Panxo (Zoo): “Ja hem aconseguit tot el que no havíem somiat mai”

Zoo plega. Ha agafat una mica a contrapeu els seguidors, que després de la fita que va significar omplir el Palau Sant Jordi de Barcelona i el WiZink Center de Madrid tenien ganes de continuar vibrant amb ells, però és així. Vist amb perspectiva ens n’havien avisat a “Cançó pòstuma“, que tancava el disc de Llepolies, però segurament no ens en vam voler adonar: “Es tanca un cicle: victòria, la barca amarradeta, cançons podrint-se a la llibreta.” I diumenge, amb un vídeo simpàtic ens van dir adeu. No un fins aviat, no. Un adeu per sempre. Aquella porta mig oberta de molts grups acostumats a anar-se’n i després tornar aquesta volta sembla tancada. Com a regal final, ens deixen una darrera cançó en forma d’epíleg, una brevíssima última ronda de només deu concerts –i tan sols un al País Valencià, un al Principat i un a Mallorca– i aquesta entrevista a Panxo, cantant i ànima de la banda, que explica per què no veien sentit a continuar voltant pels escenaris.

—Ara que us acomiadeu heu dit que heu estat feliç. Els seguidors també ho han estat. Amb què us quedeu d’aquests deu anys?
—Amb el fet d’haver aconseguit tot el que ens vam proposar a cada moment, d’haver sigut sempre ambiciosos artísticament i professionalment, i d’haver volgut cuidar molt cadascuna de les parts que conformen una banda. També estem molt contents d’haver pogut fer una bona gestió interna. Quan un projecte creix tan de pressa és complicat. També és de veres que és un projecte que ens agafa ja més majors, més coneixedors de l’ofici i també de la vida. Hem sabut fer-ho bé.

—Teniu un moment en què hàgiu vist que assolíeu el zenit?
—Fer el WiZink i el Palau Sant Jordi en set dies va ser tocar sostre. Ens ho vam plantejar amb un any i poc d’antelació, però al principi de la trajectòria no ho hauríem pensat. Durant tot eixe any vam dir: “Hòstia, si fem això, ja poc més podem fer.” Un altre gran moment són els dos o tres mesos de preparació d’eixos dos concerts, amb un espectacle a l’altura dels recintes. Eixos mesos de treball intern, que no es veuen des de fora, són el meu cim de realització personal. Va ser preciós i inoblidable.

—Després d’haver complert aquestes fites, és fàcil de tenir dubtes sobre quin ha de ser el pas següent. Va ser llavors quan vau decidir d’acomiadar-vos?
—Considerem que hem de parar per més raons, també personals. De moment, vitals. Vaig començar aquest projecte a trenta-dos anys i ara ja en tinc més de quaranta. Molts membres del grup ja van tenint xiquets i han de conciliar. Es va fent més complicat dissenyar una gira i articular tota eixa feina que hi ha darrere. Després d’aquells concerts, és com quan has pujat a un cim i entres en una planura que, sincerament, no tenia ganes de recórrer. Hauria estat com posar el botó d’automàtic. Potser ací s’acaba un poc l’ambició. Ja hem aconseguit tot el que no hauríem somiat mai, ara hem de buscar ambicions en altres àmbits de la vida. O, senzillament, gaudir de la vida i de l’absència d’ambició, de seure davant la mar amb una canya de pescar.

—Algú altre no hauria vist aquests dos concerts com un final, sinó com un pas més en la carrera per a arribar encara més lluny.
—Ho hauríem pogut fer, és clar que sí, hauríem pogut fer moltes coses. Però passa que per omplir el Sant Jordi s’ha de fer una feina. Durant aquests deu anys tot el que hem fet ho hem fet sempre amb un amor i una dedicació brutal, buscant sempre l’excel·lència dins les nostres possibilitats. Des de fora és difícil veure tot el que hi ha darrere. Potser hauríem tornat a omplir un Sant Jordi d’ací a dos o tres anys sense fer cap esforç, però és molt difícil. El que sí que sabem és que fer-ho sense fer cap esforç no ens motiva. No ens motiva la inèrcia, i per respecte al projecte hem decidit aturar-lo.

