21.10.2023 - 21:40
Al carrer dels Banys Nous de Barcelona, allò que més vegades el dia es banya són els sis xurros que, per quatre euros, es lliuren en una paperina i amb un gotet de xocolata desfeta ben calenta, a cada client de la xurreria San Roman. És un continu d’entrar i sortir de compradors, i a qualsevol moment s’hi pot trobar cua, un tap de gent al davant i entorn del comerç, els qui esperen per comprar els xurros i els qui se’ls mengen al costat de la porta, on ja hi ha ben avinent una gran paperera per recollir les paperines i els gots. I el garbuix de gent l’acaba fent la clientela que, una vegada surt de comprar els xurros i la xocolata, no se’n va sense fer-se una fotografia amb el telèfon mòbil davant la xurreria, per mostrar als seus seguidors a les xarxes que hi ha estat. És el ritual que ens diu que solament la imatge fa la vivència.
Dins la botiga, enganxats al taulell, a la vista de tothom, hi ha els codis QR que fan camí cap a les xarxes de la xurreria. Són allà, ben grans, per facilitar als clients la feina d’avaluar l’establiment barceloní i penjar-hi imatges i comentaris. “Molta gent ve a comprar xurros més que res per fer-se una foto”, diu Francisco Almendros, un dels dos socis que fa un any i mig van adquirir la xurreria. Tant ell com el seu soci, Xavi Català, ja coneixien el sector de la xurreria, en què havien treballat d’ençà de ben joves. Català, en unes quantes xurreries, dels divuit anys ençà, i Almendros, en el negoci familiar, la distribuïdora de productes de xurreria Casa Paco, que va fundar el seu pare, Paco Almendros. Com a proveïdors de la xurreria San Roman, al llarg dels anys van anar trenant una amistat amb l’antic propietari, Manuel San Roman, el cordovès que va inaugurar el negoci l’any 1968.
En trenta-cinc metres quadrats de botiga, preparen i despatxen xurros ja banyats en xocolata, o acabats de fer, calents, per sucar-los a la xocolata que bull en una olla. També tenen canyes fetes de la mateixa pasta de xurro, farcides de crema, xocolata o melmelades a gust del consumidor. Tenen cornes i rodes de patata, i també la patata típica de xurreria tradicional. Tot, per a demanar i emportar-s’ho. No hi ha ni un sol tamboret, ni barra, ni cap cadira ni taula, és un negoci que serveix una bona dosi de dolçor per continuar el dia a casa, a la feina o caminant per la ciutat, tal com fa gran part dels clients que agafen els xurros i, amb fotografia o sense, se’n van a voltar pel nucli antic de Barcelona amb el bon record al paladar, i amb energia.
Manuel San Roman i la seva família van portar el negoci fins ara fa un any i mig, quan el fill, Luis San Roman, després d’haver-se’n fet càrrec una vintena d’anys al costat del seu pare, va decidir d’optar pel seu talent com a monologuista. I aleshores, l’amistat del pare de Francisco Almendros amb l’amo de la xurreria, que es volia jubilar, va fer quallar una bona entesa per agafar la botiga. “Tenia ofertes superiors a la nostra per obrir aquí uns altres negocis, però va preferir algú que volgués continuar amb la xurreria”, explica Xavi Català. “L’amistat que tenia amb nosaltres va fer que la balança es decantés a favor nostre, però també perquè sabia com treballem, i veia que no fem bogeries”, afegeix Almendros.
Comerç de sempre al barri
Saben que al mateix carrer dels Banys Nous, tan sols uns números més enllà del 8, on hi ha la xurreria, demanen sis mil euros mensuals de lloguer per un altre local semblant al seu. És un carrer molt transitat per turistes perquè comunica uns altres dos punts de molt de pas: el carrer de Ferran i la catedral, però quantes vendes s’han de fer al cap del mes per poder pagar un preu tan alt solament de lloguer? Ells també se’n fan creus, i lamenten que això faci tancar tants comerços de tota la vida. Tot i que també apel·len a la consciència de cadascú: “El petit comerç el vol tothom, però després tots anem a comprar a les grans superfícies”, diu Almendros.
Gràcies a ells, en aquest carrer del Gòtic hi ha un comerç que no tanca, i els xurros de sempre es perpetuen, propulsats per la promoció que ha significat per aquest petit negoci el vídeo que Jisoo, la cantant del grup de K-pop de Corea del Sud Black Pink, va penjar a Instagram, on ara com ara té setanta-sis milions de seguidors. Després d’haver fet un concert a Barcelona, l’artista va anar a la xurreria i, d’aleshores ençà, els propietaris diuen que les vendes de xurros han augmentat d’un 20%. I es nota, ara pel carrer dels Banys Nous hi passegen molts més coreans, i asiàtics en general. “Els asiàtics són matiners. A les vuit ja els tens aquí comprant els xurros per aprofitar bé el dia caminant per la ciutat”, expliquen els copropietaris que, per no perdre pistonada, han ampliat l’horari dels antics propietaris. La xurreria és oberta de dilluns a diumenge, de vuit del matí a deu de la nit. Hi treballen deu persones.
Com més va més guies turístics hi acompanyen ciutadans de Corea, però també d’uns altres països, a fer el tast i el ritual de la fotografia. I tot va sumant, fotografies i comentaris a les xarxes socials, i els mitjans de comunicació que s’interessen per l’èxit dels xurros, que són tan autèntics com els primers que es van fer l’any 1968. “El gran secret és la manera de fer-los, amb cura i estima, artesanalment”, diu Xavi Català. La resta és tan sols farina, aigua i oli. “Els xurros són moda a tot el món perquè és un producte artesà i perquè són molt bons”, diu. També expliquen que de l’origen “se’n dubta tant com del lloc on va néixer Cristòfol Colom”, però que se’n fan a tot el món, encara que de manera diferent.
“De xurreries a Barcelona potser n’hi havia arribat a haver unes cinc-centes, d’autèntiques, on es feien ells mateixos els xurros, i, en canvi, avui en deuen quedar poc més de cent”, creuen aquests dos especialistes en la matèria. Cofois del barri on fa un any i mig que han arribat, expliquen: “Aquí, als Banys Nous, els comerciants han estat sempre molt associats, també el veïnat. Nosaltres fem part de totes dues associacions i per Nadal il·luminem el carrer.”
A la paret de la botiga, hi ha escrits els preus de les diferents mesures de xocolata i quantitat de xurros, i també una crida curiosa, en anglès, en què es llegeix: “Si balles, tens dos xurros de franc.” I diuen que la gent ho fa. Sobre el taulell, un pot de la propina deixa constància de les diferents nacionalitats que van entrant a comprar xurros, perquè cadascú, en la seva llengua, hi va escrivint la paraula propina.
