Zaina Qazzaz: “Em fa vergonya explicar els meus problemes absurds als pares, ells que són víctimes d’un genocidi”

Fa dècades que el conflicte armat a la franja de Gaza és un dels més mortífers del planeta. La confrontació ha incrementat i disminuït d’intensitat amb el temps. Ara bé, d’ençà de l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre de 2023, s’ha tornat més cru que mai, especialment contra la població civil, i ha ocasionat una crisi humanitària a la zona gairebé sense precedents.

En parlem amb Zaina Qazzaz, una estudiant de periodisme palestina de vint-i-un any que va arribar a Barcelona fa cinc mesos gràcies al programa de suport a persones refugiades i procedents de zones en conflicte que gestiona la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona. Juntament amb el seu cosí Hassan Melhim, que exerceix en la conversa de traductor de l’àrab a l’anglès, mira de construir una nova vida lluny dels horrors de la violència d’una guerra com més va més cruel i amb més derivades relacionades amb la política internacional.

—La setmana passada, Israel va trencar l’alto-el-foc acordat amb Hamàs i va reprendre els atacs contra Gaza. Bona part de la vostra família continua allà. Com viviu ara el conflicte en la distància?
—El matí que vaig saber que l’alto-el-foc s’havia trencat oficialment, de seguida vaig provar de posar-me en contacte amb el meu pare, que continuava a Gaza. No vaig poder. Després, vaig revisar les xarxes socials, internet, els canals de notícies de Telegram, més canals oficials… Totes les fonts d’informació possibles per a saber quins indrets havien estat atacats. En acabat, vaig provar de parlar amb la meva mare, que em va dir que, en teoria, mon pare era en un lloc segur, però que hi havia la possibilitat que s’hagués mogut abans dels atacs. Malauradament, al cap d’una bona estona, vam saber que estava ferit. Havia visitat la casa de la meva família i li havia caigut runa a sobre a conseqüència de les explosions. Ara mateix és a l’hospital, cosa que normalment em tranquil·litzaria, però actualment no hi ha prou recursos per a assegurar-li una atenció correcta. Ser tan lluny mentre li passa això em fa sentir desesperada i desesperançada, perquè l’única cosa que puc fer és provar de viure, anar a classe i mirar d’esbrinar com estan… Fins i tot això és complicat, perquè rebem un fort blocatge de telecomunicacions.

—Sabeu en quin hospital és ingressat?
—L’estat d’Israel no ha tingut cap problema a atacar hospitals i clíniques. Això fa que la majoria d’equipaments mèdics hagin quedat fora de servei. Per aquest motiu, el meu pare és en un hospital de campanya i l’atenció que rep és de primers auxilis. Controlen que no agafi cap infecció i li han esterilitzat les ferides.

—Com us comuniqueu amb la família?
—Habitualment, em poso en contacte amb la mare, que ara és a Ramal·lah a Cisjordània, i ho té molt més fàcil. Ara bé, quan hi ha bombardaments intensos, els avions de combat volen molt baix i això fa que els telèfons deixin de funcionar. Fa uns quants dies que és molt difícil de parlar-hi, perquè no hi ha servei. Habitualment, durant la guerra, podem parlar cada tres dies o quatre. Per fer-ho, el pare té unes cinc targetes SIM. Però ara mateix és impossible posar-s’hi en contacte, perquè no hi ha servei, cosa que també repercuteix en la manca de cobertura mediàtica.

—Vau néixer a Gaza fa vint-i-un any i, quan éreu una adolescent vau anar-vos-en a la recerca d’una vida millor. Com va ser prendre aquella decisió?
—Vaig néixer al barri de Tal Al-Hawa i hi vaig viure disset anys. Quan era a punt de graduar-me a l’institut, vaig decidir de provar de traslladar-me a Cisjordània per continuar els estudis a la Universitat de Birzeit. Va ser una decisió molt dura, perquè significava que les opcions de veure els meus pares disminuïen molt. A més, per als palestins és molt difícil sortir de Gaza, especialment per anar a Cisjordània. Malgrat que sembli difícil de creure, és més fàcil sortir-ne per anar a qualsevol altre racó del món que no pas per anar a l’altra banda del territori palestí. Va ser una decisió molt important, i crec que va valer la pena, perquè em va permetre de continuar estudiant a la meva terra i envoltada de la meva cultura. Vaig prendre-la perquè sóc conscient que a Gaza no hauria tingut gaires oportunitats i sabia que a Cisjordània tindria més llibertat per a desenvolupar-me tant personalment com professionalment.

