Xita Rubert: “La mort és part de la vida, i s’ha de mirar als ulls”

Xita Rubert Castro (1996) és una escriptora catalana, autora del llibre Mis días con los Kopp (Anagrama), en què narra el viatge d’una filla amb el seu pare, professor de filosofia, i la trobada amb una família extravagant al nord de la península ibèrica. Xita Rubert és filla de l’escriptora en gallec i castellà Luisa Castro, amb qui va créixer a Galícia, i del filòsof català Xavier Rubert de Ventós. Just després de la mort del seu pare, Xita Rubert va escriure a La Vanguardia “Xino-xano, piano-piano”, un article colpidor sobre què significa conviure amb una persona amb demència i tenir-ne cura. Era l’adeu al seu pare. VilaWeb va entrevistar la setmana passada l’escriptora Xita Rubert per a parlar de l’article, del llibre i de la seva biografia.

—Qui és la vostra mare?
—Luisa Castro. Escriptora, poeta i novel·lista gallega. Tenim una relació molt propera. Jo vaig créixer amb la meva mare a Galícia, fins a quinze anys, que s’havien separat amb el pare. Jo vivia a Compostel·la, i també veia molt els meus avis, que són de Foz, un poble de Lugo. Amb la mare parlava gallec, i amb el pare, català. Luisa Castro té molta importància dins la literatura gallega i espanyola. Ella escriu en totes dues llengües. La seva novel·la Viajes con mi padre va renovar una mica, o es va anticipar en moltes coses que passen ara en la literatura, com l’autoficció. La manera de veure el món, o afrontar-me ara d’adulta a segons quines parts de la societat, és predeterminada per haver crescut amb els avis i la mare. L’avi era pescador i l’àvia estava a casa. Abans havia treballat en una indústria de musclos.

—Per què vau estudiar literatura?
—Perquè des de petita m’interessava la ficció. Fins i tot abans de llegir i escriure. Sembla que a les nits explicava coses, amb sons més que amb paraules, i no els deixava dormir, als pares. Però de fet em parlava a mi mateixa, tampoc no és que els necessites al meu costat.

—Veniu a quinze anys a Barcelona. Estudieu batxillerat i literatura. I recupereu el pare?
—No l’havia perdut mai. El meu pare el veia molt sovint. Els meus pares estaven separats, però veníem molt a Barcelona. I jo vaig anar a Boston i als Estats Units amb ell, també.

—La influència del pare, quina va ser?
—Sóc conscient que el meu pare era un referent de la filosofia. Però per mi era el meu pare. I aquesta és la seva influència. Com a pare. Com a persona. I com a home. Els fills mirem els pares. I les filles mirem els pares, en masculí. Veus què t’agrada del teu pare, què no. I com et relaciones amb els homes té a veure amb els pares, també.

—I això surt mot al llibre Mis días con los Koop. Una nena mirant el seu pare Juan, professor de filosofia, i els seus amics. Homes que són savis despistats, innocents, i una mica maldestres.
—Ha! Són uns tipus d’homes una mica particulars. No tots els homes són així. Per a mi va ser important créixer i veure que tenia en el meu pare un interlocutor. De sobte veure que el pare no només tenia una biblioteca estupenda, sinó que era una persona propera, va ser important. Has llegit Pío Baroja? Fes-ho, em deia. És estupenda la seva obra.

—Ara que es va morir vau escriure un article impactant, en què descriviu els anys que el vostre pare anava perdent facultats mentals. Parleu de fumar cigarretes que eren llapis, de com vau ballar valsos amb el coll, i de com parlàveu amb les pestanyes.
—Qualsevol persona que hagi hagut de cuidar els pares, amb demència o amb al·lucinacions, sap la importància de la comunicació. I com es trenca el pont. Això de ballar valsos amb el coll i de fumar amb un llapis són coses que fan les persones amb demència. I poden agafar una tassa de cafè i pensar-se que és un llibre. Si hi convius, no només t’hi acabes acostumant, sinó que entens com funciona el cervell d’aquella persona. I en el moment que entén que t’adaptes a ell, es relaxa, i t’estima. I comença una nova relació, que és una mica el que dic a l’article. Comença una dimensió que ha estat sagrada, i com màgica. I el tema de les al·lucinacions també hi és una mica. S’ha de saber que la percepció de les coses passa al cervell, no als ulls. Quan algú et diu que veu una cosa que no hi és, el que no pots fer és negar-ho, perquè la persona ho continua veient. No t’has d’espantar. L’has d’acompanyar. Veure-ho amb ell. I un cop nota que ets amb ell, pots tornar-lo a “la realitat”. Pots compartir un espai entre aquí i allà, entre la vida i la mort, entre el fet real i imaginari. En aquest espai, qualsevol persona que hagi cuidat algú amb una demència avançada té aquesta experiència. Experiència molt semblant a la de la ficció. Com a escriptora crees un escenari de somni.

—Quants anys vau tenir cura del pare?
—Van ser uns deu anys de malaltia. La hi van diagnosticar quan jo tenia disset anys. Els primers anys no van ser tan intensos, però. Va haver-hi progressió, una adaptació.

—La comunicació no verbal amb ell és sagrada perquè no hi intervé la llengua, dieu.
—Això surt a la novel·la. Quan parlo del balbuceig. La llengua, i ho dic com a escriptora, és una simplificació dels sentiments, de les idees i de la realitat. Les emocions les fem entrar amb calçador: em sento així, em sento aixà. Però són molt més complexes i fondes, les emocions. I ara digues si per a una persona malalta, gran, no tenen molt més significat qüestions que tenen a veure amb el tacte, el to de veu, el gest, el moviment, que no pas la paraula.

