Xosé Manuel Beiras: “L’esquerra ja només existeix a la societat, a les institucions polítiques gairebé no n’hi ha”

Xosé Manuel Beiras (Sant Jaume de Galícia, 1936) és una de les figures essencials del nacionalisme gallec i acaba de publicar el llibre Retratos en fite (Laiovento), un recull de perfils de persones amb qui ha tingut relació. L’obra coincideix amb el cinquantenari de la primera edició d’O atraso económico da Galiza, que defensa la tesi que Galícia és una colònia. És una tesi que “es manté”, assegura un Beiras que explica que “estem més malament que fa quaranta anys”. En una llarga conversa per a Nós Diario, Beiras ofereix una anàlisi de la situació sociopolítica i econòmica actual.

—Ens trobem davant una nova crisi. Com expliqueu la situació econòmica actual?
—L’any 2008 hi va haver una crisi en el sentit ple de la paraula, una crisi financera. La metàfora que vaig fer servir en aquell moment va ser “un infart de miocardi al cor de l’aparell circulatori de la borsa de Wall Street”. Aquesta és la crisi, i en compte de posar-hi remei, bo i culpant els responsables d’aquella barbaritat i defensant els ciutadans, el poder polític, amb els nord-americans al capdavant, s’inclinà davant la plutocràcia financera de tal manera que va salvar els grans bancs i va fotre la gent. Això es va fer a tots els països del centre del sistema, dins l’imperi. La conseqüència va ser l’aplicació de polítiques neoliberals que va donar pas a una gran depressió de la qual no hi ha sortida, perquè es va fer la contrària d’allò que s’hauria d’haver fet. Hem entrat en una nova fase de la gran depressió, no n’hem sortit.

Les mesures pal·liatives adoptades principalment pel ministre de Treball són collonudes per al capital: tu apuges els salaris i jo provoco la inflació. El capital queda com si fos molt dialogant perquè accepta l’augment del salari mínim i les regulacions temporals de col·locació…

—També som a un any de les pròximes eleccions estatals i la majoria d’enquestes situen Feixoo a la Moncloa. Com veieu la situació política?
—Les enquestes no es fan per explorar, sinó per a practicar el conductisme. Si sembres un nom entre els ciutadans, que no tenen prou mitjans per a informar-se ni els coneixements sobre política, i després preguntes, ja saps quin serà el resultat, és allò dels gossos de Pàvlov. Jo no em refio de les enquestes, però hi ha un fet i una explicació: el règim està podrit, tot està podrit: les grans institucions, el poder judicial, la casa reial i bona part de l’anomenada classe política. I Feixoo què és? És un tartuf feixista, un sipai. Les colònies produeixen sipais. És tan feixista com Pablo Casado, però els grans mitjans no el desemmascararan perquè són ells qui juguen a favor seu. De tota manera, per a mi és una incògnita què pot passar. No m’atreveixo a fer una predicció.

—Veieu una alternativa al PP a Galícia per al 2024?
—Sí. Hi ha una alternativa potencial. El BNG és en condicions de ser una alternativa, però el problema és que és molt difícil que a Galícia el BNG superi el PSOE en les eleccions al parlament, unes eleccions que decideixen qui té el poder a la Xunta. Si no fan el ximple i treballen amb intel·ligència, aquesta possibilitat és viable, però hi ha una manca de connexió entre el BNG i l’esquerra no nacionalista que pot ser un aliat del nacionalisme contra el PP. És ben clar que en una situació de gran depressió els dos eixos de contradicció oscil·len. A Galícia hi ha un eix de contradicció: esquerra-dreta, classes treballadores-capital, classes populars-oligarquia, però hi ha un altre eix que és la contradicció nacional Galícia-estat espanyol. El nacionalisme d’esquerres, a Galícia no n’hi ha hagut mai de dretes, ha de jugar amb aquestes dues contradiccions. Quan ets en una situació de crisi greu, la contradicció dominant és esquerra-dreta, això vaig veure el 2012 i per això vaig llançar el missatge del front ampli. Quan l’estiu del 2012 llanço la proposta, si el BNG en compte de dir “no volem saber-ne res” hagués dit “parlem-ne”, hauríem estat hegemònics dins la coalició i Feixoo perdria les eleccions. Per a mi, la idea que el nacionalisme i l’espanyolisme són una frontera infranquejable no és certa. És una frontera perquè qui no accepta Galícia com a subjecte polític no entén la qüestió, però encara pot ser un aliat. El fracàs és quan no ho aconsegueixes a escala estatal, com ha passat aquests anys. Va ser un fracàs d’En Marea. Va ser un fracàs, sobretot, dels quadres polítics, no de la base. Va ser un fracàs pel comportament de Pablo Iglesias, Yolanda Díaz i Tone Gómez-Reino, i de la gent d’aquí, per estupidesa, per manca de clarividència. Juguen a fer que l’esquerra es posi d’acord que l’enemic és el PP i després establir unes pautes de joc que no siguin necessàriament d’anar junts en coalició, sinó que la gent percebi que es poden entendre i no fer un acord de govern, sinó fer un projecte alternatiu, que no s’ha fet mai. Per a mi la clau hi és i espero que funcioni. Això sí, es compleixen totes les condicions objectives perquè el PP perdi la majoria al parlament.

