05.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 05.03.2024 - 21:41
El cacau no havia estat mai tan car. Si el preu de la tona de cacau a la borsa de Nova York no va superar mai els 3.500 dòlars entre el 1980 i el 2023, enguany s’ha situat ininterrompudament per sobre d’aquest nivell d’ençà del primer de gener, fins a assolir un rècord històric de 6.201 dòlars el 26 de febrer proppassat. Aquest encariment sobtat, amb preus que als mercats s’han doblat en tan sols un any, és el darrer indici d’una crisi producció sense precedents que els grans comercialitzadors temen que s’allargui l’any vinent, pel cap baix. Si passés això la xocolata podria no ser assequible –ni potser disponible– als supermercats.
Costa d’Ivori i Ghana, zona zero de la crisi
Per més que pugui ser global, la crisi de preus del cacau es pot traçar tan sols a dos països africans: Costa d’Ivori, responsable d’un 44% de la producció mundial, i Ghana. Conjuntament, aquestes dues nacions concentren gairebé tres cinquenes parts –un 60%– de la producció mundial de cacau.
Aquests dos països, que comparteixen una frontera de centenars de quilòmetres, són en una regió molt concreta del continent: l’extrem oest del golf de Guinea, a l’Àfrica occidental. És una àrea on aquest darrer any hi ha hagut un episodi de pluja excepcionalment intensa seguit d’un episodi de calor seca i prolongada. Són dues de les conseqüències de l’arribada del Niño-Oscil·lació del Sud, un fenomen climàtic que afecta les latituds tropicals i subtropicals a intervals irregulars cada tres anys o cinc.
La ràpida transició d’un clima humit i temperat a un d’àrid i calorós ha afectat considerablement la producció de l’arbre del cacau, una espècie coneguda pel fet de ser sensible als canvis d’oratge. Per si no n’hi hagués prou, aquestes condicions climàtiques tan particulars han afavorit l’aparició de fongs i la propagació de paràsits com ara els pseudo-còccids, transmissors de virus que sovint obliguen a talar arbres sencers.
La conjunció d’aquestes dues amenaces interrelacionades –un clima desfavorable i un augment de paràsits i de malalties– ha fet que l’Organització Internacional del Cacau (ICCO) vaticinés una caiguda de la producció de gairebé un 11% per a la temporada 2023-2024, un pronòstic que s’afegeix a una temporada 2022-2023 que ja va ser de les més dolentes d’aquests darrers anys. L’organització, de fet, espera un dèficit mundial de cacau (és a dir, una diferència negativa entre l’oferta i la demanda) de 374.000 tones per a aquesta temporada, una xifra sense precedents aquests darrers quaranta-cinc anys. És la tercera temporada seguida en què la demanda de cacau en supera l’oferta, un fet que no passava d’ençà de la dècada dels seixanta del segle passat.
Una crisi d’arrels profundes
Tanmateix, com passa sovint en les matèries primeres, l’actual crisi de producció del cacau no es deu solament a factors conjunturals com ara el clima: també respon a problemes estructurals que fa anys –si no dècades– que s’arrosseguen. Tot i ser un producte popular i molt consumit als mercats occidentals, el cacau continua essent produït en plantacions molt petites, sovint en règim de subsistència. Això s’explica per la mateixa raó que ajuda a entendre per què el cacau és un bé tan popular: pel baix preu a què ha cotitzat als mercats durant aquests darrers decennis.
El fet que el cacau, fins ara, hagi estat relativament assequible ha dissuadit l’aparició de grans plantacions de cacau a l’Àfrica occidental: per als grans productors que tenen per objectiu fer diners –i no merament sobreviure– són molt més atractius uns altres conreus amb marges més alts.
La concentració de la producció en petites plantacions ha dificultat considerablement que es renovessin els arbres de cacau, molts dels quals es troben al final de la vida útil, com també que els productors tinguessin accés a pesticides i fertilitzants. De resultes d’això, gran part dels arbres de cacau de les plantacions de l’Àfrica occidental produeixen menys que no en dècades anteriors i són més susceptibles a agafar malalties o bé a ressentir-se de les inclemències del temps.
Una crisi que encara s’ha de notar als supermercats
Tot i que el preu dels productes derivats del cacau ja ha començat a pujar significativament en alguns països, els estralls de la crisi del cacau, majoritàriament, encara no es noten als mercats occidentals. Això passa perquè els grans productors solen comprar cacau als mercats amb set mesos o vuit de previsió, precisament per tenir-ne estoc i protegir-se de possibles canvis dràstics en els preus. La major part de la xocolata venuda als supermercats aquests darrers mesos, per tant, es va produir en un moment en què els preus del cacau eren molt més baixos que no ara.
Aquestes darreres setmanes, els principals comercialitzadors mundials de productes de xocolata han proposat mesures diverses per a amortir l’alça del preu del cacau. Una opció és comercialitzar productes amb menys cacau i amb una proporció més alta d’uns altres components, com ara fruita seca o bé oli de palma. Una altra estratègia és reduir la mida dels envasos per a mantenir-ne el preu final arran de l’encariment del cacau, una estratègia coneguda per “reduflació”. L’alça del cost del cacau, tanmateix, acabarà repercutint tard o d’hora en la butxaca del consumidor: tant Nestlé com Mondelez, dos dels principals productors del món, ja han advertit que apujarien els preus aquests mesos vinents arran de la crisi.
Sigui com sigui, ara tot sembla indicar que l’espiral de preus del cacau no farà sinó continuar a curt termini, i fins i tot mitjà termini. A l’Àfrica occidental, la persistència i intensitat del harmattan, un vent càlid i polsós originari del Sàhara, encara podria posar més traves a la producció de cacau. Per si no n’hi hagués prou, aquests darrers mesos els grans productors s’han afanyat a tancar contractes per a garantir-se l’abastament de cacau per a la temporada vinent, cosa que encara n’ha fet augmentar més el preu als mercats.
Tot això explica per què el banc d’inversió Citigroup preveu que el cacau continuï cotitzant als preus actuals fins a la segona meitat del 2025, amb preus que es podrien enfilar per sobre de 6.000 dòlars la tona i, fins i tot, arribar a 7.000 dòlars. Per al sector, si més no, sembla que els mesos vinents seran molt més amargs que no dolços.
