‘Zona Franca’ i el futur de TV3

Els catalans tenim una relació intensa i ambivalent amb TV3. Per una banda, sabem que ha estat un mecanisme fabulós per al manteniment de la llengua, és el lloc on encara ens apleguem quan passa algun fet extraordinari, i ens ha deixat un grapat de moments compartits memorables. Tampoc no hi ha millor aparador per a vendre mercaderies, sigui un llibre, un restaurant o un polític. Però alhora fa una dècada i mitja que hi veiem una certa decrepitud, que ja no és a l’avantguarda dels continguts, i que, com passa amb moltes institucions quan envelleixen, la prioritat no és el servei públic ni oferir un bon producte, sinó mantenir l’estructura de càrrecs i treballadors. Ara el discurs dels nous gestors diu que cal recuperar l’audiència que va perdre arran de la lluita per la independència (la famosa despolitització), tot i que en realitat el procés va servir per a tapar durant una temporada la davallada que ja venia d’abans.

La programació actual de TV3 és força rutinària, amb uns programes diürns més aviat boirosos i un prime time d’èxit que fa temporades que s’arrossega, però mig amagat a les tantes de la nit hi ha sortit una anomalia: Zona Franca, el late night presentat per Joel Díaz. I en sóc un seguidor assidu.

Zona Franca repeteix els cànons del late night americà, però, per primera vegada des del fabulós Persones humanes de Miquel Calçada (i a diferència de Buenafuente), l’aferra totalment a la catalanitat contemporània. Els referents no provenen del món tancat tevetresí ni del fals cosmopolitisme que remena l’esquerra majoritària, sinó que beu dels espais que s’han construït al marge de l’oficialitat (de Twitter i els pòdcasts a una nova generació de còmics), i a més amb l’aposta clara que els col·laboradors i els convidats s’expressin sempre en la nostra llengua. Això, és clar, posa en evidència els altres programes de la casa que, per mandra o per inèrcia, fa trenta anys que no renoven l’agenda i creuen que portar algú de Madrid és modern. Hi ha seccions magnífiques, com la teràpia lingüística en què Míriam Martín adreça les angoixes que tenim tots plegats amb el català, i les entrevistes tenen un ritme tan estrany, i són fetes amb un llenguatge tan directe i planer, que sovint deixen grans titulars.

Tot plegat ha fet que Zona Franca tingui una colla d’enemics. Els que feien més enrenou són els diputats de Ciutadans, però aquests dies hi ha hagut una campanya contra un dels anunciants promoguda des de les xarxes, amb l’estol habitual de comptes ultraespanyolistes que van des d’Iniciativa per Catalunya fins a Vox. Ahir, dijous, es va saber que el col·laborador Manel Vidal havia estat expulsat per una broma sobre el PSC, que sembla que ha encès els membres de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals designats per aquest partit (Carme Figueras, Lluís Garriga i Gemma Ribas). Vidal conduïa un fals consultori polític on es deien més veritats que a qualsevol tertúlia matinal, i és obvi que això incomodava la covarda i mediocre Generació 155 que ens governa. El més gros és que també s’han retirat els vídeos del fragment –la censura d’un humorista és una línia que, un cop es travessa, mostra una voluntat autoritària perillosíssima.

Zona Franca és el primer programa postprocés de la cadena, l’únic que mostra que per a molts catalans el trencament amb Espanya és definitiu i irreversible. Recull molt bé el sentiment de mitja derrota que arrosseguem, però també les dues grans lliçons dels últims anys: que davant els atacs dels castellans (i aliats) que tenen com a objectiu històric exterminar-nos, l’únic camí possible és la confrontació i l’insult; i que hem de reclamar la identitat i els referents sense cap pudor, perquè això no ens fa tancats sinó universals. Si els directius de TV3 volen acostar-se al públic i superar el procés, aquí tenen un model; però si opten per agenollar-se davant de les pressions polítiques i fer veure que el país no ha canviat, l’obsolescència els arribarà tard o d’hora, i tots plegats començarem a pensar que és un instrument que ja no serveix de res.