Xipre: Cascs Blaus de l’ONU dins la Unió Europea

L’avió arriba ja entrada la nit a l’aeroport de Làrnaca. La capital de Xipre, Nicòsia, no té aeroport d’ençà de la guerra, el 1974. Entre les dues ciutats hi ha quaranta minuts de cotxe, circulant per l’esquerra, a la manera britànica. Al cap de poc d’haver entrat a l’autopista, distingesc al fons, sobre el qual endevine que deu ser per força una muntanya, una enorme bandera turca feta de llums que es destaquen poderosament a la nit. Impossible de no veure la mitja lluna. ‘Orgullosos de ser turcs’, diu un text també il·luminat al costat. Recorde banderes com aquestes, iguals del tot, al Kurdistan, a les muntanyes davant de Van, pensades per a marcar el territori i advertir, allà els kurds i ací els xipriotes grecs, que Turquia vol ser un poder influent i no admet discussions sobre la seua ambició. Però en aquest cas, i en aquest país, la gran bandera il·luminada és sobretot la manera de dibuixar una de les fronteres més sorprenents, si no la més sorprenent, de tota la Unió Europea: la que separa l’estat de Xipre de la República Turca del Nord de Xipre, un estat proclamat el 1983 i només reconegut per Turquia, però que, paradoxalment, forma part de la Unió Europea encara que les normes europees no s’hi apliquen.

La frontera entre les dues entitats talla l’illa en dues parts, al sud els grecs i al nord els turcs. En alguns indrets, l’anomenada ‘zona de seguretat’ que les separa arriba a vuit quilòmetres d’amplada, en uns altres pocs metres encara no. La seu de Politis, el diari progressista principal del país és precisament a uns quants metres de la que encara avui es coneix a tot arreu per ‘la línia verda’. Una línia que va crear l’ONU l’any 1964 i que es va ampliar deu anys després, en resposta a la invasió turca i la partició de fet de l’illa.

Parle amb el director del diari sobre les conseqüències de la divisió del país en dos, en una redacció i un despatx sorprenentment atapeïts d’obres d’art. Em demana que l’acompanye a la planta alta. Allà hi ha un petit menjador on els executius del diari poden dinar amb personalitats que el visiten i una terrassa. N’obre la porta i trobe que som just sobre la línia verda, patrullada pels únics Cascs Blaus de l’ONU que hi ha en territori de la Unió Europea. A sota s’obre un espai ample, com una mena de plaça, i m’assenyala un munt de ferralla verda a l’extrem nord-oest. És un cotxe Aston Martin, diu. M’explica que el propietari es va veure atrapat en els primers intercanvis de trets i el va abandonar pensant que ja tornaria a buscar-lo més tard. D’això ja fa més de quaranta anys, el propietari del cotxe s’ha mort i la ferralla abandonada a la intempèrie cada vegada és més difícil de reconèixer. Els soldats de l’ONU prou feina tenen de patrullar cada dia la línia per evitar incidents per a posar-se a retirar també les restes de la vida quotidiana que va es va glaçar en aquesta ciutat, com a Berlín, el dia que va nàixer el mur.

El contingent de les Nacions Unides és format per un miler de soldats, bàsicament de l’Argentina, el Regne Unit i Eslovàquia, encara que en total n’hi ha de dinou països diferents. De fet, aquesta és l’operació més antiga de manteniment de la pau a càrrec de l’ONU. El quarter general de les tropes és precisament al vell aeroport, però el del sector central és en un antic hotel, el Palau Ledra, que va ser escenari dels pitjors enfrontaments durant la guerra i que finalment va acabar en la zona neutral.

Per arribar-hi cal passar la frontera de Xipre i entrar a la terra de ningú. Sorprenentment, a davant mateix de l’entrada de l’hotel hi ha una mena de restaurant molt modern i una casa, molt ben equipada, que permet reunions i trobades de les dues comunitats en territori neutral. Em reben dues capitanes britàniques que m’expliquen que la situació, de fet, ara és molt més tranquil·la que no pas fa uns quants anys i que per això els Cascs Blaus patrullen desarmats. ‘Però nosaltres cada vegada que eixim a recórrer la línia estem alerta perquè la situació podria tornar a esclatar en qualsevol moment.’ M’expliquen que a l’illa, que només té nou mil quilòmetres quadrats (més o menys el doble que Catalunya Nord), hi ha set exèrcits diferents, ‘posant al mateix sac els argentins, nosaltres i els eslovacs com a forces sota comandament de l’ONU, que, si no, parlaríem de nou exèrcits diferents’. Una exuberància armada que deu tenir poques comparacions al món.