—I, tot tenint-ne cura, teniu la força de fer un doctorat a Princeton?
—És al revés. No crec que hagués pogut. La malaltia del pare m’ha fet ser qui sóc. I el fet de tenir vida pròpia, també. Si estàs al cent per cent abocat a cuidar una persona, tu desapareixes. I això és molt perillós. T’has de cuidar tu també. I ho he fet dedicant-me a la meva vocació: escriure ficció, estudiar-la i ensenyar-la. I el doctorat el faig ara a Princeton, vaig i vinc.

—I de què el feu, el doctorat?
—A mi m’interessa sobretot la filosofia antiga i la literatura del segle XX. I crec que acabaré escrivint la tesi sobre personatges concrets de ficció que fan el beneit. La ignorància fingida. La falsa ximpleria. Personatges que sembla que no s’assabentin de res, però és una estratègia per aconseguir alguna cosa, o fugir d’una opressió. Són personatges subalterns de la ficció que m’interessen. Sòcrates en seria un exemple. Als seus interlocutors els diu que no entén les coses. I va brut i el prenen per ximple. Però és una estratègia.

—Doctorat en anglès, novel·la en castellà, inicis en gallec. Escriure en català ho teniu previst?
—Escric una mica en totes les llengües. Cada cop menys en gallec, fa anys que no hi visc. El llibre el vaig començar en anglès, fins que el vaig passar al castellà. El vaig escriure a Princeton, on el meu grup d’amics, professors i escriptors són de l’Amèrica Llatina sobretot.

—Mis días con los Kopp (Anagrama) explica la trobada del matrimoni de Sonya i Andrew, i el seu fill Bertrand, amb un pare, Juan, i la seva filla Virginia. Com el resumiríeu, el llibre?
—Vull que sembli un viatge d’un pare i d’una filla amb uns amics extravagants, els Koop, intel·lectuals, amb diners, jueus. (Això que són jueus és molt important. No ho revelaré, que són secrets del taller previ a la novel·la, claus meves.) La novel·la tracta de no dir les coses. I que quan no les dius exploten.

—Entre els temes subjacents, pot ser que hi hagi la relació entre homes i dones? La Virginia, la filla, es fixa en els homes per mitjà del seu pare i dels amics del pare. Allò que dèieu abans surt a la novel·la.
—El tema d’homes i dones hi és present. Però no va ser predeterminat. Va sortir perquè narra la història una filla que mira el seu pare, en part. I els amics del seu pare. I es fixa on són les dones dels amics del seu pare. I s’adona que el lloc de les dones sempre és un lloc humiliant. No sé si ho has llegit així. I veig el que escric ara, una cosa nova, i és curiós: els personatges que són dones solen estar en situacions en què han de fingir, ser una altra cosa que el que són, i s’han d’adaptar una mica a certes ximpleries dels seus marits, dels homes. Fer de crossa. Hi ha molta part inconscient en l’escriptura. Imagino que és perquè ho he vist en el meu entorn.

—Heu vist dones potents apagades al costat d’homes mediocres?
—Això també ho he vist. Ho veig a tot arreu. Potser és un tema de classe. Jo he crescut entre dones, i hi havia el meu avi, però no tenien aquest tema. Et diria que era al revés. Les dones controlen més. En les classes més altes sí que tendeix a passar això. Crec.

—Una relació maca al llibre és entre la filla, Virginia, i la senyora del matrimoni amic, la Sonya: blanca, immòbil i hostil. Relació hostil però acaben donant-se la mà.
—La Sonya són moltes dones, que segurament he vist, que sembla que estan enfadades, amargades, i que siguin unes males persones, i en el fons és que estan molt maltractades. I han d’aguantar molt. Crec que passa això. O aquesta mala bava, o voler imitar coses masculines, o les paraulotes, una certa vulgaritat. És adoptar formes masculines perquè t’has d’imposar. I entre elles tenen aquesta relació d’hostilitat, i després interès. “Jo escric per a tu, Sonya” diu ella.

—El fill, Bertrand, és boig o artista?
—M’agrada jugar amb l’ambigüitat i que tothom ho entengui segons les seves experiències. Quan la presentàvem ara fa un temps, un dels presentadors deia: el Bertrand deia, és el fill ximple de les famílies amb diners, que li munten un estudi perquè sigui artista. No ho havia vist així, jo. Però podria ser. Al llibre sí que es veu que té una nau industrial on treballa. Però també es veu que té una deficiència mental. És un ésser humà, segurament amb un problema, i amb una família que no el sap cuidar.

—Frase del llibre: “La frivolitat ens allunya de la mort. Ens fa d’escut.·
—Tot això són qüestions molt personals, per a mi. Apel·lo a l’experiència. Hi ha persones –i potser aquí hi entra el tema de la classe social– que pensen que les cures als nens petits, o a la gent gran, o als malalts, són tabú, o fastigosos –oh, quina angunia, això es delega a un servei. A la novel·la la mare és psiquiatra, i potser medica massa el fill. I en les famílies amb menys recursos miren la mort, la malaltia, i la fragilitat, de cara. Com a part de la vida. No com una cosa que fa angúnia. La mort és part de la vida i s’ha de mirar als ulls. Hi ha moltes persones soles perquè ni les famílies ni les ciutats no estan preparades per a això. Tenim una barrera.

—Tècnica d’escriptura: la pàgina la refeu o us surt sola, a la primera?
—La refaig trenta mil cops. Escric sempre a mà, i després ho passo a l’ordinador, on ho refaig.

—Escriviu res, ara?
—Crec que el proper llibre serà de relats, la majoria escrits abans d’aquesta novel·la. Però també escric una altra novel·la que reprèn el personatge del pare i la filla de Mis días con los Kopp.