—Com era la vostra vida a Cisjordània?
—Vaig descobrir que menys restriccions i més oportunitats no és igual que no tenir restriccions ni gaudir de moltes oportunitats. Viure a Cisjordània també és viure sota una ocupació, i a mesura que avançaven els anys, la situació empitjorava molt. Les restriccions van endurir-se i les oportunitats, malgrat que encara existeixen, eren insuficients. Com que viure-hi no m’assegurava un bon futur ni per a mi ni per a la meva família, vaig prendre la complicada decisió de demanar una beca per a estudiar a l’estranger. Tot i que només tinc vint-i-un any, m’he hagut d’enfrontar més d’una vegada a aquest dilema impossible entre el meu futur i la meva família. Això és una càrrega dura, però la suporto de grat.

—Com vau saber que existia aquest programa de suport de la UB?
—A Cisjordània vivia amb els meus oncles. Ell treballa al Sindicat de Ramaders de Palestina, que col·labora amb la Fundació Solidaritat de la UB, i es va assabentar que existia aquest programa. Vaig decidir de provar-hi sort. Feia un any que havia tornat la guerra i, durant aquest temps, la meva universitat ja havia estat presa i clausurada pels militars unes quantes vegades. Alguns estudiants havien estat detinguts i les exigències per a travessar els punts de control entre ciutats eren cada vegada més exigents. A més, la meva condició de ciutadana de Gaza em complicava encara més la mobilitat i això ocasionava desigualtats amb la resta de companys de facultat. Els professors n’eren conscients i em tractaven diferent. Per tots aquests motius vaig decidir de seguir els estudis en un entorn més segur.

—I llavors vau arribar a Barcelona.
—Sí, però abans la nacionalitat palestina em va causar alguns problemes. Malgrat haver estat acceptada per la UB, no podia travessar la frontera amb Jordània. Vaig haver de superar unes quantes traves burocràtiques per poder sortir de Cisjordània. És a dir, en totes les fases del camí he tingut dificultats. Són recordatoris de fins a quin punt et complica la vida el fet d’haver nascut a Gaza.

—Com us heu adaptat a la nova realitat?
—Tinc les mateixes dificultats que qualsevol persona que arriba a un país nou. La principal és la barrera idiomàtica. Ara mateix, estudio català i castellà, però encara no estic prou preparada per a parlar-los. És frustrant, tenir una idea al cap i no ser capaç de verbalitzar-la. Més enllà d’aquests problemes, viure en un entorn de llibertat i seguretat com el de Barcelona mentre els meus pares continuen en plena guerra és complicat. No puc deslliurar-me del sentiment de culpa per ser aquí sense ells. Malgrat que sóc conscient que és il·lògic, perquè sóc aquí precisament per poder ajudar-los. Aquesta culpabilitat creix quan puc parlar-hi, perquè em fa vergonya explicar-los els meus problemes absurds del dia a dia mentre són víctimes d’un genocidi.

—Fins a quin punt és complicat construir una vida amb aquests condicionants?
—A conseqüència de dècades de setge i blocatges, els ciutadans de Gaza hem desenvolupat una mentalitat comuna per a mantenir-nos units i tirar endavant. Es basa en la idea que, si un membre de la família mor, tots ho farem. És a dir, si casa nostra és bombardada, morirem plegats i cap de nosaltres no haurà de passar el tràngol del dol de la pèrdua d’una familiar. Ara ja no puc pensar així. Si passa res cosa al meu pare o a la meva mare, ho hauré d’afrontar i ho hauré de fer lluny de casa.

