Zapatero demana a Espanya que recicli el seu vell manuscrit

Durant anys, José Luis Rodríguez Zapatero va semblar esmorteït públicament, decandit per no haver sabut preveure la crisi econòmica, acusat d’una responsabilitat decisiva en l’esclat del procés per la decepció que causà l’esgarrinxada de l’estatut. El temps li ha donat una estranya oportunitat de tornar al centre i ell sembla decidit a aprofitar-la. Avui l’ex-president del govern espanyol és l’arquitecte pràctic i simbòlic de la política del PSOE de Pedro Sánchez amb Catalunya. Ell mateix no s’amaga d’haver estat un dels impulsors de l’amnistia. Ara ho explica en una sèrie de monòlegs, sorgits de converses amb l’ex-director de La Vanguardia, Màrius Carol, i aplegats en el llibre Crónica de la España que dialoga (Navona). El llibre, ideat per l’empresari Jaume Roures –ara associat amb l’editor Ernest Folch–, es va presentar ahir al vespre al Cercle d’Economia en una conversa de Zapatero amb Carol i Lola García, directora adjunta del mateix diari.

Zapatero sembla el portaveu de tot allò que no pot dir Sánchez, l’home pragmàtic, l’estrateg, l’acusat de no tenir principis, el camaleònic que va prometre de dur Carles Puigdemont davant els tribunals i avui el perdona perquè el necessita per a formar govern. Barallat amb Felipe González, cruixit després d’haver-se alçat contra el seu propi partit, Sánchez necessitava una narrativa que li atenués la contradicció flagrant. “Em va agradar que Pedro Sánchez decidís de ‘fer de la necessitat virtut’”, diu Zapatero en un moment del llibre. Es van compensar. L’ex-president jeia al sofà de casa seva, mirant un debat en què Alberto Núñez Feijóo retreia a Sánchez que protegís els botxins i no les víctimes. “Em va semblar infame”, recorda. Va avisar la secretària, li va dir que netegés l’agenda i va decidir ser “la virtut”, si se’n pot dir així, de la necessitat de Sánchez –que era també la necessitat del PSOE, del partit de tots dos, de la seva empresa gran i eficient.

Sánchez, agraït, funàmbul de corda prima, es va deixar ajudar per Zapatero, que es va farcir d’una vitalitat rejovenida per haver trobat, novament, una tasca. Com un escriptor de qui desestimaren un manuscrit i, ara, a falta d’obres i autors consistents, els editors han recordat que hi ha un calaix recòndit, i han decidit de repescar-ne aquell document que tant de temps va semblar inservible, però que ara els cal perquè han de publicar i no troben cap altra manera de reaccionar a la urgència. El text comença a veure, finalment, la llum; una altra cosa és si deu tenir vigència, i què en diran els lectors quan l’acabin de llegir. Zapatero, de moment, s’esforça a posar-hi l’ànima que manca a Sánchez, tan robòtic. Parla de l’última carta que va escriure el seu avi hores abans de ser afusellat: “Moro innocent i perdono, i demano als meus descendents que perdonin també”, diu que feia. Apologia del perdó, en abstracte, però sense concrecions. Quin diàleg, amb quina llibertat i amb quines condicions, i per arribar on?

De tot això, ben poca cosa. Zapatero només insinua al llibre que cal un reconeixement de la identitat de Catalunya que ha de ser cultural i econòmic. Més enllà, res. Només “paciència infinita”, només “escoltar, estimar i aproximar-se a Catalunya”. Al llibre, l’ex-president hi fa poca autocrítica. Culpa del procés la recollida de signatures del PP contra l’estatut, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del juliol del 2010, i s’excusa adduint que Artur Mas, llavors cap de l’oposició, havia venut el seu acord com “un pacte d’estat” –cosa certa, d’una altra banda. Sobre la seva promesa de donar suport a l’estatut, cap penediment, tan sols matisos: ell parlava sincerament, però de cap manera no podia donar suport als preceptes inconstitucionals. Les úniques crítiques s’adrecen al govern de Mariano Rajoy. Si encara hagués estat president, diu, ell s’hauria assegut a palau amb el president Puigdemont i el vice-president Junqueras i els hauria dit: “No me n’aniré fins que no trobem una solució raonable.”

En la lectura que Zapatero fa de la situació actual, després del 2017, hi ressona subreptíciament una satisfacció freqüent entre l’espanyolisme optimista: “S’han rendit.” Escriu al llibre: “Ni tan sols els propis secessionistes no s’ho van creure, perquè no van publicar mai al DOGC la seva declaració d’independència. Per no fer, no es van atrevir ni a abaixar la bandera espanyola de la Generalitat. L’advertiment per a l’independentisme va ser clara: a la vida, no ets allò que creus que ets, sinó com et veuen els altres.” I què veu, Zapatero? Veu els partits independentistes remant amb Sánchez i el PSOE, a Madrid i a Ginebra, on té fe que la negociació arribarà a bon port. És eloqüent el final que s’imagina per a tot plegat. “La cosa intel·ligent és procurar convèncer aquesta part de la població catalana que és distant que no tan sols ens podem entendre, sinó que a més respectem de debò la pluralitat de l’estat”, escriu. Un diàleg a l’inrevés, en què l’independentisme convenci l’altra part de la població catalana, no es preveu.

Aquesta sensació de victòria, aquest “jo tenia raó”, però, se li transforma en una franquesa que il·lumina també costures. Silenciós, entre línies, un paral·lelisme amb Catalunya s’amaga rere la seva resposta al pla Ibarretxe. Zapatero explica que, negociant amb el president basc, el neguitejava no saber com frenar l’autodeterminació. “No em podia treure del cap com aturaria la consulta en cas que ens posessin urnes. Comptàvem amb la Guàrdia Civil, però l’escenari podia resultar tràgic si arribàvem a aquest punt. Els nostres experts en seguretat ens deien que molts bascs anirien amb els nens a votar i això impediria l’ús de la força, si no volíem causar una tragèdia. […] A més, ETA continuava assassinant, i qualsevol moviment en fals podia fer que actués amb violència”, escriu. Al llibre, es vanta que el diàleg va funcionar amb Ibarretxe. A la conferència, tímid, ha admès que qui frenà Ibarretxe va ser el PNB. “Un tros de partit”, textualment.

Mentre el món s’esbatussa i l’independentisme, amb les mans nues, resta immòbil, els socialistes malden per definir el significat de la paraula “pau”. Salvador Illa, candidat del PSC a les eleccions a Catalunya, defensa una idea de política contrària a la confrontació i al conflicte. Zapatero, tant internament com en la seva visió de la política internacional, defensa que cal fer mans i mànigues per evitar la guerra –gairebé com si la discrepància sempre conduís a mals majors. Diu, per exemple, que està en contra del rearmament que es va coent a Europa amb el suport d’alemanys i francesos, tot i que admet que és una posició minoritària. Diu que hauria fet amb Vladímir Putin igual com va fer amb Juan José Ibarretxe. Tots dos, Illa i Zapatero, coincideixen en una cosa: l’èmfasi de la recepta per a sortir dels problemes és sempre “més diàleg”, i no pas més democràcia, que no necessàriament són la mateixa cosa.