Zoo: ‘Venim d’una tradició musical que fa servir la música per cagar-se en tot’

A final del 2014 Zoo va demostrar que l’escena musical del País Valencià acull tots els estils i va irrompre amb força amb el seu rap electrònic. Amb el disc Tempestes vénen del Sud van apuntalar un nom que ara consoliden amb el segon treball, Raval. Mantenen la recepta: lletres reivindicatives, rap amb bases electròniques i les tornades èpiques del trombonista Marcos Úbeda, ex-membre dels ja històrics Obrint Pas i La Gossa Sorda. Al capdavant, Arnau Giménez, un altre ex de ‘la Gossa’, i Antonio Sánchez, més conegut per Panxo (Gandia, 1981). Parlem amb ell, el líder de la banda i el lletrista. S’explica tal com escriu, però amb un altre ritme, més pausat, i reflexionant cada frase abans de dir-la. El grup acaba de finalitzar una gira de tres concerts pel Principat i que només és el preludi d’una ronda que s’endevina llarga.

—Què és el Raval?
—Per tal de desmitificar un poc el concepte, m’agrada dir que abans va ser la rima que el concepte. Escrivint la primera cançó del disc, que es diu Raval, va eixir aquest vers. I ens va agradar molt perquè donara nom al disc.

—‘Vam cultivar un verger deliciós al raval de la història’.
—El concepte història és molt suat. El concepte de raval ens va agradar més. Com a espai perifèric de les ciutats, espai perifèric dels imperis. En el terreny artístic, ‘raval’ també pot ser la perifèria d’allò que és mainstream. La veu dels silenciats. Tot aquest imaginari el volíem recollir en aquesta paraula. En el pla sonor i gràfic també és una paraula que pot ser molt bonica.

—De fet ara som al Raval, però de Barcelona.
—A Gandia també en tenim! I resulta que l’Arnau, que és el guitarrista i vocalista del grup, es va criar en una casa comunal de set famílies en un llogaret molt xicotet que es diu la Vall de Gallinera (Marina Alta). I a eixa casa encara li diuen el Raval. Així que ho teníem tot a favor per a posar-hi aquest nom.

—‘Raval’ és una paraula que es va repetint en el disc. Com a ‘Ventiladors’: ‘Somiaven feres dormides, frases domades líriques subordinades, plats ben calents, postres gelats. Volien merda i tenen Raval.’ De què hi parleu?
—És l’última que vàrem compondre. Teníem la sensació que el disc ens quedava, pel que fa a les lletres, poc raper, en el sentit d’incloure una lletra més egòlatra o més desafiant. Quan els grups comencem a tenir una certa rellevància i sobretot, els que estem immersos en l’escena de música subversiva –o transformadora, com vulga dir-se–, sempre hi ha unes batalles molt infantils. Alguns diuen que són ells que fan revolució, i no els altres. O et recorden cançons de fa quatre anys en què deies una cosa lleugerament diferent del que dius ara. Hi ha com una policia lletrística. La paraula és molt esclavitzant. Aleshores, em venia de gust alliberar-me d’eixa pressió a la qual a voltes se’ns sotmet als músics que intentem fer música transformadora, i els nivells de coherència que a vegades se’ns exigeixen. Volia transmetre que al final fem música. La revolució no vindrà per la música. Això és una cosa que és òbvia i potser no cal fixar-se en nosaltres sinó en unes altres persones, i unes altres activitats.

—’El cap per avall’ vol ser un retrat del País Valencià que ha deixat el PP?
—És un retrat del País Valencià actual, però també s’inspira en el nostre passat. Parlem dels nostres orígens culturals, parlem dels moriscos, dels mallorquins i, simbòlicament, del quadre de Felipe V, que és exposat al museu de Xàtiva. Així que no parlem només del PP sinó del País Valencià que tenim des de fa 310 anys. Volíem fer una mena de litúrgia de soterrament d’eixe País Valencià i reivindicar que som un poble que, malgrat tot això, continua resistint.

—Aquesta cançó és un exemple clar de les lletres reivindicatives que escriviu. Us agrada fer política per mitjà de la música?
—Home, tampoc no pense que fem política dient eixes coses. Siga com siga, si en fem, el qui no les diu també en fa. El que calla també fa política. Aleshores ens agrada parlar de les coses que ens interessen, com a qualsevol, i a nosaltres ens interessen aquestes coses. Perquè venim d’una tradició més acostada als moviments polítics. No som asèptics a la realitat. Però no tenim pretensió de fer política. La política es fa en uns altres llocs.

—Però els missatges sí que contenen molta política.
—Sí. En els missatges, sí. Venim d’una tradició musical que fa servir la música per cagar-se en tot.

—Les lletres les signeu Zoo. Tots sou lletristes?
—Les lletres les faig jo, pràcticament totes. Excepte els trossos en què canta l’Arnau. Ens agrada signar de manera conjunta. Per no individualitzar tot el disc.