—La guerra ha tornat al cor d’Europa. Què hi ha en joc en el conflicte armat a Ucraïna? Què li reclameu a l’esquerra?
—El que està en joc és si el projecte històric europeu és l’Europa que va de la nostra Fisterra als Urals o si és un conglomerat d’estats satèl·lit de l’hegemonia ianqui, i és aquí on els nord-americans agafen embranzida i han embarcat la Unió Europea en un belicisme suïcida. L’esquerra ja només existeix a la societat, a les institucions polítiques, gairebé no n’hi ha. Hi ha fenòmens esperançadors, com això que acaba de passar a França, amb el front d’esquerres, que he seguit molt perquè vaig conèixer Mélenchon a Atenes l’any 2007, però poca cosa més. I mentrestant ens provoquen un conflicte anàleg a la guerra freda dins Europa, malgrat els esforços dels governs de Rússia, des de Gorbatxov, i malgrat els compromisos de no expandir l’OTAN més enllà d’Alemanya de l’Est… Hauria d’esperar Putin que li posin un míssil a cinquanta quilòmetres de Moscou? La reacció de Rússia és l’autodefensa, que no resol res i agreuja el conflicte, però realment no li queda cap més opció.

Països de tradició socialdemòcrata com ara Suècia i Finlàndia lliuren els kurds perquè Erdogan aixequi el veto i puguin entrar a l’OTAN… Fan el mateix que acabem de fer amb els saharians, i el que han estat fent amb els palestins… Però quina mena d’Europa és aquesta? Això no és Europa, això són gringos. Si ho expliques a la gent, aleshores et diuen que pertanys a Putin, però has de tenir el coratge de dir-ho. No hi ha pluralisme de premsa, no hi ha llibertat de premsa. El pluralisme de la premsa es va liquidar en la transició.

—Acabeu de publicar Retratos en fite. Hi ha el vostre mestre Pereira, grans figures del Partido Galeguista, la gent de la generació del Seminario de Estudos Galegos, els vostres camarades… Què tenen en comú totes aquestes persones?
—Amb tots ells vaig mantenir l’amistat, fins i tot la fraternitat i la companyonia. També vaig compartir clandestinitat amb alguns d’ells al PSG i alguns són professors dels quals la meva generació va rebre l’herència, la torxa, del nacionalisme. Aquesta sèrie de retrats literaris no pretén de fer un llibre, són retrats que els anava escrivint quan me’ls demanaven. Em pensava que n’hi havia una dotzena, però n’hi havia més, i encara falta tota la gent dels vuitanta i començament dels noranta, que no els tinc guardats a l’ordinador: Penzol, Cribeiro, Reimundo Patiño, Avilés de Taramancos… Hi manca molta gent, fins i tot alguns amb els quals tenia més relació. No hi ha cap biaix específic en l’elecció. Vaig pensar que això seria un totxo i que no hi hauria ningú que ho vengués, però a Laiovento em van animar. Quan Aurichu [la seva companya] va emmalaltir, a la tardor, vaig deixar el llibre i el vaig tornar a agafar a l’abril, quan tot es va resoldre favorablement. Els que queden, potser més endavant i amb calma, els puc anar recuperant. Caldria anar a les publicacions inicials i tornar-les a picar.