—Crida l’atenció que feu un comiat molt discret, deu concerts que ja eren anunciats i prou. No en fareu més?
—Amb una seguretat del 95%, et diré que no. Els tres últims anys hem fet molts concerts produïts per nosaltres, té un risc molt gran i un esgotament per haver d’anar dient a la gent que compre entrades. L’exemple més clar va ser el WiZink i el Palau Sant Jordi; vam estar un any calfant-nos el cap per a fer promoció. És molt d’esgotament, però la gent no ho veu. Ara a nosaltres ens ve de gust gaudir d’això i ja està. Entenc la gent que voldria que férem un concert a Mestalla. Molt bé, però a mi no m’apeteix clavar-me en això, i segur que a eixa gent que ho demana tampoc no li apeteix organitzar-ho. Al final, hem fet el que ens ha eixit del cor i estem contents.

—Vau començar Zoo després d’haver estat molts anys fent música. A Orxata Sound System, a Riot Propaganda, i amb Sophy Zoo, també. Si “Estiu” no hagués estat l’èxit que va ser, hi hauria hagut Zoo o ho hauríeu deixat córrer?
—Segurament no. Jo ja havia passat per molts projectes que al principi, com és natural, travessen eixa fase de picar pedra on avançar un pas costa molt de sacrifici, temps i diners. Jo ja venia un poc de tornada d’això. Tenia trenta-dos anys, no és igual que quan comences un projecte musical a díhuit anys, que tens il·lusió. A trenta-dos anys ja no en tens tanta, i a banda ja necessites pencar. No sé si hauria aguantat molt de temps picant pedra si “Estiu” no haguera funcionat. És possible que no. A més, en eixe moment ja havia acabat la carrera i ja podia iniciar el camí de l’ensenyança, que és una de les altres coses a què m’he dedicat. Supose que hauria sigut més còmode treballar de professor que intentar dedicar-se a una cosa tan cabrona com la música. En la música hi ha molts factors que no controles, que fan que pugues tirar més amunt o més avall, i el més normal és que fracasses. El que ens ha passat a nosaltres és una excepció.

—Després de l’èxit de “Estiu” feu de pressa el primer disc, Tempestes vénen del sud, que també agrada molt. Heu explicat alguna vegada que Raval, el segon disc, va ser un gran desafiament, que ho vau passar malament.
—Vam patir molt. Altres músics m’han fet veure que és comú en tots els projectes. Amb el segon disc veus que estàs obligat a continuar. Sobretot quan has fet un primer disc com el que vam fer nosaltres, que va funcionar tan bé. El segon disc l’has de fer tant sí com no. Inevitablement, el fas un poc amb eixa pressió. El cap pot putejar-te un poc, pot fer-te una mala passada. A mi em va passar, em van entrar molts dubtes, molta por. És por de decebre. Però ja està, va ser un gran aprenentatge i crec que m’ha servit molt.

—Amb Llepolies i les altres cançons que heu fet ja us ho vau passar millor?
—Llepollies va ser un poc el contrari d’aquell patiment del segon disc. Ja havíem après un munt de coses, amb l’afegit que vam poder fer el disc en unes condicions materials molt favorables. Havíem estalviat, havíem fet una planificació per a fer-lo sense haver d’eixir a fer concerts i teníem més gent del grup implicada en la producció artística. Pollet, que en el segon disc no hi havia estat, ens va donar un plus brutal musicalment. Teníem clar que no tornaríem a passar tot el turment que havíem patit amb Raval. El vam fer d’una manera molt més gustosa.

—L’altre dia Feliu Ventura reflexionava sobre els grups i deia que cada vegada duren menys. Al Tall, cinquanta-un anys. Obrint Pas, vint-i-un. Orxata Sound System, onze. I Zoo, deu. Per què creieu que passa?
—Probablement Al Tall són els que pitjor han viscut de les seues cançons, i potser Obrint Pas, per la manera com estava la indústria musical i el món del treball, també. Per altra banda, crec que nosaltres hauríem pogut fer vint anys, com Obrint Pas. No els hem volgut fer, però els hauríem pogut fer. I Orxata Sound System, també. Nosaltres som un cas molt particular, realment, dins la gestació i les trajectòries dels grups de música. Els deu o vuit primers anys d’Obrint Pas van ser una travessia pel desert, sobretot al País Valencià. Nosaltres vam eixir i ja teníem molt de públic, en gran part gràcies a Obrint Pas. Ells van construir una escena que no existia. Quan vam arribar nosaltres ja hi havia un públic que consumia música feta en la nostra llengua.

