20.08.2021 - 21:50
El concepte apareixia a la llibreta que el president basc, Íñigo Urkullu, va fer servir durant els moments més convulsos de l’octubre del 2017, quan es va assignar el paper de mediador: “Cal que aquesta confrontació passi d’una situació amb risc de ‘xoc de trens’ a una negociació de conflicte i un progrés gradual per a arribar a una estació final compartida.” El document que deia això, just abans de la declaració fallida i del 155, havia d’assentar uns mínims perquè el govern català no proclamés res i perquè l’espanyol s’assegués a negociar. Però no se’n va sortir; tan sols va descarrilar la independència. Per una altra banda, el tren ho va atropellar tot. “Xoc de trens”, la metàfora de què es valia Urkullu per a descriure el clímax, no era nova, però fins aleshores s’havia concentrat en l’expectació de la gent i en l’estira-i-arronsa retòric dels polítics.
Els avisos del president Mas
El “xoc de trens” es va covar en l’imaginari polític primer de tot, abans del 2015, com un recurs retòric del sobiranisme moderat, capitanejat per Convergència i Unió. El president Artur Mas seguia el relat estratègic d’esgotar totes les vies de negociació amb l’estat espanyol abans de, finalment, “salpar”, en una altra metàfora de mobilitat imprecisa. La federació entre Convergència i Unió encara resistia, i Mas era renuent a parlar fins i tot d’independència. En canvi, optava per la més continguda “transició nacional”, que va declarar començada el desembre del 2010, just després d’arribar al càrrec, i que al principi contemplava fins i tot un mer canvi del règim fiscal.
Va ser a mesura que el president espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, anava escenificant el tancament de portes, que Mas i els acòlits van començar a alertar que l’immobilisme rocós de Rajoy condemnaria a un “xoc de trens”. El relat venia a dir que Catalunya avançava tant sí com no en la seva transició nacional, encara poc definida, i que si l’estat espanyol es negava a encarrilar-la, hi hauria un accident. Era un relat per a pressionar el govern espanyol que s’enfortia amb la inconcreció, perquè alimentava la tensió dialèctica mentre la majoria dels fets de debò continuaven pendents. Quinze dies després de les eleccions del 27 de setembre de 2015, el president Mas, candidat de Junts pel Sí, ho deia així: “No m’agraden els xocs de trens. Hi som en la mesura que tenim un govern espanyol que és insensible a tot i que usa el seu poder, molt gran, per a destruir-ho tot i no reconèixer res.”
La legislatura, que va culminar el 27 d’octubre de 2017, encara no havia ni tan sols començat, però Mas ja avisava que la forma del xoc de trens aniria associada probablement a la repressió. “No sé si arribarem a la meva inhabilitació o a la presó”, deia. “Això pot acabar fins i tot en un tribunal a Madrid; si s’acaba aquí, poden tenir la temptació de dur-ho al Suprem. I cal recordar que Atutxa va acabar al Suprem i inhabilitat.” Però Mas mai no va arribar a pilotar la locomotora en el moment del xoc. La CUP el va fer caure i la investidura de Carles Puigdemont, que era independentista molt abans que Mas no s’hi tornés, va fer pujar la retòrica un esglaó. Per a mantenir el suport de la CUP i per pressió popular, Puigdemont aviat va posar un referèndum al mapa, i l’assumpció de la promesa dels divuit mesos abans de la independència va refermar el canvi d’imatge.
Així, el concepte del “xoc de trens” va deixar de ser un avís de l’independentisme, una amenaça dels perills que implicava la rigidesa de Rajoy, i va esdevenir una data al calendari amb resultats i fets encara per a descobrir.
El “xoc de trens” com a bandera de la tercera via
El fet que l’independentisme avancés d’una manera diferent de com ho havia fet els darrers anys –amb Mas retirat, amb Puigdemont de president, amb els divuit mesos sobre la taula, amb un primer govern de coalició– va tornar a col·locar al mercat el concepte del “xoc de trens”. Ràpidament se’n van apoderar els socialistes. El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, fou dels primers a adonar-se’n. Però el seu discurs ja no era que el govern espanyol condemnava al xoc, sinó la insistència, la manca de flexibilitat i la posició enrocada tant del “govern del PP” com del govern català. Els socialistes, també a escala espanyola, van construir a partir d’aquesta idea la seva posició al debat: hi ha alternatives possibles, però dos conductors forassenyats no ho volen veure.
Aquest tarannà s’observa molt bé en unes declaracions que la presidenta de les Illes, Francina Armengol, va fer just després de l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració d’Inici del Procés d’Independència, el 9 de novembre del 2015. Va avisar que tant aquella aprovació com la resposta que hi donaria el govern del PP serien un “xoc de trens”. Armengol hi afegia un altre element, que també va ser molt repetit, i que reblava la idea d’Iceta: “Qui patirà els efectes d’aquest xoc seran els ciutadans.” Llavors també s’hi afegia el president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, que allargassant la metàfora deia: “El viatge independentista que ara es formula és un camí que no duu enlloc.” Fins i tot, a Madrid, el PSOE retreia al PP el “xoc de trens” a què condemnava la seva “tossuderia recentralitzadora”.
