Quins són els perills reals a la central nuclear de Zaporíjia?

Les forces russes ocupen la central nuclear més gran d’Europa, la de Zaporíjia, a la ciutat ucraïnesa d’Enerhodar. Les forces russes i ucraïneses lluiten a la vora, i els bombardaments han fet malbé les línies elèctriques i de comunicació de la central, cosa que ha ocasionat temors per la seguretat de la central i ha evocat records dolorosos en un país encara marcat pel pitjor accident nuclear del món, el de Txornòbil el 1986.

A més, les autoritats russes han desenvolupat plans per a desconnectar la central de la xarxa elèctrica d’Ucraïna, en cas de danys a la central, segons els russos, com a preludi per a canviar la planta a la xarxa en territori ocupat per Rússia, segons els ucraïnesos. Desconnectar la planta de la xarxa és una operació arriscada.

The Conversation va demanar a Najmedin Meshkati, professor i expert en seguretat nuclear de la Universitat del Sud de Califòrnia, que expliqués els riscs que hi hagi enfrontaments en centrals nuclears i als voltants.

Com de segura era, la central, abans de l’atac rus?

La instal·lació de Zaporíjia és la central nuclear més gran d’Europa i una de les més grans del món. Té sis reactors d’aigua a pressió, que fan servir aigua tant per a mantenir la reacció de fissió com per a refredar el reactor. Són diferents dels reactors RBMK de Txornòbil, que utilitzaven grafit en lloc d’aigua per a mantenir la reacció de fissió. Els reactors RBMK no es consideren gaire segurs i només en queden vuit en ús al món, tots a Rússia.

Els reactors de Zaporíjia tenen un disseny moderadament bo i la planta té un historial de seguretat decent, amb un bon bagatge operatiu.

Les autoritats ucraïneses van provar de mantenir la guerra allunyada del lloc i demanaren a Rússia que hi respectés una barrera de seguretat de trenta quilòmetres. Però les tropes russes van envoltar la instal·lació i se’n van apoderar al març.

Quins són els riscs per a una central nuclear en una zona de conflicte?

Les centrals nuclears es construeixen per operar en temps de pau, no per a guerres. La pitjor cosa que podria passar és un bombardament, sigui de manera deliberada o accidental. Si un projectil colpeja la piscina de combustible gastat de la central, que conté el combustible gastat encara radioactiu, o si el foc s’estén a la piscina de combustible gastat, podria alliberar radiació. Aquesta piscina no és pas en l’edifici de contenció i, per tant, és més vulnerable.

Els edificis de contenció, que allotgen reactors nuclears, tampoc no estan protegits contra bombardaments deliberats. Són construïts per suportar una petita explosió interna, per exemple, d’una canonada d’aigua a pressió. Però no són pas dissenyats per suportar una gran explosió.

Quant als reactors de l’edifici de contenció, depèn de les armes que s’utilitzen. La pitjor hipòtesi és que un míssil destructor de búnquers trenqui la cúpula de contenció, que consisteix en una closca gruixuda de formigó armat a la part superior del reactor, i esclati. Això malmetria greument el reactor nuclear i alliberaria radiació a l’atmosfera, cosa que dificultaria l’enviament de primers auxilis per a contenir qualsevol incendi resultant. Podria ser un altre Txornòbil.

Quines són les preocupacions de cara al futur?

Veig dos problemes de seguretat:

1. Error humà

Els treballadors de la instal·lació treballen sota un estrès increïble, segons que diuen, a punta de pistola. L’estrès augmenta la possibilitat d’error i d’un mal rendiment.

Hi ha un element humà en el funcionament d’una central nuclear: els operadors són la primera i la darrera capa de defensa de la instal·lació i del públic. Són les primeres persones que detecten qualsevol anomalia i frenen qualsevol incident. I si hi ha un accident, seran els primers a provar de contenir-lo heroicament.

2. Fallada de corrent

El segon problema és que la central nuclear necessita electricitat constant, i això és més difícil de mantenir en temps de guerra. Fins i tot si s’apaguen els reactors, la planta necessitarà energia externa per a executar l’enorme sistema de refrigeració, eliminar la calor residual del reactor i portar-lo a l’anomenada parada en fred. La circulació d’aigua sempre és necessària per a assegurar-se que el combustible gastat no se sobreescalfi.

