Zambra, la talpeta i l’adjectiu “infantil”

“Quan un dia una talpeta va treure el cap d’entre una muntanyeta de terra per tal de veure si ja sortia el sol, li va passar allò.” És l’inici del conte de Werner Holzwarth i Wolf Erlbruch La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap (traducció de Maria Viu, publicat per Kalandraka). A casa aquest llibre el vam llegir moltes vegades, primer mirant-ne les il·lustracions, després abans d’anar a dormir, jo asseguda en la penombra, les filles amb els ulls tancats “veient” els dibuixos d’Erlbruch. El llibre és del 1989, no sé a quantes llengües ha estat traduït, però deuen ser incomptables les criatures que han crescut amb aquest conte entre els favorits de cada nit, i deuen ser incomptables les mares i els pares que se’n saben el text de memòria, de tant que l’han llegit, sempre amb la mateixa entonació, que se’t queda enganxada a la història i ja no la pots pronunciar d’una altra manera.

He llegit l’últim llibre d’Alejandro Zambra, un autor de qui ho llegeixo tot de seguida que surt, i que el tenia, fins la setmana passada, en una carpeta mental i ara ha fet un salt cap a una altra i amb el títol de Literatura infantil (Anagrama, amb una coberta preciosa de Liniers) ha escrit una mena de diari de paternitat, carta al fill i ficció pura, com ho diuen a la faixa, i a partir de començar a llegir contes al seu fill ha reflexionat sobre la literatura i sobre l’adjectiu infantil i tot el que té a veure amb la paternitat i la lectura.

“Se’m fa tan absurda l’existència d’una literatura no infantil, d’una literatura per a adults, per a no-nens, una literatura-literatura, una literatura de veritat; la idea que faig i llegeixo literatura de veritat i que els llibres que llegim junts [amb el meu fill] són una mena de substitut o de succedani o d’imitació o de preparació per a la literatura vertadera em sembla tan injusta com falsa. I és que, honestament, no trobo menys literatura en un conte de Maurice Sendak o de María Elena Walsh que en els meus preferits de ‘literatura adulta’.” Aquestes cometes que Zambra posa a literatura adulta han evidenciat una cosa que em passa sempre que parlo de literatura infantil en públic: l’adjectiu infantil no em fa nosa fins que he de fer una comparació o una contraposició amb la literatura no infantil i em trobo dient literatura adulta amb tan poca convicció que m’amagaria sota la taula. És dient literatura adulta que m’adono de l’absurditat de dir literatura infantil.

El fragment de Zambra que he citat (traduït) més amunt és de la peça “Francés para principiantes”, un text que haurien de llegir tots els que necessiten posar infantil al costat de literatura quan parlen de Sendak, Ungerer, Dahl, Lindgren, Rodari, Steig, Sempé, Janosch, Lagerlöf, Nöstlinger… Perquè és que potser hauria de ser al revés: el que llegim de petits és literatura, la primera que llegim, i passats uns anys, quan ens fem grans, a banda de literatura (que es pot llegir a totes les edats, si us plau, fa vergonya haver de repetir-ho), també podem llegir “literatura adulta”. És quan som adults que hauríem d’afegir-hi l’adjectiu, i aviam qui aguanta gaire estona dient coses com ara: “Hola, busco l’última novel·la adulta d’Irene Solà”, o “He llegit totes les novel·les adultes de Mònica Batet” o “Estic llegint l’últim llibre de poesia adulta de Joan Todó”…

Quan algú que escriu llegeix contes en veu alta als fills, viu una mica el que Zambra ha recollit, o començat a recollir, en aquest seu últim llibre. Descobreixes, per exemple, el poder de la repetició, millores la tècnica de la lectura en veu alta, fas veus i fins i tot cantes mentre llegeixes, i a poc a poc el que comences a fer, o a tornar a fer, gràcies a la lectura en veu alta, ho acabes fent tot el dia, i els objectes o els animals de casa passen a tenir veu i dir coses als teus fills, entres en una etapa “animista” on tot pren vida per explicar la vida als fills. També pot ser que llavors t’adonis que els teus pares no et van llegir mai llibres, i que de retruc tinguis aquella sensació il·lusòria d’estar educant millor els teus fills perquè tu sí que els llegeixes contes tot el sant dia, és una sensació necessària encara que no sigui certa, el vincle entre pare, fill i llibres se n’alimenta.

No hi ha cap moment més epifànic, per a un escriptor, que els primers anys de vida dels fills, quan no saben llegir i et necessiten cada cop que es volen endinsar en un llibre. No llegeixen però ja fan tot el que faran com a lectors: seguir la història, conèixer els personatges i familiaritzar-s’hi, entendre els tons del text, aprendre-se’n trossos de memòria, rellegir, tenir llibres preferits, desconnectar a mitja història, adormir-se a mitja lectura… “La paternitat torna a legitimar jocs que vam abandonar quan el sentit del ridícul va aconseguir governar-nos-ho tot, incloent-hi, tristament, la intimitat.”

Escriure és relacionar-se amb tots els textos que t’arriben a les mans i no parar de descobrir coses, per això la lectura en veu alta té aquest poder enlluernador. T’adones, per exemple, que als fills la lectura d’abans d’anar a dormir, escoltar una història estirats i a les fosques, amb la imaginació relaxada i preparada alhora, els desperta encara més, perquè “la funció de la literatura no ha sigut mai induir el son de ningú. La lectura per moments et sacseja la imaginació ja de per si agitada, però així i tot contribueix a acabar bé el dia. El que importa és el ritual, per descomptat, la cerimònia. La companyia”.

Ritual. Llegir és un ritual. És aquest un dels valors que té. De petit és un ritual compartit, després tu te’l fas a mida per llegir sol. “La lectura silenciosa és d’alguna manera una conquesta; els que llegim en silenci i en soledat aprenem, precisament, a estar sols, o més ben dit reconquerim una soledat menys agressiva, una soledat buidada d’angoixa; ens sentim poblats, multiplicats, acompanyats mentre llegim en silenciosa soledat sonora. Però això ho descobriràs tu sol d’aquí a uns anys, ho sé. Decidiràs tu sol si et continua interessant la forma de coneixement tan estranya, tan específica, tan difícil de descriure que permet la literatura.” Zambra s’adreça al seu fill tot i no saber, ni voler saber, si el seu fill el llegirà algun dia.

Vaig acabar de llegir Zambra i vaig anar a buscar el conte de la talpeta. El vaig rellegir. Hi ha una comunió perfecta entre text i il·lustracions, mentre tu llegeixes el text en veu alta, el nen en llegeix tota la resta i quan l’acaba el vol tornar a començar. Comencem a llegir així, acompanyats, fixant-nos en tot i volent repetir la lectura. Potser és la lectura més apassionada, aquesta, la que fem abans d’aprendre a llegir, la que fa que de tant sentir-los ens aprenguem els textos d’un llibre i puguem construir la ficció de llegir a còpia d’anar dient en veu alta el que sabem que diu cada pàgina del llibre. Posar adjectius a això és voler-hi posar límits, voler-ho domesticar, reduir. Quan no sabem llegir, és quan llegim més intensament, tant que impliquem tots els que ens envolten, fins i tot els avis que quan van ser pares no van llegir llibres als fills i que descobreixen ara tot el que pot arribar a passar amb la literatura.