—Una altra lletra apassionant és ‘La Mestra’, on expliqueu la història de Marifé Arroyo, una mestra que entre el 1974 i el 1982 va engegar a Barx (la Safor) un projecte d’escola popular, democràtica i valenciana.
—Conec el cas a partir del llibre, La mestra, que va ser una de les lectures recomanades de secundària quan estudiava. L’any passat, en una conversa informal entre amics, va eixir la història de la Marifé. Jo no la recordava i vaig anar a rescatar el llibre. I llegint-lo em va agradar molt la seua història. És una història heroica. Em va inspirar molt i vaig voler escriure una cançó explicant-la, però sense parlar directament de la Marifé, perquè no la conec personalment. Sí que conec el seu marit, el poeta Josep Piera. Són persones relativament discretes i no sabia si a ella li vindria de gust ser la protagonista d’una cançó. Per això la vaig escriure en abstracte, de manera que representara més professors que també han mirat de defensar l’escola democràtica i valenciana.

—Al Principat la seva història és gairebé desconeguda. Al País Valencià encara s’ha de rescatar?
—Sí, i tant. Jo crec que sí. A Catalunya també s’ha de saber aquesta història per a entendre la realitat lingüística del País Valencià, que és molt diferent de la de Catalunya, en el sentit que ací [País Valencià] el català és la llengua desprestigiada. Perquè no hem tingut mai una burgesia que defensara el valencià perquè considerava que el castellà era la llengua de prestigi, de rics. Per això el valencià va quedar arraconat a l’àmbit de la llar i dels ambients populars. Aquesta és una realitat lingüística que molts sectors de la societat catalana no saben. I per una altra banda, al País Valencià, com que la magnitud de la derrota lingüística ha estat tan gran, encara avui no es reivindica Marifé Arroyo. És una història que ha de ser coneguda a Catalunya i reconeguda al País Valencià.

—Al català encara li queda camí per a normalitzar-se del tot, al País Valencià?
—Sí. Sobretot en certs àmbits. Jo crec que el valencià, tot i ser la llengua vehicular d’una gran part de la societat, en certs àmbits com l’institucional o l’administratiu, continua tenint problemes. Els problemes per a parlar valencià a la Guàrdia Civil continuen. I això mateix si t’adreces a una administració de la universitat o d’hisenda. Hi continua havent molta gent que es nega a contestar en valencià. Per una altra banda, també tenim zones limítrofes que són de parla castellana on es neguen a estudiar en valencià. Ja no és una qüestió de parlar-lo, perquè el parla qui vulga. Es neguen a permetre que forme part del currículum educatiu. Aleshores, el prestigi de la llengua encara és molt feble.

—Venim d’uns anys molt durs.
—El problema que tenim ací és que durant molts anys l’espanyolisme ha intentat convèncer-nos que la llengua era una llengua menor, sense prestigi. Això es reflecteix molt bé en el llibre La mestra, quan la gent del poble és manipulada pels inspectors perquè protesten a l’escola i que no es facen les classes en valencià. Es convoca una assemblea i li ho demanen a la Marifé. I quan ella els demana per què, no li saben respondre en castellà perquè només saben parlar valencià. De manera que diuen a la Marifé que no ensenye als seus fills l’única llengua que ells saben parlar. Hi ha un factor d’autoodi molt arrelat, l’odi a la nostra llengua, que és molt arrelat en el subconscient col·lectiu d’una gran part de la societat valenciana.

—Com un complex d’inferioritat.
—Sí. Un exemple. Jo vinc de família castellana i a vuit anys em van canviar a la línia en valencià, que era quan va començar a instaurar-se. I jo tenia companys al col·legi que parlaven en castellà abans que em canviaren a la línia en valencià. I quan anava a casa d’alguns ells, recorde que els seus pares parlaven en valencià tots dos. No sabien parlar castellà. I jo els preguntava innocentment: per què els teus pares parlen valencià i tu castellà? I era perquè molts pares volien que els seus fills foren educats en castellà. Pares de classes molt humils que volien assemblar-se als rics i no parèixer pobres.

—Ja sé que als músics no us agrada posar etiquetes. Però em fa la sensació que sou un grup d’esperit rap i que sobre aquesta base heu anat incorporant instruments i estils diferents.
—Sí, totalment. De fet, el projecte naix així. Jo tenia quatre o cinc cançons de rap escrites, i component les músiques per aquest tipus de cançons veiem que la música va un poc més accelerada que el rap clàssic. A partir d’ací anem incorporant arranjaments i instruments. Però l’esperit és rap, enriquit amb recursos i detalls d’unes altres músiques.