—Heu viscut a cavall entre el final d’un cicle musical on hi ha Obrint Pas, la Gossa Sorda, Aspencat… i els projectes més joves que han sortit després, que tenen unes sonoritats molt diferents. Com us heu sentit?
—Al principi ens va anar molt bé, la nostra arribada va coincidir amb el final de molts grups que eren la bandera d’allò que s’anomena música en valencià. Ens vam convertir en un grup de referència molt de pressa. I després hi ha el que ha vingut després, que crec que és una cosa que ha arribat tan de pressa, que és tan diferent d’allò que es feia abans i que canvia tan ràpidament… A vegades em sent un poc desconcertat. El nostre Llepolies, que té tres anys, ja sona com una cosa molt vella. Tinc la sensació que això ho poses a un xaval de díhuit anys que està un poc pendent de les últimes tendències musicals i li sona superantic. Tenia un poc de por que si fèiem un altre disc en aquesta línia hauríem sonat a edat mitjana. Vaig observant i escoltant un poc què es va fent, intentant connectar-hi, i he de confessar que hi ha moltíssimes coses amb què em costa connectar. Crec que és normal, també.

—Enguany han coincidit el comiat de moltes bandes que ja tenien molts anys. Smoking Souls, el Diluvi, Xavi Sarrià en el seu segon projecte, Tardor… Òbviament no heu de carregar-vos a l’esquena la indústria musical, però tenint en compte que els projectes nous encara no han despuntat prou i no arrosseguen tanta gent, creieu que quedarà una escena musical massa poc madura?
—Sincerament, no ho sé. S’ha escaigut que pleguem moltes bandes que hem copat molts cartells durant molts anys. Veig moltes bandes joves i no tan joves que vénen darrere i funcionen bé. Possiblement ara en algun local d’assaig hi ha algun xaval o xavala que té alguna cosa especial i que potser d’ací a un mes ix i ho revoluciona tot, i aquesta percepció que ens hem quedat orfes s’acaba. Aquesta frase que molta gent diu que ara ja no hi ha res ja la vaig sentir quan s’acabava Obrint Pas, quan s’acabava la Gossa, quan s’acabava la Raíz… i al final sempre hi ha hagut alguna cosa.

—La música també és un batec de la societat. Obrint Pas despunta amb un govern del PP molt agressiu, i ara el govern és de PP i de Vox. Creieu que anirà a la contra de la música en català o que despertarà aquesta creativitat de la contracultura i li donarà alè?
—Veig complicat que li done alè. Al final, això és una indústria cultural que depèn molt de la contractació de regidories de Cultura. Que vulguen dedicar partides econòmiques a fer un concert de Sandra Monfort o la Fúmiga en compte de portar Bertín Osborne i Arévalo, no? Bé, ara Arévalo ja no…

—Qui sigui.
—Qui vinga darrere. És molt difícil tirar un projecte avant si no et contracten i no fas concerts. Els últims anys, amb el Botànic, s’ha promogut la creació de continguts culturals en la nostra llengua. Tot això s’ha acabat. Ells ho tenen claríssim: si poden fer-nos desaparèixer, ho faran. Jo no sóc molt optimista en això, sóc optimista que aconseguim canviar aquesta situació política i construir nosaltres un país que afavorisca els desfavorits. Que en el cas de la cultura, som nosaltres. És de veres que tot el que es va construir en l’època d’Obrint Pas contra eixe govern va ser molt meritori, perquè era un context que els posaven bastons a les rodes. Per història, som una gent que sabem menejar-nos en eixa trinxera i podem tornar-ho a fer. Però a mi el que m’agradaria és que els que estigueren en la trinxera foren ells i que nosaltres estiguérem manejant la pasta i construint el país.

