Zombis a Llinars

Vist des de fora del seu globus, i encara que els sembli que pronuncien paraules intel·ligibles i pregones, que contribueixen a l’entesa harmoniosa entre els éssers vius, i les pedres, i els estels, que encadenen gestos sublims en una dansa digna de general contemplació, que clarament expressen això que els defineix i que condensen, modernitat, autenticitat, rebel·lia, vist des de fora, a la llum directa del matí, ulls opacs i coragre i tuf de pixum, són només un grapat de zombis.

Allà a Llinars del Vallès, en aquella nau amb lluminàries i escenaris alçats per al culte lisèrgic a l’estultícia humana, no hi havia pas cap acte contracultural, cap acció de resistència contra el sistema, cap res: simple, fins i tot patètica, trobada de zombis.

Ben mirat, l’essència d’això que són i que representen no la mostra pas la seva pretensió, el decorat autocomplaent que els acompanya (les llumetes, la calavera, el posat), sinó les imatges que els mostren deambulant encara per l’espai que tenen establert quan la festa ja fa estona que s’ha acabat: els braços caiguts, els caps cots, els peus arrossegats i de tant en tant un so gutural, un lent espasme.

En fi, que aquesta genteta que va considerar graciós aglomerar-se durant hores en plena pandèmia, perquè una rave és guai, una rave mola, una rave és festa i és deliri i els zombis seran els amos del món, són, en realitat, l’exemple (no pas l’únic però sí el més recent i segurament un dels més clars) de l’exaltació individualista postmoderna. Que és un refregit d’aquell vell (vellíssim: també en això inventen la sopa d’all, els zombis que van prendre Llinars per Cap d’Any) proclamar la prevalença de la llibertat individual per sobre del bé comú, aquell dir-ne llibertat quan en realitat es tracta d’un egoista i consentit foto el que em dóna la gana quan em dóna la gana i per sobre de qui em dóna la gana.

Jo.

Jo, jo, jo i jo.

És una impugnació implícita de la idea de comunitat i de societat. Vet aquí aquesta trepa, amb els seus tatuatges i la seva estètica estripada, seguint, ves per on, el deixant que tan directament va obrir la pentinadíssima i planxadíssima i ultraconservadora Margaret Thatcher, quan va predicar aquell famós “la societat no existeix, tan sols hi ha individus, homes i dones”. I aquesta idea, que és profundament reaccionària, connecta directament els de la rave de Llinars amb aquells altres negacionistes individualistes, els coronapijos espanyols que es manifestaven el maig de l’any passat al barri de Salamanca de Madrid xisclant “li-ber-taz-li-ber-taz”. I amb la prèdica i la pràctica trumpista, sobretot, amb la dreta pseudo-llibertària de culte individualista que empara Donald Trump i que vesteix el seu discurs amb tanta retòrica de resistència a la norma com faci falta. I que es reclama antisistema, és clar. Molt antisistema. Tant antisistema com en Donald Trump.

Hi ha també, en l’actitud dels zombis de Llinars, un altre tòpic encara: la confusió de l’hedonisme banal amb postures pseudo-revolucionàries. Amb posturetes. És aquella cosa ridícula del manifestet portàtil que els acompanyava la festa, a tall de justificació, un pastitx en espanyol que deia coses com ara que “vivim una etapa en què els governs empren un rol ampliat” i que per tant “la freeparty és un símbol de llibertat i vida. Un crit potent. Un respirar profund”.

Justament això, dit així, i en temps de covid.

Més enllà dels qualificatius que cadascú hi vulgui posar, però, hi ha la representació, i aquesta rave a Llinars representa precisament la mera estetització dels valors contestataris. Com si anar de festa o beure cervesa o col·locar-se fos, en si mateix, una postura política, una actitud rebel, rupturista o, tira-li, Martí, revolucionària.

Allà a Llinars, aquest començament d’any, hi hem vist, però, més zombis encara. Amb les hores i hores i hores i hores que ha durat la macrofesta mentre tenim el país encongit per la pandèmia, amb les conselleries de cada branca llançant-se mútuament i públicament i tristament la pilota, hi hem vist cruament dibuixat el nostre zombi administratiu, el famós govern efectiu que no és ni l’una cosa ni l’altra. I aquest zombi, diria, encara és més esborronador.