest sistema es caracteritza per una jerarquia estricta. El mascle més fort del grup és anomenat l’animal alfa; seguit en grau de força per l’animal beta, i així successivament fins a l’animal més feble anomenat omega. Les posicions jeràrquiques solen ser determinades per ritus de combat […]. Ara bé, l’animal més feble pot evitar el combat adoptant una postura de submissió (eixarrancar-se, presentar l’anus).’ Una certa intelligentsia autòctona, la que iceteja des dels mitjans humorísticament anomenats progres, encara està més irritada. Són l’animal beta. Perquè al seu estupor s’hi afegeix la vergonya: ells que odien el pujolisme gairebé com si fos una qüestió personal, no poden acceptar que el postpujolisme (perquè no altra cosa és, en la seva visió jocfloralesca de la realitat catalana, el moviment sobiranista) tingui el desvergonyiment de voler abandonar la plantació. Intolerable. Inimaginable. I en la ira que els enravena (fixeu-vos en la marcialitat dels articles que signen), subjau la vergonya: no, amo alfa, nosaltres no som així, és veritat que som catalans però no tots els catalans som així, ja ho veureu, deixeu-nos fer i veureu que aquests no són res, en un tres i no res els farem entrar en raó.
Homínids salvatges i estrategs andreottians coincideixen en l’arrogància, l’altivesa i el menyspreu. Que en el fons no és sinó incredulitat. Els primers, inavesats a raonar, fuetejarien l’esclau aquí mateix i si després no val per a treballar doncs què hi farem, ja en trobarem un altre; els segons, més subtils, busquen la manera d’humiliar-lo, perquè serveixi d’escarment als altres. Però dialogar? Des de quan hi ha res a dialogar amb l’animal omega?
[El meu filòleg intern em recorda que aquests articles haurien de parlar de llengua. Ja ho he fet: he parlat de to i de lèxic, li replico. Però com que insisteix, aprofito el tema tractat per agrair als mitjans de comunicació que hagin recuperat el seni amb la qüestió de la violència. Novedosos com sou, últimament us m’havíeu posat tots molt virulents, però ara que hem vist castanyes de debò hem tornat al Cèsar el que és del Cèsar: les garrotades de polis i guardiacivils no són virulència, són violència de la de tota la vida.]