—Heu viscut tota la vida sota l’ocupació israeliana. Com ha influït això en la vostra mentalitat?
—En la idea que el conflicte pot esclatar en qualsevol moment. Quan vius en una presó a l’aire lliure, com és Gaza, saps que la guerra pot arribar qualsevol dia. Malgrat que hagis estalviat per pagar-te uns estudis, que hagis estudiat per a un examen, que estiguis a punt de casar-te… Tot pot desaparèixer en qualsevol moment a conseqüència del conflicte. Això ens obliga a centrar-nos en l’avui i a aprofitar cada segon de vida. Escollim perseverar i continuar lluitant, en compte de rendir-nos i deixar-nos envair per la desesperació i la depressió. Aquesta mentalitat es veu reflectida en els estudis, en la voluntat de continuar millorant i de mantenir-nos fidels a la nostra cultura, creences i religió.

—Una situació com aquesta s’acaba normalitzant?
—No. He sofert sis guerres i he perdut coses importants en cadascuna. Coses que no podré recuperar mai. Cada vegada que torna a esclatar la guerra, ens esforcem per no normalitzar-la. Perquè una cosa sigui normal, ha de ser passiva. Una ocupació i un apartheid no són passius. Són fets selectius i dirigits. Cada dia que sobrevivim creix la nostra perseverança, ho fem servir com a combustible per a resistir i rebel·lar-nos.

—El conflicte a la franja de Gaza ha anat canviant d’intensitat. El 2014 es va intensificar molt, i ara, d’ençà del 7 d’octubre de 2023, hi ha tornat. Com ha canviat la vostra vida en cadascun d’aquests moments?
—El 2014, durant la guerra de les torres, una de les torres que eren objectiu israelià era la de Zafar, situada a trenta metres de casa meva. Quan va arribar el primer avís d’evacuació, no ens volíem moure perquè no la volíem abandonar. Finalment, vam traslladar-nos a casa els meus avis, que vivien molt a prop nostre, a uns setanta metres de la torre. Tot plegat, seguint aquesta mentalitat que, en cas de morir, moriríem tots junts. En el moment que havia de començar el bombardament, vam sortir al balcó per veure-ho. Quan el primer coet va impactar, el fum i les cendres van arribar on érem. Gairebé ens ofeguen. La gent no sap que més enllà de l’explosió en si, bona part del mal que causen les bombes és per les intoxicacions que genera l’onada expansiva. Aquells dies van ser molt intensos, però com a mínim érem tota la família unida.

—En canvi, l’esclat de violència del 2023 us va enxampar separats.
—Sí, el meu pare era a Gaza, la meva mare i jo a Cisjordània… A sobre, el 9 d’octubre, l’exèrcit israelià va atacar les torres de comunicacions i va deixar fora de servei la xarxa d’internet. Això ens va fer perdre el contacte amb els meus avis, que són gent gran. De fet, el meu avi tenia Alzheimer. Vam passar tota una nit sense saber-ne res, el meu pare va entrar en pànic… L’endemà al matí vam aconseguir de posar-nos en contacte amb la cuidadora que treballava amb ells, que es va acostar a la zona on vivien. Allà va descobrir que el seu barri havia quedat totalment destruït pels bombardaments. Vam trigar dotze hores a saber que els meus avis havien mort.

—Vivien a prop d’objectius militars?
—No, al contrari. Vivien ben a prop d’una oficina de la Creu Roja. Atacs com aquest demostren que aquesta darrera agressió no té res a veure amb eliminar cap partit polític, ni tan sols amb Hamàs. Tot això són excuses que fan servir per a eliminar-nos. Bombardaments com aquests no tenen cap justificació. Han deixat Gaza totalment irrecognoscible respecte d’abans de la guerra, tot i que no crec que se’n pugui dir guerra, perquè no hi ha prou igualtat entre les dues parts. És un genocidi. Una neteja ètnica perpetrada per un estat que ens ha ocupat.

