28.12.2023 - 21:40
L’últim article de l’escriptor Javier Cercas a El País ha aixecat una mica de polseguera. Cercas, que des de fa una dècada no estalvia els adjectius incendiaris contra el moviment independentista, ara està furiós amb el PSOE per haver pactat amb Junts. Segons ell l’acord “suprimeix milions de persones, que políticament ja no existim, o només existim com a paper higiènic”, i per tant “els no secessionistes que ja sobràvem a Catalunya també sobrem ara a Espanya”. Després d’afirmar que “tenim una classe política cínica, irresponsable i enverinada pel poder” (és maco descobrir-ho el 2023), escriu “em declaro antisistema, passo a la clandestinitat i crido a la rebel·lió general”, en el benentès que és un rebel i antisistema que pertany al mateix bàndol que la monarquia borbònica, l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Al final diu que mai no donarà la mà a cap polític espanyol, frase ben curiosa perquè la seva germana és diputada al congrés pel PSC –però vaja, això són assumptes familiars i seria de mal gust entrar-hi. El text ha estat molt aplaudit per la dreta castellana, que potser ha reclutat un nou aliat, i en canvi els que viuen del govern de Pedro Sánchez han preferit callar.
Fa quinze o vint anys Javier Cercas formava part de la plàcida vida cultural gironina, i no costa d’imaginar una línia temporal alternativa en què era al Teatre Municipal el dia de la presentació de la candidatura de Lluc Salellas, acompanyat dels amics Terribas i Fonalleras. Què es va tòrcer? Suposo que després de l’èxit monstruós de Soldados de Salamina va voler deixar la feina de professor universitari, i va calcular que només podria mantenir el nivell de vida amb una maquinària editorial i mediàtica al darrere. Tothom vol prosperar i és molt respectable, però el preu assignat va ser reproduir la ideologia progre madrilenya, retrògrada i anticatalana. Això, no cal dir-ho, no és gens original, i sempre hi ha escriptors i artistes que canvien de bàndol per a aconseguir rèdits i homenatges. També n’hi ha que desitgen vendre’s i ningú no els compra, però això és una altra història.
Des de llavors Cercas ha publicat uns quants llibres força mediocres que només s’han venut per la maquinària que mencionava, i a més va haver de suportar que el professor Ignacio Sánchez-Cuenca demostrés l’escassíssim valor del seu articulisme a La desfachatez intelectual, un llibre fantàstic sobre els columnistes d’El País. Això, sumat a l’ostracisme lògic de la societat que el va acollir, l’ha fet tornar un senyor agre que sempre viu enfadat amb el món. I de motius no en té gaires, perquè el futur proper li durà els honors reservats als de la seva colla: entrar a la RAE, el Premi Cervantes, etcètera. Tindrà una jubilació còmoda.
Als que som receptors del seu odi –primer impostat, ara potser genuí– ens queda un consol. Cercas sempre em fa pensar en Josep Maria Gironella, l’escriptor de Darnius que el 1953 va publicar Los cipreses creen en Dios, una novel·la que, com Soldados de Salamina, parla de la guerra espanyola, tracta els dos bàndols com a equivalents, i és comprensiva amb els que van abraçar el feixisme. El llibre era a totes les cases (diuen que se’n van vendre dotze milions d’exemplars) i, tot i això, em pregunto si algú se’l deu haver llegit aquests últims trenta o quaranta anys, més enllà d’algun acadèmic ensopit. Gironella va guanyar el premi Nadal, el Planeta i el Nacional de Literatura castellà, i tot el que n’ha quedat és un carrer a Girona i l’entrada a la Viquipèdia.
Javier Cercas va pel mateix camí, i a tot estirar les generacions joves en tindran el record vague d’un senyor que no va saber gestionar l’èxit i se’l va menjar el personatge. Això passa quan una obra artística i intel·lectual es crea des de la impostura i no des de la veritat, que s’acaba dissolent com llàgrimes –o com excrements d’ocell– sota la pluja.
