Zeleste, cinquanta anys: un espai de somni, dos noms per al record

“És un gran músic, va dir en Màrius, es diu Toti Soler.”
Montserrat Roig, ‘El temps de les cireres’, premi Sant Jordi de novel·la 1976.

Matí fred de gener a l’hora del sol. M’encamino cap al Convent de Sant Agustí per veure l’exposició que recorda que la sala Zeleste va obrir portes fa cinquanta anys. Pel camí penso com era aleshores –maig del 1973– aquell barri de la Ribera i els records em remeten bàsicament a un indret no gaire acollidor i depriment.

No havien passat encara dos anys que el mercat del Born havia tancat de manera definitiva i l’incansable brogit que de la matinada fins a migdia havia donat vida durant més de noranta anys a aquells carrers es va desplaçar lluny, a Mercabarna, condemnat a no tornar-hi mai més.

M’imagino, doncs, que en la tria de Víctor Jou per aquell vell i historiat local del carrer de l’Argenteria (aleshores Plateria) va tenir un pes considerable, a part de la intuïció, el preu, sensiblement per sota d’uns altres indrets barcelonins. M’adono també que els records que tinc d’aquells inicis de la sala i del barri que l’envoltava estan fortament influenciats pel que pocs anys després Montserrat Roig descriuria a El temps de les cireres i que incorporaria de seguida al meu repertori de mites personals.

És un capítol breu, però molt intens, situat cap al final de la novel·la en què Natàlia Miralpeix, la protagonista, acabada d’arribar del seu exili voluntari a Londres, li proposa a Màrius, el seu nebot de quinze anys, d’escapolir-se d’una avorrida festa familiar per anar a algun lloc on puguin escoltar música tota la nit. Sota el guiatge del noi surten del metro a la plaça de l’Àngel, agafen Princesa fins a Montcada, continuen per Santa Maria del Mar i per un fossar de les Moreres convertit en aparcament de cotxes, deixen a mà dreta les façanes plenes de roba estesa de Sombrerers i entren finalment a Zeleste. “És un barri decrèpit i teatral, sembla que les cases siguin decorats a punt d’ésser traslladats”, pensa la Natàlia, sorpresa pels cops amagats del nebot. “Per què m’has fet fer aquesta volta?, preguntà la Natàlia, perquè és un ritu, contestà en Màrius, aquest barri em deixa l’estómac buit, com si hi hagués viscut en una altra època.” I, efectivament, a l’altra banda de la pesant cortina de vellut vermell, la música. Un escenari petit amb un guitarrista d’aspecte tímid que captiva totes les mirades. Montserrat Roig ho explica així: “La Natàlia pensà que el noi que tocava la guitarra semblava un quadre d’en Rosetti, deliqüescent, irreal, les mans pàl·lides i belles. Se li notava la blavor de les venes sota el coll, tan lívid. És un gran músic, va dir en Màrius, es diu Toti Soler.”

La cortina de vellut vermell

Entro a l’exposició –que s’estarà al Convent de Sant Agustí fins el 30 d’aquest mes– i l’escenografia em situa en el punt on m’ha deixat l’excursió nocturna d’aquella insòlita parella: una cortina de vellut vermell amb l’anagrama de Zeleste a través de la qual m’he d’obrir pas. I tot just entrar, em trobo el rostre d’aquell mateix guitarrista –un jove Toti Soler en blanc i negre– mirant-nos a través del mirall en forma de rombe que hi havia en una de les portes de la sala. Al costat, el cartell de l’exposició amb la inconfusible i mítica silueta de la làmpada cònica d’alabastre dissenyada per Santiago Roqueta i Àngel Jové. El record de Jové, traspassat el mes d’octubre, em porta directament cap a dues altres notes negres, negríssimes, que ens ha deixat el 2023, l’any del mig segle: les morts de Víctor Jou, a l’abril, i de Rafael Moll, al desembre. Jou i Moll: les ànimes de Zeleste. Dos noms per al record.

Acomplert el ritual de deixar-se engolir per la cortina, el visitant es troba amb una mostra reduïda pel que fa a l’extensió i senzilla pel que fa als recursos formals. Vull dir que al visitant que va viure en directe aquell Zeleste l’exposició li semblarà curta i li servirà per a repetir allò del “uf, com passa el temps” tan habitual quan s’arriba a certes edats. I al qui en aquella època ni hi era ni hi havia pensament que hi fos la visita li pot facilitar uns primers punts de contacte per avançar en el coneixement de tot allò que es va cuinar entre aquelles quatre parets fosques i carregades de màgia i bones vibracions de l’antic magatzem de teixits: una oficina de management, una discogràfica, una escola de música, un indret de fusió d’estils, una revista d’un sol número… Un espai de somni.

Una vintena de plafons explicatius, tres vitrines amb caràtules de discs, revistes i publicacions de l’època i un audiovisual amb gravacions i filmacions històriques formen el contingut d’aquesta mostra que m’atreviria a definir com la introducció a una altra més extensa i dotada amb més recursos dedicada a explorar i descriure a fons tot el que va ser i va representar aquell fenomen íntimament lligat a Zeleste que va ser la “música laietana”. Una mostra que, mig segle després, encara resta pendent de fer.

El maig del 1973 en aquest barri van començar a passar coses i en la majoria dels casos tenien el coixí d’una banda sonora molt especial. La proposta va quallar: hi havia músics i també un públic que fins aquell moment havia estat al marge, tot esperant l’arribada del mite.

“El noi que tocava la guitarra obria la boca i treia les dents. Quan toca sembla un vampir, va dir la noia de les arracades llargues a la Natàlia, però és genial.” Montserrat Roig, ‘El temps de les cireres’.