—Què opineu de l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre de 2023?
—Primer, m’agradaria objectar unes observacions a la selecció de paraules de la pregunta. Els fets del 7 d’octubre no van tenir res a veure amb els atacs d’Hamàs. Han estat simplement una excusa que l’estat que ens ocupa ha emprat per a desenvolupar el seu pla i continuar la neteja ètnica. No en va ser pas la causa. De fet, malgrat que la situació havia estat prou calmada els darrers anys, les humiliacions i vexacions contra els palestins havien anat creixent de mica en mica. A més, independentment de si en tenen culpa o no, Hamàs és un grup rebel de resistència que va sorgir a conseqüència de l’ocupació. El dret de resistència és un dret bàsic de tots els éssers humans. Com menjar o viure en llibertat.

—D’ençà de l’inici del conflicte fins ara, la influència i el poder d’Hamàs a Gaza no ha parat de créixer. Per què creieu que passa, això?
—Malgrat que ara ocupin el govern, Hamàs continua essent un grup de resistència. I és un grup paramilitar perquè, quina altra opció tens quan t’assetgen per terra, mar i aire i no pots fugir? Quina altra forma de resistència existeix? Abans hem parlat de la resistència per mitjà dels estudis, també hi ha gent que resisteix pacíficament ajudant els altres, però amb això no n’hi ha prou… Quan vius en un entorn extrem necessites una resposta extrema. Per això hi ha molta gent que s’incorpora o dóna suport a Hamàs. Sincerament, s’entén si t’atures a pensar en quines alternatives hi ha: confiar en els incompetents de l’ONU? L’ocupació fa setanta anys que dura i la situació no ha fet sinó empitjorar. És cert que ens envien ajut humanitari, però no n’hi ha prou per a ajudar-nos ni de bon tros. Quin sentit té esperar que gent que no mostra cap senyal de voler-nos ajudar ens acabi ajudant? Al final, has d’ajudar-te tu mateix.

—Per tant, enteneu que hi hagi palestins que li donin suport?
—Imagina’t que t’has quedat orfe de ben petit per culpa de persones que defensen la bandera israeliana. Imagina’t que persones amb l’uniforme de l’exèrcit israelià t’han forçat a traslladar-te unes quantes vegades i no t’han deixat tenir una casa fixa… Imagina’t que, des de ben petit, has rebut atacs i bombardaments israelians… No t’alçaries en armes contra aquesta tirania? No prendries mesures extremes per assegurar-te que ningú més tingui una vida plena de patiment i penúries? Per descomptat que ho faries! Aquesta és la història de centenars de palestins.

—Què en penseu, del fet que Hamàs encara retingui ostatges civils israelians a Gaza?
—És important deixar clar que els innocents són sempre els primers que han de suportar les conseqüències de la guerra. La captura d’ostatges és una mesura extrema que s’ha pres a conseqüència de la desesperació de viure sota restriccions molt dures. Cal tenir dues coses en compte: primer, es capturen ostatges per poder-los fer servir com a fitxa d’intercanvi per presoners palestins, que els superen moltíssim en nombre. Això és a conseqüència de les lleis de l’ocupació, que permeten a l’exèrcit d’Israel de detenir palestins sense necessitat d’acusar-los de cap delicte. Aquestes detencions poden durar fins a sis mesos i són il·limitades. Per tant, et poden detenir indefinidament sense acusar-te de cap delicte concret, sense cap judici i sense cap opció de defensar-te legalment. Per aquest motiu, els rebels es veuen obligats a fer una cosa semblant. Després, la segona qüestió important és que, com que capturar ostatges va en contra de la nostra religió, els tracten de la millor manera possible. Fins i tot tenen més bones condicions de vida que molts ciutadans de Gaza. Per tant, la captura d’ostatges no és una qüestió de venjança, és una mesura desesperada per a poder exercir pressió negociadora. I malgrat això, aquests ostatges no sofreixen ni una ínfima part de les tortures que sofreixen els presos palestins, que són sotmesos a la fam, a l’abús sexual i a la humiliació física.