20.06.2019 - 21:50
A The game, el novel·lista i assagista torinès Alessandro Baricco (editors: ja ens vam deixar perdre la primera part d’aquest esplèndid assaig sobre la mutació del planeta, I barbari. Aquesta també ens la perdrem?), Baricco, deia, mira d’explicar la revolució digital presentant-la com una veritable insurrecció. No és que el món estigui canviant, diu l’autor de Novecento, sinó que ja vivim en dos mons simultanis: el de sempre i el que ell anomena oltremondo. L’enfocament és innovador i ajuda a mirar amb ulls menys desconfiats aquesta realitat ‘de pantalletes’ que a alguns analògics (els éssers nascuts abans de la invenció de Google) ens fa entre basarda i angúnia.
The game descriu un món que ja és present, i llista unes quantes característiques que permeten de reconèixer-ne les manifestacions. Dues de les més evidents són el moviment permanent i la supressió dels intermediaris. Dos trets que, ves per on, també són fonamentals a l’hora d’entendre el fet lingüístic (això ja no ho diu ell, ho dic jo). Fins avui, encara ningú ha estat capaç de respondre la pregunta que inquieta tants compatriotes (el català desapareixerà?), i potser és per això que s’organitzen tantes xerrades, debats i cicles al respecte. En canvi, una cosa que (em) comença a ser a molt clara és que la llengua, si no desapareix, es transformarà. Sembla una bertranada, però constato que és més fàcil de dir que d’acceptar. Som conscients que no parlem com els avis, però ens reca d’acceptar que els néts tampoc parlaran com nosaltres. Però el cert és que d’aquí a, posem, dues generacions, la fesomia d’això que parlem vostè i jo serà ben diferent. I no em refereixo solament al lèxic, que és la pintura del cotxe, sinó al motor: la fonètica, sobretot, però també la prosòdia i la sintaxi. En un món tan potipotinejat, en què la informació circula tan lliurement com les persones i la influència de les llengües dominants és aclaparadora i creixent, cal ser molt ingenu per pensar que tot això no deixarà rastre en els codis verbals. De la mateixa manera que el globish (l’anglès que xampurregem els milers de milions que no el tenim com a primera llengua) reconfigura, i com més va més, l’anglès diguem canònic, el català és xarbotat per múltiples influències. Algunes de poderoses (a/ el català castellanitzat i el castellà de la immigració espanyola; b/ el castellà de la nova; c/ el de les xarxes) i altres que no tant (d/ l’anglès de l’àmbit econòmic i empresarial; e/ el de la publicitat; f/ el substrat de les llengües maternes dels nous immigrants). Ateses les dimensions de tot plegat, seria una falta de rigor pretendre que aquest terratrèmol no n’alterarà l’aspecte. Confronteu un setantí i el seu nét adolescent i ja n’ensumareu unes quantes traces evidents. I això que el tsunami gros tot just ensenya el morro.
Moviment i fora intermediacions, doncs. Dues de les característiques d’aquest ultramon (*) ja present. Moviment vol dir rapidesa, per tant improvisació i espontaneïtat. Tal com raja. Fora intermediaris vol dir absència de control, de supervisió. Us fa pensar res, tot això? Justa, la xarxa. La xarxa ara mateix és un oceà de vídeos, guies i tota mena de productes audiovisuals fets d’aquesta manera: de pressa i sense control de qualitat. A raig. Si un llibre passa per tres parells d’ulls com a mínim abans no surt a la venda (els d’autoedició no, però tenen un recorregut curtíssim), una història d’Instagram només la veu el propi autor abans de trobar-se a disposició de… tothom. D’absolutament tothom. Us feu una idea de com pot afectar això el llenguatge públic?
Per a les necessitats comunicatives, la televisió és massa lenta, encarcarada. Els progenitors ho constaten: els nadius digitals no miren la tele perquè s’avorreixen. El jovent s’estima més mirar altre jovent fent (i sobretot dient) coses que sí que els interessen. I no solament el jovent. I encara que a la frase anterior ho he posat entre parèntesis, és aquí on volia arribar: youtubers, influencers i companyia són els profes de llengua d’avui. La xarxa sí que és la nova escola segle XXI. Perquè els nostres fills han après els rudiments de la llengua a casa, per això parlen amb la nostra mateixa varietat dialectal; i n’han afinat el coneixement a escola, per això saben (ehem) què va amb accent i què no; però pares i professors cada dia són menys presents en el paisatge quotidià dels nous parlants. Què us penseu que influirà més en les seves tries lingüístiques, les indicacions de l’autoritat (que a sobre són metalingüístiques: ‘això es diu així i allò aixà’) o la imitació dels seus ídols (més o menys inconscient, que és l’aprenentatge veritablement efectiu)? Va un exemple: ens hi hem escarrassat, hem fet campanyes, hem fet de tot, però res: l’elisió dels anomenats pronoms febles (en, hi) continua essent un tret en expansió. Ja no solament per part dels nous catalanoparlants sinó també dels autòctons, dels fills de llars perfectament catalanes. Si salvar dos pronoms ens costa tant (i anem perdent), què no passarà amb la vocal neutra, la fraseologia, l’entonació, el vocabulari?
Els besavis van ser deixebles dels contes a la vora del foc; els avis, del fulletó i la premsa escrita; els pares, del teatre i la televisió; i nosaltres, del cinema i la literatura. Ara el cercle de l’oralitat es tanca: els nostres fills són deixebles d’internet. Per això necessitem armes més eficaces que els manuals acadèmics, que les campanyes governamentals, que la microcorrecció personalitzada. Necessitem models. Cantants, actors i actrius, esportistes, rapers i trapers. Però sobretot influencers (sí, aquesta paraulota tan lletja). Influenciadors. Gent que mostri amb l’exemple que el català és una més de les llengües que poblen tant el món com l’ultramon i que no només de reggaeton viu el navegant. Principatins com aquests o valencians com aquests altres. Persones que, prediquin el que prediquin i tinguin la gràcia que tinguin, ho facin a partir d’un model lingüístic propi, com més patrimonial i genuí millor. Com aquesta xicona.
Perquè si realment ens interessa el futur de la llengua, cal que sapiguem que anirà per aquí.
[*Ultramon no existeix en català, per bé que sí que tenim l’adjectiu ultramundà. Si serveix de consol, oltremondo tampoc és normatiu en italià.]
