13.09.2021 - 21:50
Els xiulets i increpacions que alguns polítics catalans van haver de sentir durant la Diada sembla que els han molestat molt. Per prosseguir amb els seus jocs partidistes i demostrar-nos, si calia, que no han tret cap lliçó positiva de l’Onze de Setembre, ahir van mirar de traure’n suc, fent veure que es xiulaven els uns als altres o que allò era una cosa organitzada per a fer mal a l’altre, i que tomba i que gira. Però més aviat allò que s’hi va veure, allò que vaig veure jo en persona, allò que van veure els periodistes de VilaWeb i l’altra gent amb qui he parlat, van ser manifestacions espontànies d’enuig. Xiulava gent que simplement es trobava de cara amb algú que opina que no ho fa bé i que li ho recrimina així. A crits, sí. I amb insults, si ho considerava convenient. La gent, en definitiva, està molt enfadada amb la classe política i per això expressa la decepció o la ràbia també encarant-se als qui en són més representatius. No crec que siga tan difícil d’entendre. Si se’n vol fer un problema, d’aquests crits i xiulets, és per a tapar el problema veritable: que ells, els polítics, no han dut a terme la part que els corresponia.
Tradicionalment, els polítics sabien, eren conscients, que els xiulets anaven amb el càrrec –aquesta era la cantarella que tothom repetia amb resignació. I s’ho prenien sempre amb una certa calma, tot plegat. Amb respostes brillants i tot, de vegades. És famosa aquella escena en què De Gaulle, sense immutar-se ni deixar de caminar, va respondre “Buf! Quina feinada que em doneu!” a un senyor que l’increpava violentament pels Camps Elisis tot cridant: “Eliminem els imbècils!” O aquella ocasió en què Jordi Pujol, al començament de la seua presidència, va rebre un colp de pedra al cotxe oficial en què anava i, sense pensar-s’ho dues vegades, va baixar a dialogar amb els qui l’havien llançada –i també a renyar-los.
Tanmateix, ara sembla que els polítics siguen intocables i hom ja no els puga ni xiular. O que xiular-los, si t’abelleix i creus que és raonable de fer-ho, et converteix en una espècie d’element asocial perillós, que cal desqualificar i aïllar, digne de ser arraconat. De manera que es menysté, o s’amaga, que la protesta és el so de la democràcia i que només faltaria que la gent no pogués protestar sempre que volgués davant qui volgués i de la manera que consideràs més convenient.
La cosa em resulta encara més sorprenent quan constate que la desqualificació dels xiulets prové, molt especialment, de partits i persones que es reclamen, diuen que són, d’esquerres. I dic això perquè des de l’esquerra de veritat, la que pensa i no es deixa arrossegar, el filòsof francoalgerià Jacques Rancière ha explicat d’una manera insuperable com les actuals institucions polítiques, inclosos els partits, han assaltat la política, amb la intenció expressa de limitar a la població el camp, l’abast, d’allò que es considera polític. Per a restringir la lliure opinió dels ciutadans, tot controlant la protesta. Rancière ha deixat clar que és precisament amb la intenció explícita de limitar el nostre dret de fer política quotidianament, en els gests petits del dia a dia, que els polítics s’han atorgat drets abans impensables. Com ara el de definir segons la seua voluntat quina forma de protesta és legítima i quina ha de ser criticada –xiular, en aquest cas. O com ara dir-nos si una cosa és constitucional o legal, prescindint de què diga la constitució o la legalitat. O com ara apropiar-se el dret de definir què és violent i què no ho és –que això ja ho han deixat convertit, no en un fet objectiu i objectivable, com havia estat sempre, sinó en una pura conveniència instrumental.
És cert que, ara com ara, ells encara no diuen que xiular siga un exercici violent, però que les esquerres catalanes s’hagen tornat tan, tan, tan de dretes és una cosa a què no em sé acostumar…
PS. Val a dir que Rancière, com Wollin, és molt interessant de llegir a la llum del Primer d’Octubre. És ben coneguda aquella tesi seua que diu que la democràcia sols existeix de veritat en els moments en què l’ordre establert és reimaginat “de manera caòtica” per un esdeveniment únic i inesperat.
