23.03.2022 - 13:41
|
Actualització: 23.03.2022 - 14:41
Dilluns a la nit, quan vaig saber de la mort d’Yvan Colonna, em va venir al cap, com si fos ara mateix, el moment en què vaig saber de la mort de Bobby Sands. A Bétera. M’ho va dir l’Albert, que ho acabava de sentir a la ràdio, i els peus se’m van clavar a terra amb una angoixa intensa que em cremava pit amunt. Molta gent, a tot el món, havíem seguit angoixats la seua vaga de fam, alguns havíem enganxat cartells per València amb la seua cara, la tricolor irlandesa i les paraules més gruixudes que podíem trobar contra Margaret Thatcher –que a l’infern siga i que hi creme eternament. A Belfast i Derry, a Omagh i Antrim, vaig veure les dones batent amb fúria contra terra tapes de ferro dels poals del fem, fent un soroll infernal durant hores i hores per retre homenatge al soldat dels provos, a l’home a qui havien robat el nom, Roibeard Gearóid Ó Seachnasaigh, però a qui no havien pogut robar ni la dignitat ni la valentia de morir pel seu poble amb tan sols vint-i-set anys.
Allò era el maig del 1981 i jo tenia tot just vint anys. Sí, és clar, havia sentit parlar dels maquis, d’aquells homes que havien resistit el franquisme i al poble, retardat i rural com era aleshores, ens havia arribat com un eco llunyà però molt esmorteït el ressò de l’assassinat dels tres del FRAP i de Txiki i Otaegi, el garrot vil contra Puig Antich. Però aquella mort irlandesa, aquell sacrifici jove, em va colpir per primera vegada com un fet col·lectiu, no com una altra simple mort personal, humana, sinó com una ventada imponent que se m’emportava plena de fúria, com si fos un cop de puny a la panxa que em treia l’alè i em matava, d’alguna manera, també a mi. La mort era col·lectiva en el sentit que ens obligava a tots. Però aquell dolor, ho vaig aprendre aquell dia, era meu. Absolutament personal.
Aleshores no n’era conscient encara, però avui ja sé que hi ha molts morts que són meus i ben meus. Supose que cadascú té alguna sensació pareguda, però jo ho sé, concretament, perquè vaig caminar amb Santi Brouard cap a Lekeitio i perquè vaig portar Toni Villaescusa pels camins de l’Horta. Ho sé perquè em vaig despertar atònit, tremolant, per les notícies que arribaven de Montanejos i que deien que uns feixistes havien mort Guillem Agulló. I perquè un dissabte que es presentava ben tranquil i plovia, de vesprada, una trucada em va fer saber que Putin havia complert la seua paraula i havia matat Anna Politkóvskaia, tal com ella ens havia assegurat que passaria, poc temps abans, sopant tranquil·lament a Barcelona.
En tots els països i en totes les èpoques, sempre hi ha paràsits que pontifiquen sobre la mort i fan discursos miserables interrogant-se amb una retòrica ampul·losa sobre si és decent morir pels altres –com si de vegades morir o no fos una opció que tu poguesses triar. Ho hem tornat a veure aquests dies a casa nostra. Els hem vists perquè ens els posen fins a la sopa. Gent buida, seca, personatges morts en vida que s’estarrufen com una cloca quan són aplaudits i felicitats –molt bé, noi, molt bé!– pels mateixos totpoderosos que diuen que odien però a qui ells, finalment, serveixen disciplinadament.
Per sort, jo no sóc com ells. I per a mi tot això, tots aquests morts de què puc parlar perquè són meus, és personal. I aquesta és la raó per la qual en dies com avui em revolte i em pose dempeus i cride i alce els braços i tanque els ulls. Perquè tota aquesta violència que han abocat sobre la meua vida durant tants anys és personal –des dels cops de vara d’aquells mestres sanguinaris de l’escola “nacional” a qui els ulls els eixien de les òrbites quan deia una paraula en català fins a les càrregues salvatges de la policia espanyola el Primer d’Octubre. I si ells, els xerraires, volen blanquejar-ho –que això és el que fan quan equiparen la violència real i constant que s’ha exercit contra nosaltres a una d’hipotètica que nosaltres gairebé no hem exercit mai– jo no ho faré pas. De cap manera. Perquè per a mi és personal haver viscut la violència en primera fila, mirant-la als ulls i ballant de la seua mà a València i Barcelona, observant-la a Ciutat del Cap i a Pequín, a Croàcia i a Sarajevo, a Jerusalem i a Jericó, en el Río Grande infranquejable i a Transnístria, al Bagdad arrasat pels americans i a la Nova York arrasada contra els americans.
He viscut tot això durant els meus seixanta anys i per això jo no vull ser com ells. No vull ser com aquests predicadors televisius de cervells aplanats pel partit que proclamen ser d’esquerres, com si ser d’esquerres fos un eslògan buit i prou, i tot seguit neguen a la gent el dret de lluitar de tu a tu i cara a cara amb el poder. I no ho vull ser perquè he sentit i sent com a personal, com si m’haguessen mort un germà, la mort de Bobby Sand i ara, quin dolor més gran!, la d’Yvan Colonna. Perquè vull que s’acabe la violència per sempre, ací i en tots els racons del món, i perquè sé que no s’acabarà mentre acceptem la injustícia. Perquè sé que podria haver estat jo, qualsevol de nosaltres, i encara em palpe el cos agraït i respire pensant què hauria estat de mi i dels meus si això hagués passat. I perquè pregue no degradar-me mai fins al punt de ser com ells, un ésser incapaç d’emocionar-se amb els sentiments que qualsevol home necessita tenir per a no deixar-se enfonsar en la misèria intel·lectual, per a continuar sentint-se digne, per a poder anar a dormir cada nit segur que ha fet tant com podia. Riposa in pace, Yvan, caru fratellu. À te Corsica Regina. À ella tù.