—Un dels retrats és el de Paco del Riego, una persona amb qui vau tenir una gran relació i vau compartir militància política clandestina. Què en destaca, de l’home a qui està dedicat el Dia das Letras del 2023?
—Paco del Riego era una personalitat extraordinària. Va ser un home absolutament lliurat a la causa del nacionalisme i va ser del nucli dels que van començar la reorganització del Partit Galleguista durant la Segona Guerra Mundial, a partir de Stalingrad –sempre ens parlen del desembarcament de Normandia, però el curs de la Segona Guerra Mundial canvia a Stalingrad. A més, va ser un home d’erudició extraordinària. També va ser un dels principals arquitectes de l’editorial Galaxia. La tríada dels que treballaven a Galaxia va ser molt curiosa: Xaime Illa, Ramón Piñeiro i Paco del Riego. Illa era molt imaginatiu, tenia moltes iniciatives, un home amb molta generositat, però desorganitzat; Piñeiro era el cervell que dirigia la línia editorial i política i Paco era, com en dic, l’operador, l’home disciplinat que era al peu del canó i treballava cada dia. Paco era nacionalista i Piñeiro no. El mateix Paco em deia: “La diferència entre en Ramón i jo és que sóc un optimista nat i ell és el contrari.” “Jo sóc nacionalista, Ramón és gallec i federalista”, deia.

—La publicació d’aquest nou llibre coincideix amb el 50è aniversari de la publicació d’O atraso económico da Galiza. Si avui tornéssiu a escriure aquell llibre, què hi canviaríeu?
—Vaig revisar tot l’esquema epistemològic i metodològic del llibre el 1982-1983, perquè l’havia escrit sota el franquisme, es va escriure amb censura, amb autocensura. És un llibre d’economia que tracta la patologia socioeconòmica de Galícia i que defensa que Galícia és una colònia, encara que se’n digui colònia interior o colònia interna de l’estat espanyol. Agafo les tesis sobre el colonialisme intern que no són marxistes, sinó de Pablo González Casanova, però en el fons és un esquema marxista perquè tracta de l’articulació dels diferents segments de la formació social gallega, quant als diferents modes de producció. Formulo que hi ha un espai pre-capitalista, la Galícia pagesa i marinera, que també era demogràficament majoritari, i el sector capitalista, i estableixo una relació dialèctica entre tots dos. Continuo mantenint la tesi que Galícia és una colònia.

—Precisament, us volia preguntar sobre això, si sosteniu que Galícia és una colònia.
—Per descomptat, i ho és més avui. Aquests darrers quinze anys, almenys, s’ha endurit la síndrome colonial a Galícia i la síndrome colonial no tan sols afecta la base econòmica de la societat, no vol dir solament que s’explotin els nostres recursos i que hi hagi una detracció de l’excedent econòmic, ni afecta només en termes polítics perquè no tens la sobirania política, sinó que afecta també en els plànols superestructurals com ara l’ideològic i el cultural. Només cal veure que, després de quaranta anys de govern autonòmic, amb un estatut on es diu que el gallec és la llengua pròpia, cal que siguin ciutadans organitzats, com ara A Mesa, els qui continuen lluitant per normalitzar-la. Amb els governs de Feixoo es produeix un buidatge de contingut de les competències que l’estatut atribueix a la Xunta i al parlament. És un espoli clar.

—I l’estat espanyol?
—L’espanyol és un estat fracassat. Quan parlem del clavegueram de l’estat és una redundància perquè l’estat és el clavegueram. Un estat on el cim de la justícia és un colpista, on es pot ignorar la constitució, on el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Suprem fa anys que no es renoven i no passa res… Això no pot passar en un estat democràtic. Les institucions serveixen per a subvertir-les, per a servir els interessos de les oligarquies de la UE i de la plutocràcia, no tan sols espanyola, sinó transnacional i, per tant, això és un espoli sistemàtic.