Les piscines de combustible gastat també necessiten una circulació constant d’aigua per a mantenir-les fresques, i han de refredar-se durant uns quants anys abans de poder posar-les en contenidors secs. Un dels problemes del desastre de Fukushima del 2011, al Japó, va ser que els generadors d’emergència destinats a substituir l’energia perduda fora de les instal·lacions es van inundar d’aigua i van fallar. En situacions com aquesta, hi ha “una apagada de la central“, i aquesta és una de les pitjors coses que poden passar. Significa que no hi ha electricitat per a fer funcionar el sistema de refrigeració.

En aquesta circumstància, el combustible gastat se sobreescalfa i el seu revestiment de zirconi pot crear bombolles d’hidrogen. Si aquestes bombolles no es poden ventilar, esclataran i propagaran la radiació.

Si hi ha una pèrdua d’energia externa, els operadors hauran de confiar en generadors d’emergència. Però els generadors d’emergència són màquines enormes: consumeixen molt de gas i són poc fiables. I encara caldran aigües de refrigeració per als mateixos generadors.

La meva preocupació més gran és que Ucraïna tingui una fallada sostinguda de la xarxa elèctrica. La probabilitat d’això creix durant un conflicte, perquè les torres de les línies elèctriques poden caure sota el bombardament, o les centrals elèctriques de gas es poden fer malbé i deixar de funcionar. I encara que els serveis d’intel·ligència ucraïnesos afirmen que els russos tenen la intenció d’emmagatzemar combustible dièsel per mantenir aquests generadors d’emergència en funcionament, és poc probable que les tropes russes tinguin un excés de combustible atesa la necessitat dels seus vehicles.

Quins altres efectes pot tenir la guerra en la seguretat de les centrals nuclears?

Una de les principals preocupacions sobre els efectes de la guerra en les centrals nuclears és que la guerra degrada la cultura de la seguretat, que és crucial per a fer funcionar una planta. Crec que la cultura de la seguretat és anàloga al sistema immunitari del cos humà, que protegeix contra patògens i malalties. La cultura de la seguretat és generalitzada i té un impacte generalitzat. “Pot afectar tots els elements d’un sistema per bé o per mal”, segons el  psicòleg James Reason.

La tràgica situació a la central nuclear de Zaporíjia viola tots els principis universalment acceptats de cultura de la seguretat nuclear saludable, especialment el de manteniment d’un entorn on el personal pugui plantejar problemes de seguretat.

La guerra afecta negativament la cultura de la seguretat de diverses maneres. Els operadors estan estressats i cansats i poden tenir por de parlar si alguna cosa va malament. Després, hi ha el manteniment d’una planta, que es pot veure compromesa per la manca de personal o la indisponibilitat de recanvis.

La governança, la regulació i la supervisió, totes crucials per al funcionament segur d’una indústria nuclear, també es veuen alterades, i també la infrastructura local, com ara la capacitat dels bombers locals. A la guerra, tot és més difícil.

Què es pot fer per protegir millor les centrals nuclears d’Ucraïna?

L’única solució és declarar una zona desmilitaritzada al voltant de les centrals nuclears. No obstant això, Rússia ha refusat fins ara la petició del secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, de declarar una zona desmilitaritzada al voltant de la planta. Crec que una solució òptima, encara que no ideal, és portar els dos reactors en funcionament a una parada en fred abans de qualsevol pèrdua d’energia fora de les instal·lacions i que hi hagi un risc d’apagada de la central, emmagatzemar més combustible per als generadors dièsel d’emergència en diferents llocs de la planta i mantenir un personal mínim per a cuidar les piscines de combustible gastat.

És cert que això és només una mesura provisional. Paral·lelament a l’esforç de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica sota el lideratge del seu director, el general Rafael Mariano Grossi, crec que el Consell de Seguretat de l’ONU hauria d’habilitar immediatament una comissió especial per a fer de mediadora entre les parts en conflicte. Podria seguir el model de la Comissió de Supervisió, Verificació i Inspecció de les Nacions Unides l’any 2000 i nomenar com a cap un destacat estatista internacional.

Crec que la persona hauria de ser del perfil del llegendari antic director general de l’AIEA, Hans Blix, de Suècia. Blix va dirigir l’agència en el moment de l’accident de Txornòbil el 1986 i té el respecte de Rússia i Ucraïna. La guerra, al meu entendre, és el pitjor enemic de la seguretat nuclear. Aquesta és una situació volàtil i sense precedents. Només mitjançant una enginyeria activa i pragmàtica i una diplomàcia nuclear es pot trobar una solució sostenible i duradora a aquest problema molest.

Najmedin Meshkati és professor d’enginyeria i relacions internacionals de la Universitat del Sud de Califòrnia. Aquest article va ser publicat originàriament a The Conversation.