Xou Terenci Moix

Terenci Moix (1942-2003), vint anys de la mort. Reapareix en sèrie de… 4 capítols! És cert que era exagerat i ampul·lós, un pop desmesurat, no calia ni conèixer-lo en persona per veure-ho, s’exposava tant arreu que no enganyava. Però 4 capítols! Pocs escriptors els han tingut, i mira que n’hi ha, d’històries de vida i de documentals d’escriptors. El més recent dels documentals dedicats a Truman Capote dura 1 hora i 38 minuts… Doncs, ves, Terenci dura més que Capote: 180 minuts, 3 hores! Aviat direm que Capote era el Terenci nord-americà.

Imagineu: què no hauria durat aquesta sèrie si hagués incorporat la visió actual de la seva literatura, que no hi surt si no és com a complement ultramediàtic de la creació pròpia d’un escriptor com a estrella del firmament? La sèrie es diu Terenci: La fabulación infinita, però no es refereix a la seva fabulació escrita, no.

Va d’una altra cosa. De com parlar d’un escriptor sense llegir-lo i proclamar en el·lipsi que no cal fer-ho.

La tafaneria és un eficaç sistema comunicatiu de la tribu, els pobles petits ho saben prou bé. És commovedor el testimoni d’Enric Majó, l’altra meitat d’una parella gai mediàtica en temps que ser obertament gai, i fins de manera clandestina, encara et podia dur a la presó per escàndol social: la ruptura tumultuosa va tenir aquest mèrit, de dur les parelles gais als titulars de premsa escrita, televisió i ràdio, tan normals que també trencaven. Però en tres hores hi podia haver espai per al retrat íntim i el retrat literari. Pobre Terenci Moix. No parlar del seu paper en la literatura catalana dels anys 60-70 és, d’una banda, desconcertant (ens preneu per imbècils?), i de l’altra, esgarrifós.

Tampoc no es considera a fons l’etapa megapopular en castellà, com bé recorda un dels tres escriptors que hi intervenen (no en surt cap més, només tres autors en castellà: és que no n’hi ha hagut cap en català que hagi estat requerit o que n’hagi volgut parlar?), un escriptor que constata que Moix maldava sempre per ser un escriptor seriós, amb piràmides egípcies i tot. Ni aquella etapa literària ni aquesta ni la de l’altra riba importa gota en aquest producte, al supermercat audiovisual s’hi volen unes altres coses. Però a mi m’importa la seva etapa primera, la catalana.

Parlar de Terenci Moix sense parlar de Maria Aurèlia Capmany, mentora i valedora de les seves primeres novel·les, només és comprensible des de la ignorància convençuda dels seus drets que domina un paisatge cultural tan devastat com la terra mateixa. Si no es parla de la Capmany, ni en foto que passi de pressa, ni dels saraus de la Capmany, que no tenien res a envejar dels de la tal gauche divine, menys encara es parlarà d’Aurora Bertrana, acabada de tornar de l’exili, que era en el jurat del premi Prudenci Bertrana del 1971 recaigut en un Moix de vint-i-nou anys amb La increada consciència de la raça: una història catalana I, que ella no va votar.

Bertrana fa en els seus escrits consideracions agudes a l’escriptura de Moix, que si de primer li veu la gràcia però posa en qüestió l’objectiu literari, després el troba “interessant” i es fan amics. Era la quarta novel·la de Moix, continuadora de les renovadores obres anteriors: Onades sobre una roca deserta (1969); la novel·la que va crear més lectors joves, El dia que va morir Marilyn (1969), i Món mascle (1971). La nova novel·la era encara més provocadora, a la manera de Pasolini, el seu model, sobre la cultureta catalana. Una història catalana.

Havia de ser, segons anunciava l’autor en el mateix llibre, la primera de la trilogia Una història catalana. Seguiria Lleonard, o el sexe dels àngels –que, finalment, instigat per Pere Gimferrer (un altre que no surt en les tres hores), Moix va convenir a publicar uns anys després, concretament el molt olímpic 1992– i una anunciada Ramiro o el ben plantat, que mai va arribar a escriure.

L’obra catalana de Moix va ser sempre premiada –Mercè Rodoreda de contes, Josep Pla de narrativa, el Crítica Serra d’Or diverses vegades, Prudenci Bertrana de novel·la, el Joan Estelrich–, se li van reconèixer també amb guardons els títols de to sàdic i de transvestits, no es pot dir pas que no fos sempre present en els caps dels administradors de la literatura catalana. Parèntesi de silenci català. I quan retorna a l’idioma el 1992 amb El sexe dels àngels, serà premiat pels patricis dels jurats amb el premi Ramon Llull i el Lletra d’Or. Una novel·la carregada de plantofades a la cultureta i per això mateix un cant d’amor desesperat al país, la gent i la seva cultura.

Què havia passat, què passava, en la cultura catalana aquells anys? S’hi valdria a dir que Moix no en tenia mai prou? Ves. El seu pas per aquest món ha deixat unes traces literàries que estan per descobrir per a la majoria dels lectors. Això sí que seria una bona sèrie.

Acabaries amb ganes de llegir Terenci Moix i els altres escriptors que hi sortissin, perquè la literatura és un cor de veus, és col·lectiva. No com en aquests quatre capítols basats en la idea, certament contemporània, que, més que llegir, el públic només vol tocar carn d’escriptor. I carn li donen, al públic.