La marca de separació, que oficialment encara es diu d’alto el foc i travessa la capital, la patrullen concretament els Cascs Blaus britànics. En rotacions de diversos regiments, de sis mesos cadascuna. Precisament el contingent actual és el primer que ha deixat l’hotel, molt complicat de mantenir en condicions, i s’ha instal·lat en uns barracons als afores. El canvi no és apreciat per tothom. Mentre recorrem el desballestat edifici que va ser el Palau Ledra, un soldat es queixa que en els nous barracons fa fred. Malgrat el bon temps que fa a Xipre, diu. Al darrere de l’hotel hi ha la que temps ha va ser la piscina més famosa del país, centre de grans sopars i magnífiques reunions socials. Té aigua però és coberta per una lona. Just al darrere és visible una bandera turca a la primera casa; allà s’acaba la línia de demarcació. Pregunte a les capitanes si la fan servir ni que siga a l’estiu i fan una mirada com de pena dient que no. Que és massa a prop de la teòrica línia del front i no seria convenient ni segur. ‘Nosaltres no som ací de vacances’, em diu una que després m’explicarà que ella sí que ha vingut de vacances a Xipre algunes vegades quan no està de servei. ‘Aquest és un país fantàstic’, afirma, i quan li pregunte a quin dels dos costats ha estat de vacances somriu i diu que millor no explicar-lo. ‘Hem de ser neutrals fins i tot amb això.’

La funció dels Cascs Blaus, en totes les operacions que mantenen al món, és d’interposició. La seua tasca no és combatent i es limiten a protegir la població civil i a evitar que els diversos exèrcits de l’illa es troben cara a cara. I interposició vol dir exactament això: posar-se al mig, corrent si cal el perill que els trets els maten a ells. Són, possiblement, el més noble dels exèrcits que hi ha al món, i a Xipre, d’ençà que s’hi van establir, ja n’han mort 183.

Set exèrcits en un país de la Unió Europea

Però a l’illa els cascs blaus són el setè exèrcit. La llista d’homes armats que hi ha a Xipre fa impressió. Hi ha en primer lloc l’exèrcit oficial de la República de Xipre, l’anomenada Guàrdia Nacional, que té uns tretze mil soldats. Però la República Turca del Nord de Xipre també té el seu exèrcit, conegut per Comandament de les Forces de Seguretat de la TRNC, sigles en anglès àmpliament fetes servir sobretot al sud, on sempre procuren evitar les paraules ‘república’ i ‘turca’ en la mateixa frase. Té nou mil soldats.

Quan Xipre va proclamar la independència del Regne Unit l’any 1960, la nova constitució va assenyalar Grècia i Turquia com a ‘estats protectors’ de les comunitats respectives i per això va permetre l’establiment de dos contingents militars, d’un miler de soldats per a cada estat, que tindrien la missió d’assegurar la neutralitat del nou estat xipriota respecte de les dues comunitats que el formaven (juntament amb les minories maronita, armènia i llatina, reconegudes també constitucionalment i que tenen un diputat que les representa al parlament).

Aquests contingents dels exèrcits grec i turc avui no els discuteix ningú i ja s’enfilen a cinc, comptant els Cascs Blaus, els exèrcits amb presència al territori. Però hi falten encara les forces invasores turques i l’exèrcit britànic. En total, les forces turques són uns 20.000 soldats, comptant el contingent reconegut i la força invasora, mentre que l’exèrcit grec, que rep el nom de Força Hel·lènica de Xipre, té uns mil soldats. Els britànic, per la seua banda en són 3.500. Amb la qual cosa, entre tots els exèrcits hi ha gairebé cinquanta mil soldats en un país amb una població que supera de poc el milió d’habitants. Una ràtio insòlita

Els xipriotes, amb tot, distingeixen clarament entre les tropes turques arribades en funció del mandat constitucional posterior a la independència i les que van arribar arran la invasió del 1974. La guerra va començar quan la Junta Militar que governava Grècia va ordenar la destitució de l’arquebisbe Makarios, que n’era el president, i la substitució per de partidari de la unitat amb Grècia. El cop d’estat el va donar l’exèrcit xipriota, i en resposta i assegurant que ho feien amb la intenció de salvar la població turco-xipriota, l’exèrcit turc va envair l’illa i, en dues etapes diferents, la segona ja després de la caiguda de la dictadura grega, va aconseguir el control del 37% de l’illa, l’actual República Turca del Nord de Xipre.