Mentrestant, l’espai naixent dels comuns maldava encara per trobar una posició pròpia, amb independentistes declarats i unionistes fervents compartint militància. L’ombra del xoc de trens també va passar per les seves mans, però no tant com una premonició de cap desastre, sinó més aviat com un sinònim de la “dinàmica de blocs” de què demanaven sortir. El portaveu de Catalunya Sí Que Es Pot al parlament, Lluís Rabell, avisava a principi del 2016 que la situació de xoc de trens seria la més perjudicial per a Catalunya. Íñigo Errejón, portaveu de Podem d’aleshores, deia que els resultats del 27-S havien donat per mort el model dels qui cercaven el “xoc de trens” i insistia en la idea de la tossuderia: “Hi ha condicions per a una alternativa als dos blocs sords.”
El temor del xoc de trens, a poc a poc, va esdevenir l’argument dels unionistes que pretenien vendre una posició unionista, al capdavall, però persuasiva amb l’independentisme. Fins i tot l’aleshores ja ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, va emprar el concepte per a marcar distàncies amb Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría: “La via d’aplicar la norma i portar totes les qüestions als tribunals és judicialitzar la vida política i això ens porta a un xoc de trens, a un conflicte, que cal evitar”, va dir, el novembre del 2016.
El canvi de to de l’independentisme
L’apoderament de la narrativa ferroviària per part de socialistes i comuns va anar lligada a l’enduriment de la retòrica independentista. O, més que no l’enduriment, al trencament d’uns quants tabús. On abans els moderats alertaven del “xoc de trens”, es començava a assumir que el govern espanyol “empenyia a la unilateralitat”. On abans es parlava de “transició nacional”, el govern de Junts pel Sí, tot i que no gosava parlar de desobediència, esgrimia que hi hauria un pas “de la llei a la llei” i que s’obriria “un procés constituent”. On abans Mas es limitava a parlar d’autodeterminació en termes genèrics, Puigdemont ja havia formulat en seu parlamentària el lema: “O referèndum o referèndum.” El 27 de juliol de 2016, el parlament va aprovar que la legislatura s’acabaria amb un “mecanisme unilateral d’exercici democràtic” que serviria per a activar la convocatòria de l’Assemblea Constituent.
Els “moments de xoc” d’Aragonès i la ressonància de Sánchez
D’ençà que el 27 d’octubre no es va instaurar la independència i es va aplicar l’article 155, la retòrica de l’independentisme s’ha recol·locat, i en certs casos comença a traçar un camí paral·lel amb discursos vells. Esquerra ha encapçalat la maniobra d’una part de l’independentisme per a aparcar l’opció unilateral del guió polític, que es va arrodonir amb la carta del seu president, Oriol Junqueras, al diari Ara, just abans dels indults, en què feia entendre que la via unilateral no era viable ni desitjable, en la línia que s’havien pronunciat aquests darrers anys uns altres rostres autoritzats de la seva formació, com el conseller Carles Mundó. Junts per Catalunya i la CUP, que han criticat públicament l’opció pragmàtica dels republicans, els han donat dos anys de marge per a posar-la a prova, i han optat pel relat que cal preparar-se per “un nou embat” amb l’estat espanyol, un altre concepte a l’alça que remet al cop.
Dimecres proppassat, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va tornar a posar damunt la taula la vella noció. Va dir que avisava el govern espanyol que hi hauria “moments de xoc” si no encarrila la solució política del conflicte amb Catalunya. L’argument d’Aragonès recorda força al de Mas: “La voluntat dels independentistes no desapareixerà –va dir– i amb la majoria parlamentària actual o bé amb una de futura, i una generació o una altra d’independentistes –així fou, com Mas, d’imprecís–, hi tornaran a haver situacions de dificultat.” Però els trens han canviat força, d’aleshores ençà. Aragonès diu això després d’haver declarat que començava una nova Generalitat republicana en què el diàleg havia de tenir un paper central; i després d’haver pactat, amb el suport de Junts i la CUP, donar dos anys de marge a una taula de diàleg amb el govern espanyol.
De la taula, ara per ara, no se n’ha concretat ni tan sols la data. Se sap que serà després de l’Onze de Setembre i que Aragonès és partidari de reunir-la cada dos o tres mesos. Les propostes del govern català són l’amnistia i l’autodeterminació. Sánchez ja ha estat taxatiu amb totes dues qüestions, fins i tot després d’haver-se convocat la taula: considera inconstitucionals totes dues propostes i ha remarcat que tot el diàleg es farà dins de la llei. Però, sigui com sigui, tots dos governs han escenificat aquests darrers mesos un acostament de posicions, i s’han vinculat en dos grans projectes –l’ampliació de l’aeroport del Prat i la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030– que requereixen una cooperació que ja han dit que mantindrien. Tant si avança el diàleg com si no, el govern català i l’espanyol s’hi han compromès. Xocaran mai dos trens que, almenys públicament, han acordat d’avançar en la mateixa direcció?
