Yásnaya Aguilar: “Les llengües no es moren, es maten”

Yásnaya Aguilar (1981) és una lingüista, escriptora, traductora, activista de drets lingüístics i investigadora mixe. Escriu en mixe, castellà i anglès. Nascuda i resident a l’estat d’Oaxaca (Mèxic), és llicenciada per la Universitat Autònoma de Mèxic (UAM). La setmana passada va visitar el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per fer divulgació del multilingüisme i la preservació de les llengües, bo i aprofitant que s’acaba d’editar el llibre Ää: Manifiestos sobre la diversidad lingüística (Almadia), que recull part del seu corpus teòric. Aguilar va rebre VilaWeb al centre de Barcelona per parlar de la seva vida i la seva visió.

—A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare es dedica al camp. El meu pare administra un lloc on venen coses. Però em van criar la meva mare i la meva àvia. La relació amb el meu pare és una mica…

—Naixeu a San Pedro y San Pablo d’Ayutla. Com es diu, en mixe, la vostra llengua?
—Tukyo’m. I significa “lloc de tortugues”.

—Per cert, la vostra llengua es diu mixe o ayuuc?
—Mixe és una paraula que en castellà significa tant el poble mixe com la llengua mixe. Però en mixe tenim unes altres denominacions per a la nostra llengua, segons la variant. En el meu cas, ayuuc, i vol dir la llengua del bosc.

—I quanta gent parla la llengua del bosc?
—130.000 parlants aproximadament. Lamentablement, és en declivi, tot i que tenim molts espais d’usos, però perdem parlants infantils força de pressa. En la taxa de transmissió de la llengua tenim un problema. Però la proporció, dins la meva comunitat, és per sobre del 80% dels parlants.

—130.000 ara. I abans?
—Es fa difícil de dir. El procés de colonització va fer minvar molt la població mixe. Nou persones de cada deu es van morir entre fam, guerres i pandèmies. Hi ha estudis de la UNAM de com fins i tot el clima va canviar per culpa del descens de població, perquè va deixar d’haver-hi molts agricultors.

—Que bèstia. Vós, dona amb estudis superiors, sou un cas aïllat a la vostra comunitat, o és habitual?
—Ho és cada vegada més, però no ho és, no. Les condicions històriques i racistes han fet que menys del 5% dels joves indígenes puguem accedir a educació superior.

—Us heu convertit en un referent a la vostra comunitat?
—A la meva comunitat el prestigi social es construeix amb el servei comunitari. I en alguns moments l’assemblea m’ha escollit de vocal. Feines rotatives. I és això que ens dóna prestigi. No crec que sigui referent a la meva comunitat, hi ha gent gran que és més referent.

—Com funciona l’assemblea?
—A Mèxic tenim l’estat, però sobretot a Oaxaca tenim estructures al marge que subsisteixen. Tenim un sistema d’autogovern per cabildos, i cada comunitat té de màxima autoritat una assemblea comunitària, que elegeix cada any les autoritats. I ens toca. Si et toca, et toca. I si no vols, argumentes per què. És just al contrari que les campanyes, en què els candidats expliquen per què els has de votar. Allà és per què no has de fer-ho. Es veu com un servei. Aquesta estructura l’han descrita com comunalitat. També tenim la terra en comú, el treball en comú, el govern en comú i la festa, molt important, en comú.

—En la llicenciatura us vau especialitzar en la diacronia.
—Fèiem estudis sintàctics per veure com la sintaxi del castellà ha canviat amb el temps. Per exemple, lo o li. Yo lo quiero. Usos a l’edat mitjana i ara. Era estrany que estudiés coses del castellà, sí, però per contrast em vaig adonar què necessitava la meva llengua.

—I què necessita?
—Que l’estat mexicà deixi de violentar els drets lingüístics de la població. I dotar-nos d’eines per a desenvolupar la nostra llengua, llengua que té evidències escrites de fa dos mil anys. La tradició d’escriptura és molt forta a Mesoamèrica. De les més grans del món.

—Frases vostres que he llegit: “El problema no és el bilingüisme, sinó les dues llengües que es fan servir.”
—Durant la meva infantesa, les escoles bilingües mixe-castellà eren mal vistes. De segona classe. I quan arribo a la ciutat veig que les escoles bilingües són ben vistes. Eren escoles anglès-castellà. Les llengües involucrades, i la seva hegemonia, tenen pes.

—“Les llengües no es moren, les maten.”
—Sí. Ens fan creure que les nostres llengües es van morint naturalment perquè no són funcionals per a la mundialització i el món modern. I fent l’estudi vaig veure que els estats han invertit diners públics i esforços sostinguts per exercir violències estructurals contra la població infantil, en el nostre cas, per reeducar-la. El cas de Mèxic és claríssim, el de França, també. La realitat és multilingüe. Negar aquesta realitat implica un gran esforç. Per això dic que les llengües no es moren, les maten.