I dos territoris de sobirania britànica

El setè exèrcit és el britànic, cosa que aquesta setmana precisament, arran del Brexit, ha creat nous problemes. En les negociacions d’independència entre el Regne Unit i Xipre els britànics van imposar el manteniment de la sobirania sobre dues grans bases militars: Akrotiri i Dekélia.

La situació geopolítica de Xipre era pels britànics el gran actiu de la colònia i amb això es van assegurar de continuar gaudint-ne. A la vora mateix de Síria, el Líban i Israel, amb els seus aeroports es pot controlar tot Llevant fins a l’Afganistan i bona part de l’Àfrica. Per això les instal·lacions britàniques principals encara són d’escolta i espionatge i l’aeroport militar d’Akrotiri. Les dues bases britàniques són completament de sobirania britànica i encara que el Regne Unit manté bones relacions amb Xipre, la gestió de tots els afers al territori la fan les autoritats militars britàniques, sense que el govern de Xipre en puga dir res.

Curiosament, el Brexit ha complicat ara el debat. La divisió en dos de l’illa afecta de manera clara la base de Dekélia, que té contacte tant amb la part controlada pel govern xipriota com la controlada pel govern de la República Turca. El complicat acord per a entrar a la Unió Europea estableix que els productes del nord poden entrar al sud i d’allí accedir a la resta d’Europa, però sempre sota el control de les autoritats del sud. Això ha generat molts problemes, perquè la part turca acusa el govern xipriota d’actuar arbitràriament envers els seus productes, negant-los l’entrada sovint sense cap argument.

Una solució per a augmentar la confiança va ser establir un pas duaner per la base britànica de Dekélia. El pas de persones i productes era controlat fins divendres per l’exèrcit britànic i, com que després ja no hi ha cap control de productes entre la base britànica i Xipre (de persones sí), el tracte als productors turcs era més neutral. El pas és a la vila de Pergamos, un indret ben especial, car en una banda del carrer principal les cases són en territori britànic –i per tant els seus habitants turcs tenen passaport britànic– i a l’altra en territori de la República Turca.

El problema ha arribat aquest cap de setmana arran del Brexit. Quan el Regne Unit ha deixat de ser part de la Unió Europea ha calgut organitzar el control de productes d’una altra manera. I l’única solució que hi han trobat el Regne Unit i Xipre és que inspectors xipriotes se situen en el punt de control amb la República turca per a inspeccionar els béns. Amb la qual cosa un producte provinent de la part turca de l’illa és inspeccionat primer per les autoritats de la Unió Europea mitjançant Xipre i després per les autoritats britàniques, car de fet entra en territori britànic abans que a la Unió Europea. La solució ha irritat notablement la població turco-xipriota, que ho veu com una resposta a les prospeccions de petroli que Turquia ha començat a fer de manera il·legal en la costa de la República Turca, prospeccions que han tornat a apujar la tensió entre les dues parts.

Una solució original per a formar part de la Unió Europea

La complicació, ben gràfica i visible en aquest cas, ve de lluny, concretament de l’acord per a integrar Xipre a la Unió Europea el 2004. La decisió a adoptar, aleshores, no era gens senzilla. Què havia d’entrar a formar part de la Unió Europea? Tota l’illa o només la part sota el control efectiu del govern de Xipre? Aquella negociació va ser complicadíssima i va veure un dels moments més brillants i creatius de la diplomàcia europea, que va saber ser alhora agressiva, innovadora i segura.

La qüestió era que si la Unió Europea permetia l’entrada de tot Xipre es trobava amb el problema que el control efectiu del nord no era assegurat ni per als productes ni per a la circulació de persones. No podia saber si complirien la normativa comunitària o no. La República Turca del Nord de Xipre és un estat completament funcional, que existeix de fet, però molt dependent de Turquia, l’únic estat del món que el reconeix. I Turquia no solament en té una influència determinant en l’economia, sinó que ja fa anys que hi envia contingents de turcs d’Anatòlia, que s’hi instal·len com a ciutadans de la República Turca del Nord de Xipre malgrat no tenir cap relació anterior amb l’illa. Hom calcula que la meitat dels tres-cents mil habitants de la regió són turcs arribats d’Anatòlia després de la guerra.

