04.12.2017 - 22:00
|
Actualització: 04.12.2017 - 23:56
Si una escriptora d’impacte mundial com Zadie Smith ha de recórrer a subterfugis com llevar-se a les quatre de la matinada per agafar un avió amb l’objectiu d’evitar haver de respondre a preguntes incòmodes sobre política, només pot voler dir dues coses: o bé que ha estat molt ben alliçonada per la institució que l’ha convidada o bé que es creu en una posició tan forta que pot decidir quines preguntes li ve de gust respondre i quines no. I en vista de l’actitud que va desprendre Smith ahir durant tota la conferència de premsa per presentar el seu nou llibre, Tiempos de swing (Salamandra), i la seva participació en el cicle ‘Converses a la Pedrera’, no li venia de gust respondre’n cap. Només volia dormir. Li era igual que hi hagués periodistes que també s’havien llevat a les quatre de la matinada, amb vides molt més complicades que no la seva i sobretot més mal remunerats que volguessin fer bé la seva feina i conèixer l’autora una mica més enllà del seu darrer llibre, elogiat per la crítica de mig món, però del qual, servidor, no va poder passar de les trenta primeres pàgines. Cal esperar que la conversa d’ahir a la tarda amb el públic que va omplir l’auditori de la Pedrera respongués una mica més a les expectatives, perquè la trobada amb la premsa va ser autènticament decebedora.
Algú pot pensar que a la guanyadora dues vegades (2003 i 2013) del premi al millor novel·lista jove britànic, no calia preguntar-li res més enllà de la seva literatura, però és que el 2006 Smith va ser inclosa per la revista Time en la llista de les cent persones més influents de l’any. ‘No tinc cap resposta sobre Europa més enllà de ser una ciutadana afectada’, ‘No estic qualificada per a parlar de presos polítics, són preguntes molt grans per a algú que s’ha llevat a les quatre de la matinada.’ Dues respostes sobre què en pensava de l’Europa post-Brexit i de l’Europa amb presos polítics que fan pensar que al darrere de la llista de Time i de Granta s’hi amaga un gran bluf.
Ni tan sols va voler entrar gaire en matèria a l’hora de parlar de la multiculturalitat, un dels temes de què més ha tractat en les seves obres, tot i que aquí sí que es va esplaiar una mica més: ‘No és que el multiculturalisme sigui amenaçat, sinó que tot allò que ens envolta és amenaçat pel radicalisme polític. El multiculturalisme no és pas cap idea política, és una realitat pràctica, que existeix. Passa que jo ara visc molt de temps en un país on governa un president que té la fantasia que existeix la supremacia blanca i això és fruit d’una il·lusió que vol canviar la vida de milions de persones i que té un impacte brutal en les societats’, va dir. I afegí: ‘Fa vint anys que m’esforç perquè el lector blanc pugui identificar-se amb els meus personatges.’
Van ser algunes de les poques perles brillants de la trobada amb els mitjans, que va durar uns estrictes cinquanta minuts quan ja feia molta estona que es notava que cada pregunta dels mitjans era una tortura per a la dona que ha fet dels turbants un dels elements de la seva identitat. ‘Això de ser jove escriptor als quaranta s’acaba; ja no et poden donar més premis. I és bonic perquè sembla que endarrereix l’envelliment, però és clar, vinc d’un país on els crítics literaris es creuen que Martin Amis és un jove punk i en realitat té seixanta-sis anys. La literatura ens va envellir a poc a poc. Jo no em sent jove. Si li ho sembl, perfecte, però no ho som. Tinc quaranta-dos anys i si em diuen floretes i compliments me’ls enduc sense problemes. Hi havia un moment en què tot m’importava més, venien a fer-me entrevistes i em portaven munts de roba per a les fotos i jo em demanava si també ho feien quan anaven a entrevistar Ian Mc Ewan i la resposta era que no. Ara això ja ha deixat d’importar-me’, va dir.
Smith va anar a la Pedrera precisament per tancar el cicle de ‘Converses a la Pedrera’ d’enguany. I es veu que feia sis anys que els organitzadors havien anat posant-se en contacte regularment amb ella perquè hi pogués ser, però sempre havia estat complicat per problemes d’agenda. Smith ha participat en les converses precisament en el moment en què ha publicat per primera vegada una novel·la escrita en primera persona. ‘Fins ara no la feia servir perquè per a la mena de novel·la que faig sol ser un tret estilístic molt restrictiu. Si parles de moltes persones no és tan pràctic com la tercera persona, però en aquesta ocasió era una oportunitat nova, perquè volia parlar en primera persona sobre algú que no té personalitat, volia reflectir aquesta veu buida.’
Smith encara va aprofundir sobre aquesta tècnica narrativa: ‘No compartesc que l’escriptura en primera persona hagi d’aportar necessàriament autenticitat. Això és un efecte literari, els lectors potser et creuen més amb el jo, però no hauria de ser així, és el que anomenem “efecte realitat” i això fa que els lectors siguin més crèduls amb aquesta primera persona.’
Potser cal explicar una mica de què tracta la nova novel·la de Zadie Smith. Hi trobam una narradora que ens explica la seva vida i la de la Tracey, filles de matrimonis mixts, amigues íntimes i que volen esdevenir ballarines. Malgrat tot, l’entorn familiar tendeix a separar-les, tot i que l’amistat es mantindrà al llarg del temps. Quan li van demanar sobre la gènesi de la novel·la va explicar: ‘Les noies hi eren des de bon començament, però sobretot hi havia la fascinació pels ballarins del claqué als EUA. Hi ha dues teories que expliquen que el claqué el ballaven els esclaus africans que anaven cap a Amèrica i no es quedaven res més que el propi cos amb el qual ballaven sobre les cobertes dels vaixells. L’altra combinació és la d’aquests ritmes africans amb el dels irlandesos.’
Smith va recordar que ara viu a Nova York i que es troba amb persones famoses cada dia. ‘Però jo no visc amb cinc assistents. Sí que m’agrada –i hi sent curiositat– per a escriure sobre les relacions de poder. Jo em pensava que el culte als famosos era una cosa que havia arribat a l’apogeu als anys noranta i que s’esvairia, però veig que no ha estat així, de cap manera. I la qüestió dels famosos no és pas insignificant quan es pensa en clau de poder, que és un dels temes del llibre. Als Estats Units hi ha una mena de persones que es creuen que tenen el dret de ser els legisladors del món. Abans eren estrelles de rock i ara dirigeixen grans empreses i tenen una influència molt gran en els governs sense haver estat escollits per ningú.’
Smith també va vacil·lar un moment quan li van preguntar si la novel·la era un gran elogi de l’amistat com una forma d’amor. ‘Estic molt cansada i ara mateix no sé si això és amor; sí que és la història d’una relació molt llarga entre dues persones. Les relacions reals són molt complicades, també les d’amistat.’
En definitiva, una escriptora de quaranta-dos anys prou cansada fins i tot per a parlar de la seva obra. Potser sí que els crítics s’equivoquen quan qualifiquen de punk Martin Amis, de seixanta-sis anys, però el vell rocker de les lletres britàniques, ara com ara, té un discurs molt més brillant i coherent que aquella noia que escrivia com els àngels i de qui es va dir que era una de les cent persones més influents del món. És clar que allò passava el 2006.