—A Catalunya, durant el franquisme, entre més exemples, al nen que parlava català els mestres li posaven un cascavell, per riure-se’n davant els altres. Era un joc per a deixar de parlar la llengua.
—A Mèxic ara es veu malament de fer-ho i de dir-ho, però jo encara vaig ser de les que rebia cops de bastó a les mans si parlava la meva llengua. Hem fet investigacions i hem vist de tot: enviar la criatura a netejar els lavabos, penjar-los dels peus, aguantar totxanes a les mans, pagar multes i rebre menyspreu a la ciutat. I, en el fons, no poder parlar la teva llengua és no poder accedir a drets humans: si encares un procés judicial estatal, un procés just no es pot fer sense intèrprets. I no en tenen; no tens dret humà a la salut si l’hospital no té intèrprets, i no en té. Els drets lingüístics vehiculen drets humans. No es poden tenir drets humans bàsics sense drets lingüístics.

—Aquesta és una de les vostres tesis: “Defenso una llengua no solament pel valor de la llengua en si, sinó per la defensa de drets humans.”
—Aquesta és la idea. Al començament, en una aproximació ingènua, creia que la llengua era molt valuosa. Ens horroritzem amb el desastre de la Biblioteca d’Alexandria, l’incendi de Notre-Dame, però perdre una llengua és encara més lamentable. Però et diré que les llengües les estimo, m’encanten, però no m’importen més que els seus parlants. Els parlants m’importen més. Perquè una llengua desaparegui necessites sotmetre els parlants a un seguit d’opressions durant molt de temps. Quan la llengua es mor, o comença a no transmetre’s, la violència ve de molt enrere. I la mort n’és el símptoma. L’existència sana del multilingüisme és un símptoma que les opressions ja no existeixen.

—Algú del vostre entorn no entén l’espanyol?
—La meva àvia. I de la meva generació també n’he conegut. El monolingüisme es veu malament quan la llengua és indígena. Però que la majora de la població sigui monolingüe en espanyol no es veu malament.

—Frase: “El bilingüisme és el primer pas per a la desaparició de la llengua.” Hi esteu d’acord?
—Hi ha un bilingüisme que és així, sí. Fem bilingüisme mentre et trec la teva llengua. T’ensenyo una altra llengua perquè t’oblidis de la teva. No és un bilingüisme equilibrat. En la meva experiència, a vegades és millor tenir una tercera llengua que li tregui pes a l’hegemònica. Els entorns multilingües funcionen de manera diferent als bilingües, on una llengua és hegemònica. Penso com tenir allò que alguns lingüistes en diuen “consciència de la diversitat lingüística”. Tenir els pobles oberts a moltes llengües. Jo vinc d’un dels llocs del món amb més diversitat lingüística. Per mi era natural de nena anar al mercat cada vuit dies i escoltar la llengua zapoteca, o chinanteca, a l’escola la llengua castellana, etc. Des de sempre vaig saber que hi havia més d’una llengua. Aquí he vist que també hi ha àrab. Com escoltar els contextos multilingües, això és important.

—Què fa que una llengua rebi l’etiqueta d’indígena i una altra no? No ho són totes?
—Les paraules tenen significat etimològic i significat actual. A vegades no van juntes. Per exemple, recordar vol dir tornar a passar pel cor, i quan avui diem recordar no pensem en això. Indígena té un significat etimològic que ja no és l’actual. Avui, perquè un poble sigui indígena ha de complir dues característiques: haver sofert un procés de colonització, en el nostre cas, d’Europa, i no haver format un estat nació. En aquest cas, amb Catalunya compartim una característica, no tenir estat nació. Però l’altra, no. Per tant, indígena no és una categoria cultural. Una dona ainu (Japó), sami (Noruega) i jo no compartim cultura. Indígena tampoc no és una categoria essencial, identitària. Jo em vaig assabentar que era indígena quan vaig anar a la ciutat. Indígena és una categoria política. I d’un moment de la nostra història. L’historiador Sebastian Manduz diu: si arbitràriament establim l’origen dels pobles otomangues, zapoteques, amb la domesticació del panís, podem dir que fa 9.000 anys que som zapoteques, dels quals 500 essent indis, i 200 indígenes. Això ens permet pensar en un futur en què puguem tornar a ser mixe sense ser indígenes. Això implicaria un món on no existissin els estats nació.

—Us agradaria un món sense estats nació?
—És clar. Què no hi ha hagut, a la història de la humanitat? Imperis, guerres, conquestes. Res d’això no ha posat tant en risc el planeta, o les llengües, com el model d’estat nació. Aquest model és molt funcional en tres dels grans sistemes d’opressió: patriarcat, colonialisme i capitalisme. El patriarcat que va donar lloc al colonialisme –el colonialisme no és un producte de la dona– i sense colonialisme no es pot desenvolupar el capitalisme. Ara és l’estat que protegeix la propietat privada. És interessant veure que el model d’estat nació té molt pocs anys. Diguem uns tres-cents anys. I que sigui tan difícil de pensar la vida en comú sense l’estat! Em diuen: “Com gestionaríem el sistema sanitari? L’educació?” Almenys imaginem-nos-ho! Vinc d’un context en què hem resolt la vida en comú a la perifèria de l’estat. I és l’estructura que ens va permetre resistir els cinc-cents anys.