—Aquest canvi polític dels ajuntaments, després del PP, va dignificar i millorar les condicions laborals dels músics, però alhora va fer una competència inassumible per a la xarxa de contracultura, de festivals petitons que havien donat espai a tota aquesta música i que van acabar desapareixent. Potser va ser un error que aquests ajuntaments o la Generalitat no cuidessin més aquesta xarxa cultural de base.
—És un debat complex i no tinc molt clara quina és la meua opinió sobre això. Crec que de vegades romantitzem un poc tota eixa contracultura i eixe univers de festivals alternatius, i no pensem que laboralment es fa amb precarietat. Suposa un desgast personal per a moltíssima gent. Que té molt de mèrit i és molt bonic, eh?, però no sé si és bo. Tinc la sensació que molta gent té ganes que això torne perquè sempre era gratuït. No sé fins a quin punt això deseduca a l’hora de valorar feines com aquesta, que sempre han estat associades a la festa però al final és una feina.

—Sigui com sigui, amb la situació política actual…
—Estem condemnats a fer-ho des d’allí, sí. Però jo preferisc fer un festival al qual l’ajuntament haja donat tots els permisos i m’haja facilitat de fer-lo, que no fer un festival que fins a l’últim dia tinga por que l’ajuntament, la conselleria o qui siga m’envie algú per tancar-lo amb l’excusa que no s’ha complert això o allò. Perquè a més, poden fer-ho. Per això, ho torne a dir: preferisc que siguem nosaltres els que controlem què fem i construïm el país que nosaltres volem.

—Saber que vénen quatre anys de PP i Vox, si més no, ha pesat a l’hora de decidir que és moment de deixar-ho?
—No, ha sigut casual. De fet, quan va entrar el PP i Vox ja teníem clar que ho aturaríem ara i vam pensar que pareixeria que era per això. Ha sigut casual. A més, som un grup que vivim de la música per la contractació privada i els concerts produïts per nosaltres. Però per a un grup que comença, que els vénen molt bé determinades ajudes o que ajuntaments de pobles els contracten, és una gran putada. Crec que afectarà molt els estrats més baixos de la música i els suposarà un desgast molt gran perquè hauran de remar a la contra de tot.

—És una pena que mai no arribarem a sentir les lletres de Zoo que hauria inspirat un vice-president i conseller de Cultura torero.
—Sí, i això que de moment crec que hem vist molt poques coses i el millor, en un sentit metafòric, encara ha d’arribar. El que és capaç de fer aquesta gent pot ser molt inspirador. Fa poc vaig llegir una cita de Plutarc a “Los enemigos”, de Kiko Amat, que un enemic és un molt bon mestre, perquè t’exigeix traure la millor part de tu. Crec que les coses que puguen fer aquesta gent poden donar moltes idees per a fer lletres a nous compositors.

—Què en fareu, de la creativitat que us vingui quan vegeu coses així?
—Supose que no em privaré de fer lletres i les aniré guardant en un calaix. Si d’ací a un temps tinc ganes de fer alguna cosa i encara no han envellit, eixes lletres ja les tindré.

—Fa poc vau ressuscitar, catorze anys després, el projecte de Rauwpublik amb Toni Mejís, Jerry Coke i Pollet. Tindrà continuïtat o va ser un regalet i prou?
—És possible que tinga continuïtat en cançons perquè amb les noves tecnologies és fàcil si cadascú es grava a casa, però no és un projecte amb pretensions de fer ronda ni amb gaires ambicions. És una cosa que hem fet un poc per a nosaltres i per a tornar a connectar-nos i gaudir del rap.

—Ara us centrareu a ser professor?
—No, jo ara vull descansar. Organitzar altres coses de la meua vida. Pràcticament no he pogut ni moblar-me la casa a gust des que me la vaig comprar. I bé, dedicar-me un poc a llegir, a aprendre música. Fer algunes coses que vull fer i dedicar temps a la meua gent i al temps lliure.

—I els altres membres de Zoo tindran uns altres projectes musicals?
—La majoria tenim altres feines i coses a fer, i quasi tots giren entorn de la música, però crec que ara tots tenim la necessitat de descansar d’aquesta voràgine. Però bé, Héctor és un músic que ací a València pots trobar-te en un munt de locals tocant en jams de reggae o hip hop, segur que no hi renuncia. Marcos i Pollet són músics de carrer, que segur que tampoc no hi renuncien. I Arnau i Natxo sempre ideen coses musicals, crec que continuaran fent-ho. Però pense que cap d’eixes coses no serà amb una ambició de tornar a la carretera i tornar a moure un projecte gran. De moment.