—Mestissatge. Penso en Txarango, Aspencat, el Diluvi, Bongo Botrako, encara que els estils no tinguin res a veure. Per què atrau tant darrerament?
—Passa que el capitalisme s’apropia tots els conceptes, fins i tot aquells que d’alguna manera cerquen lògiques contràries al capitalisme mateix. El capitalisme ho absorbeix per fer-ne un producte que puga vendre’s. I crec que l’etiqueta mestissatge a molta gent, en un moment determinat, li ha pogut interessar per a construir una nova marca, una nova estètica, i fer-hi diners. Agrada per això, per qüestions moltes voltes estètiques que després van acompanyades de qüestions musicals. Molta gent pot acostar-se a un grup com el nostre, i una volta l’ha escoltat li agrada. Però és cert que el fet que nosaltres estiguem en una escena determinada i associats a uns grups amb una estètica determinada fa que molta gent hi tinga accés perquè s’acosta a aquesta estètica. Això funciona així i és molt difícil de canviar-ho.

—És una fal·làcia?
—Sí, però també és una fal·làcia el calaix ‘indie’, perquè el gènere musical ‘indie’ no existeix. També és una fal·làcia la música electrònica, o fins i tot el rap. Quan tenia divuit anys volia acostar-me a l’estètica rap, volia identificar-m’hi. Perquè ajuda a crear identitats, a reforçar una identitat en un món on estem molt sols. Ens agrada ser ‘indies’ en un moment determinat de la nostra vida, ens agrada ser rapers… Perquè d’aquesta manera pertanyem a alguna cosa que ens transcendeix a nosaltres.

—I llavors encara us molesta més l’etiqueta de música en valencià.
—Igualment. L’etiqueta de música en valencià és absurda. Igual que considere que l’etiqueta indie és absurda perquè no és cap gènere musical, l’etiqueta música en valencià tampoc. Però en aquest cas l’absurd encara és més gran perquè el tret característic d’un gènere musical no ha de ser l’idioma, sinó les característiques musicals de les cançons. Aleshores ens trobem que molta gent considera la música en valencià un gènere musical. Per exemple, d’allò que s’anomena música en valencià els gèneres més representatius, per dir-ho així, som nosaltres, Aspencat, Smoking Souls, el Diluvi, Auxili i Sènior. Però ens trobem que Aspencat fan ska, rock i una mica d’electrònica, Smoking Souls hard-rock, el Diluvi fa folk, Auxili fa reggae, Senior fa rock del sud amb reminiscències country i nosaltres fem rap electrònic. Aleshores, en un ventall tan gran d’estils, l’etiqueta música valenciana no és encertada. També és cert que hi ha molta gent interessada a promoure l’etiqueta de música en valencià perquè ven. És normal, però els grups tenim el deure d’intentar de no permetre que ens definisquen com a música en valencià. Jo no faig música en valencià, jo faig música. Oi que Paul McCartney no diria que fa música en anglès? Ni el cantant de Love of Lesbian que fa música en castellà?

—Aviat es compliran dos anys del canvi al País Valencià arran de les eleccions municipals i a les Corts el maig del 2015. Ha passat el prou temps per a saber si s’ha notat en la cultura. En la vostra esfera ho heu notat?
—Sí. En l’esfera cultural s’ha notat en algunes coses. També s’ha de dir que no era difícil que es notara perquè veníem d’un govern de més de vint anys que tenia com a pilars del seu projecte cultural Francisco, Julio Iglesias i Bertín Osborne, i Arévalo com a espectacle d’humor. Aleshores, canviar això no era difícil. Sobretot s’han frenat els intents de marginar les expressions en la nostra llengua.

—Per exemple, entre la programació de la ronda del 2014 i la d’ara, quins canvis heu notat?
—Home, hi ha molts ajuntaments que eren del PP i que ara són de Compromís o de confluències. Llavors, és clar, les programacions culturals proposen més concerts de música en valencià, que per una altra banda és de sentit comú si ens atenim a la influència que té el circuit de música feta al País Valencià. Era de bojos no programar coses en valencià. Però jo també pense molt en la música i tampoc no sé com estan altres disciplines artístiques com el teatre o el cinema. I supose que no tenen tanta bona salut i deuen tenir una opinió diferent de la nostra.

—Finalment s’ha posat fil a l’agulla a la nova RTVV. Això hauria de permetre de donar embranzida a totes les propostes culturals.
—Sí, totalment. Depèn també de la línia política que prenga la televisió, perquè tot i ser pública i ser suposadament democràtica, ens vàrem trobar que quan van tancar Canal 9, la visibilitat que havia tingut un grup com Obrint Pas havia estat nul·la. Cal reflexionar-hi. Nosaltres confiem que la nova televisió siga més propera a la línia política dels que ara són al govern de la Generalitat.

—Sou músics, però no defugiu la política, i com que aneu molt al Principat m’agradaria saber com veieu el procés.
—Nosaltres l’observem amb molta enveja. Una enveja sana. I amb la consciència que nosaltres som tan i tan lluny de viure una cosa així. Aleshores també vivim amb un cert temor que n’isquem malparats si això algun dia va endavant, perquè l’estat espanyol sempre ha fet servir el País Valencià com a carn de canó per a frenar el moviment independentista català i crear un sentiment contrari molt fort, molt visceral i molt absurd. Però ho han fet molt bé. Ho han aconseguit. I els vint anys de PP els avalen.