—Intueixo i entenc la relació d’opressió entre l’espanyol i el mixe. Però i entre el mixe i el nàhuatl? I entre el mixe i la resta de llengües indígenes? Com és?
—Hi ha gent que idealitza els nostres processos i ens apliquen el mite del bon salvatge. Així com la resta de societats, tenim dret d’exercir la maldat.

—Ha!
—És clar que hi ha relacions tenses. Com a tot arreu. Però el poble zapoteca no ha esclavitzat en massa la població mixe. Cap poble indígena no ha defensat que les races existeixen com a categoria biològica, i que una és millor que l’altra, i basant-se en això han segrestat centenars de milers de persones. Les tensions hi són, sempre hi han estat. No som el bon salvatge. Però respecte de les llengües, no ho veig. Això d’una sola llengua és molt de l’estat nació. No seré jo qui defensi la colonització espanyola. Però la seva obsessió era imposar una religió, no pas una llengua. Són els seus hereus, els criolls, que amb l’estat nació sí que tenen l’obsessió d’imposar una sola llengua: volen una sola bandera, un himne, una identitat. Una cultura. Com si la cultura mexicana fos una de sola. Com si la cultura espanyola fos una de sola. Doncs no. L’existència de les llengües els recorda constantment que no són una sola nació. Estat i nació es veuen com a sinònims i no ho són.

—Per tant, l’espanyol com a imposició ve una vegada Mèxic és un estat independent, i abans, no?
—Abans ho van intentar. D’ençà del virregnat hi ha diversos instruments legals, sobretot amb l’arribada dels Borbons, per a dir: “Aquí només castellà.” Però no va passar. No va tenir efectes. A la Real i Pontifícia Universitat de Mèxic podies fer classes en nàhuatl i es publicaven llibres en la meva llengua i nàhuatl. El castellà era una llengua minoritària. El 1820 el 70% del territori parlava una llengua indígena. Ara som el 6%. Però l’estat modern no és, tal com ens han explicat, la interrupció de l’ordre colonial, sinó el seu perfeccionament. Qui crea l’estat nació? Els criolls, els hereus dels beneficiaris del colonialisme. Allò que l’estat nació ha fet amb les llengües, els colonitzadors espanyols ho van fer amb la religió. Tothom oprimeix amb certes coses.

—Vós vau conèixer el subcomandant Marcos.
—Sí! Un dels moments que més nerviosa he estat de la meva vida. Vam xerrar una mica. Pensava que ell no hi seria. I vaig pensar, dissentirem una mica. A veure què passa. El debat va ser molt interessant.

—Vist de fora, els casos català i basc, com són? Quines coses agafaríeu d’exemple, i quines no?
—Veig semblances i diferències. Primer, el nombre de parlants no et diu la salut d’una llengua. Sempre poso el mateix exemple: la llengua ioruba, a l’Àfrica, té uns parlants que reben discriminació, racisme, i són quatre vegades més que no parlants de danès. I els danesos, essent molt menys, no pateixen l’agressió, ni són en perill, ni perden parlants, perquè darrere el danès hi ha un estat. A Catalunya una cosa que em va impressionar molt son els llibres que reivindiquen Colom. I com posen d’herois esclavistes. Quan veig Colom tan gran allà, veig que em diu: “Demoliu-me, demoliu-me, demoliu-me.” Les semblances? Les coses que s’han fet contra la llengua catalana i la llengua basca són molt semblants als nostres processos. I les coses que s’han fet per recuperar les llengües ací, com ara les ikastoles, m’interessen molt. És el nostre somni. Però tenim molts menys diners. Veig la vulneració dels drets lingüístics. En el cas català tenen molts recursos, ja m’agradaria tenir-los. Tots dos som nacions sense estat. La diferència és que veig que molta gent aquí, sobretot la burgesia, va participar en l’esclavitud. I fins i tot hi ha un orgull en l’empresa colonial. Però no puc generalitzar: segur que hi ha anarquistes catalans.

—Hi són.
—Però en el poble mixe no hi veig el desig d’un estat. Si el problema és que l’únic model sociopolític són els estats nació, per què en voldríem un altre? El caràcter mixe és molt en contra de la centralització del poder. No tenim un govern central mixe, ni desig de tenir-ne. Si alguna vegada es creix molt, es fan assemblees més petites. I es fan aliances intercomunitàries. El que veig més semblant a la comunitat mixe és l’anarquisme.

—Doncs sou a la ciutat de l’anarquisme: Barcelona.
—Exacte. M’interessa molt. Però veig anhel i desig d’estat, construir un estat més. I aquesta és una diferència molt fonamental amb nosaltres.

—Per què us n’heu anat de Twitter?
—Twitter és un lloc on he trobat coses molt boniques. Twitter era una finestra cap al món. Vaig estar involucrada en la defensa de l’aigua i un brollador a la nostra comunitat. I vaig rebre amenaces de mort, i ens van acusar de matar una persona, en un intent de criminalització. Una acusació absurda. I al mateix temps vaig fer una crítica al govern actual, i això van ser setmanes d’odi a Twitter. Per això.

—Voleu afegir res?
—Que es pot defensar una llengua sense necessitat d’un estat nació.