15.08.2021 - 21:50
|
Actualització: 16.08.2021 - 01:02
L’episodi viscut arran de la inauguració de les festes de Gràcia ha estat realment sorprenent. Tal com ja deveu saber a hores d’ara, Jordi Cuixart feia de pregoner i el seu parlament va ser seguit pel de la batllessa de Barcelona, Ada Colau. Quan Colau es va posar davant el micròfon, la plaça va esclatar en una escridassada continuada i molt multitudinària, que Jordi Cuixart va voler tallar agafant de nou el micròfon i invocant els seus anys de presó com a argument d’autoritat per a demanar a la ciutadania de no fer ús del dret a expressar allò que pensa de la màxima autoritat local.
Les raons de l’escridassada van ser múltiples. Segons els testimonis presents a la plaça, els xiulets van començar precisament al sector fester, que s’ha sentit molt desatès pel municipi aquests darrers anys. I no era necessàriament una xiulada en termes polítics, diguem-ne, d’alta política. La gestió que Colau fa de Barcelona és molt qüestionada per molts sectors i hi ha un malestar molt notable per les decisions que ha pres, especialment d’ençà del començament de la pandèmia.
És possible que una part de la plaça li volgués retreure, a més, el seu paper contra el procés d’independència o els seus pactes amb Manuel Valls per a robar-li la batllia a Esquerra Republicana. Però, fins i tot sense tenir en compte aquest tema, és obvi que una part molt significativa de la població de Barcelona està molt disgustada amb la gestió dels comuns –i recordaré solament que, al darrer baròmetre municipal, la gestió de la batllessa era considerada pels enquestats com el segon problema més important de la ciutat. En aquestes circumstàncies, és natural que la plaça expresse el seu descontentament. Hi ha moltes maneres de fer-ho, sobretot votant a les urnes quan toca, però en períodes no electorals una manera –una més– és xiular al polític que no t’agrada i que fas responsable de la degradació evident que viu el barri i la ciutat. I només faltaria que no fos així. La política no es fa tan sols als despatxos.
No perdré ni un segon a comentar la reacció als xiulets de la batllessa, però sí que crec que la reacció de Jordi Cuixart mereix un comentari.
Puc entendre que una persona que ha passat tres anys i vuit mesos de presó no tinga afinada la sensibilitat sobre què passa al carrer. I que li coste capir, veure o entendre els canvis que hi ha hagut mentre era tancat entre quatre parets. Però invocar les lluites compartides, a hores d’ara i amb tot això que ha passat d’ençà del 2017, arran d’una protesta ciutadana legítima i fonamentada, i fer-ho amb la voluntat explícita de frenar-la, és una actuació que ni s’entén ni es pot compartir.
No per qui era l’objecte de la protesta, que em sembla circumstancial, sinó per la repressió que provava d’exercir contra dret a protestar –tant si Cuixart n’era conscient com si no.
Pràcticament tots els batlles de Barcelona en un moment o un altre han estat xiulats a la plaça de la Vila de Gràcia. I això, de la mateixa manera que quan han estat aplaudits, és senzillament l’expressió democràtica d’un estat d’esperit de la ciutadania que no ha de ser mai censurat. Ada Colau mateixa fa anys defensava en públic, quan l’escridassat era un altre, que en el moment en què es xiula algú en públic, aquest algú ha de demanar-se sobre les raons per les quals ha passat això. No puc estar-hi més d’acord.
Però hi ha un aspecte que em sembla especialment preocupant, que és aquesta invocació als anys de presó com a argument d’autoritat que va fer Jordi Cuixart per a provar de silenciar les protestes. Potser la frase se li va escapar sense voler, i espere que siga així perquè crec que és una acció moralment repulsiva. Haver passat per la presó el fa mereixedor de moltíssimes coses, tant a ell com a tots els altres presos polítics, exiliats i represaliats. Però haver passat per la presó no els confereix una autoritat diferenciada i superior per a poder decretar, i encara menys per a imposar-nos als altres, què és correcte de fer i què no en cada situació política d’ara endavant.
PS. La victòria dels Talibans després de vint anys de guerra és una notícia que posa els pèls de punta. I que té moltes lectures i gairebé cap d’elles positiva, per no dir cap. Procuraré parlar-ne demà.