—Sosteniu que Galícia està avui molt pitjor que fa quaranta anys, com vau escriure fa poc en un article publicat a Nós Diario?
—Absolutament. Els més joves de seixanta anys no van participar en la constitució, ni en l’estatut ni en res d’això. S’ho van trobar fet. Quedem uns pocs de vuitanta i tants anys que expliquem com era Galícia. Quan algú diu amb cruesa, molt esquemàticament, que això que passa ara aleshores no passava i que estem pitjor, la gent no té referències per a saber-ho. Igual que no tenen referències per a saber en què consisteix una dictadura i el franquisme, perquè la gent no n’ha estat informada. El pacte de silenci va ser aterridor. Hi ha un procés d’eliminació de la memòria històrica i la censura, i tot això i més elements, anàlegs a la República de Weimar, a Alemanya, són el brou de cultiu per a la feixistització del PP i l’aparició explícita de Vox. El problema no són les barbaritats que diu Vox. Si hi hagués una cultura democràtica a la ciutadania, no podrien aconseguir més del cinc per cent. El PP va fer molt bé la feina de Vox aquí, però emmarcada d’una altra manera.

Tornant a allò que deia: hi ha un procés d’extinció del poble gallec entès com a tal i això només es pot resoldre amb una revolució cívica, que vindrà. No sé si arribarà a temps, però arribarà, perquè la història no és lineal. Jo no ho veuré. Crèiem que ho veuríem els anys setanta o després, a final del segle XX, però vam cometre errors terribles que també hi van contribuir, com ara perdre de vista l’horitzó del procés estratègic d’alliberament nacional, el nord que marcava la brúixola. 

—En quin sentit?
—El nacionalisme organitzat esdevingué una força nacionalista i sobiranista nominal i verbal, però de pràctica autonomista. Compareu els discursos d’aquests anys amb el que vaig dir jo els anys noranta. Va ser un discurs molt inclusiu, gens dogmàtic i, alhora, molt accessible per a la gent perquè tractava els problemes concrets, el fons dels problemes, el fons dels problemes, el fons dels problemes. Érem en totes les baralles, a peu d’obra. Era un missatge molt radical i sempre hi érem. Però a final dels noranta vaig sentir una contradicció molt fotuda perquè d’ençà del 1997 el BNG és la segona força política al parlament i tenim l’opció de governar la Xunta, jo era el portaveu nacional; és a dir, el portaveu del projecte estratègic del BNG, que és un procés d’alliberament nacional, i, per una altra banda, era també el candidat a la Presidència de la Xunta, en el marc de la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia. I recordo que Mario López Rico, que s’encarregava de comunicació i propaganda, em va dir: “Xosé, has de tenir un discurs presidencial.” I jo li vaig respondre que no: “He de fer un discurs com a portaveu del BNG.” Però jo era en una situació de merda. Teníem més compromisos amb les institucions del règim: l’any 1999 vam governar a cinc ciutats de les set del país i en tres d’elles, amb batlle; teníem un escó a Europa, amb Camilo Nogueira, que sempre va fer un discurs sobiranista, fins i tot en l’àmbit lingüístic, però com més anava més atrapats estàvem. I jo que faig? Em vaig adonar que calia dissociar dos rols, com el PNV, les decisions les pren la direcció, però el lehendakari no vota.

—El BNG va practicar durant un temps aquella bicefàlia.
—Vaig proposar a la direcció, vora el 1999 o el 2000, amb uns quants companys del nucli, principalment els de la UPG, que calia fer alguna cosa. Però resulta que van aprofitar per treure’m del mig. Però millor no parlar d’això, que no m’agrada parlar de qüestions internes. És important pensar què has de fer i no tornar a fer els mateixos errors.

—Dèieu que estem pitjor…
—Estem molt pitjor. Demogràficament, quant a la magnitud i la dinàmica, hàbitat, desertització… I també econòmicament. Fa anys la meitat de l’estalvi gallec, dels comptes corrents, es trobava a les caixes, que legalment no eren societats anònimes i no podien distribuir dividends. Els beneficis que tenien s’anomenaven excedents i la destinació havia de ser l’obra social o bé l’ampliació de capital. Però ara ja no existeixen. El banc de propietat gallega ha desaparegut. Dels conglomerats del grup Barrié, Fernández, Coren… Què en queda? Quina empresa té avui domicili social a Galícia? Després ens diuen que no tenim capacitat econòmica. Som un país econòmicament sense cervell i no ho érem fa quaranta anys. Si ets un país sense cap, econòmicament i política, perquè fan servir el poder contra el país, què més vols? És una condemna.