Però proposar l’entrada a la Unió Europea només de la part sud era inacceptable per al govern xipriota. Perquè això equivalia al reconeixement de fet de la independència del nord. Així que la solució, brillant, va ser anunciar la integració de tota l’illa a la Unió Europea, però suspenent l’aplicació de les lleis europees al nord fins que no es produís la reunificació. Això implica, a tall d’exemple, que els turcs xipriotes, però no els turcs arribats d’Anatòlia, tinguen passaport xipriota i, per tant, europeu i hagen aconseguit fins i tot votar a les eleccions europees, a les quals enguany, per primera vegada, s’ha elegit un candidat turc resident al nord, Niyazi Kizilyurek, encara que fos presentant-lo a les llistes del sud, concretament a les del Partit Comunista. Més de 5.600 votants van travessar la frontera el dia de les eleccions per donar-li suport. Segons la constitució de Xipre, els habitants del nord no tenen dret de vot al sud, però ací també Europa va obrir una escletxa, car els ciutadans del nord són considerats europeus i, per tant, havien de poder votar, si volien, en les eleccions europees. A diferència de la Junta Electoral espanyola, la xipriota no va provar d’invalidar el vot, tot i el problema constitucional que implicava.

Turcs? Però quina mena de turcs?

L’allau de turcs provinents d’Anatòlia i el creixement de la influència i la ingerència d’Erdogan a la República Turca del Nord, paradoxalment, va propiciant un nou clima d’esperança en una reunificació que ningú no veu pròxima però a la qual ningú no renuncia. En paraules del director d’una ONG turco-xipriota, ‘nosaltres tenim més en comú amb els greco-xipriotes que no pas amb els turcs d’Anatòlia, i ens en sentim més a prop’.

Això m’ho explica mentre sopem a la part grega de la ciutat. Ell cada dia travessa la frontera i manté intercanvis regulars amb els seus col·legues d’aquesta banda. Des que fa deu anys es van obrir els passos pel mur que separa les dues parts de l’illa, una nova normalitat s’ha obert pas, especialment a la capital, Nicòsia. Avui no és estrany de sentir parlar turc i grec a la banda inversa, encara que continua havent-hi moltes reticències i dificultats. Per exemple, qualsevol que travessa pel punt de control del carrer Lidras, la principal artèria de la ciutat, a la banda turca és immediatament sorprès de veure l’agressivitat comercial d’aquest sector de la ciutat. Als carrers que donen precisament al punt de pas s’acumulen de manera selvàtica els productes de marca –ves a saber si legals o il·legals. Ací la comunitat internacional no existeix perquè aquest estat només el reconeix Turquia i això, diguem-ne, té l’avantatge que ningú no els exigiria que respectassen normes o lleis com les de copyright. Tanmateix, si hi compres res et trobaràs amb la sorpresa que és confiscat, sense cap discussió, per la policia xipriota, en intentar tornar al sector grec. Oficialment amb l’argument que aquell pas només és per a persones. Pels turco-xipriotes, en una mostra més de prepotència dels veïns grecs.

Hi ha més passos oberts al llarg de la línia, que permeten, si bé encara amb restriccions, el pas de béns i fins i tot de cotxes, però ni en aquest cas no de tots. Si són de lloguer, llogats al sud, tenen prohibit de passar al nord. No hi entren. I si porten cap símbol turc a la matrícula, aleshores no poden passar al sud; raó per la qual la gran majoria de cotxes del nord porten una estranya matrícula europea sense nom de país ni cap símbol evident de res.

Al sopar compartesc taula amb periodistes i activistes de les dues bandes. Fa anys que tots es coneixen i col·laboren. Entre la ciutadania en general, sobretot a la part grega, la desconfiança envers l’altre és total i les relacions són difícils. Entre els activistes d’una banda i de l’altra, no en tenen tanta o no en tenen gens. Hi ha un reconeixement explícit de les dues comunitats en el sentit que en el passat tots van cometre errors importants, Però també hi ha la convicció que la separació de l’illa és dolenta per a tots. Ara la preocupació principal té a veure amb les pròximes eleccions, a la República Turca del Nord, a l’abril. El president actual, Mustafa Akıncı, s’ha enfrontat obertament a Erdogan i a les seues pretensions, i això crea un sentiment d’admiració i respecte també al sud. És vist com el defensor dels turco-xipriotes contra la que alguns defineixen com una invasió de turcs continentals. ‘Si passes a l’altra banda, és molt senzill d’observar qui és qui’, em diuen. Els turco-xipriotes, més encara que els greco-xipriotes, són molt seculars. Són musulmans però no segueixen de manera estricta la religió.

I efectivament travessant la línia de separació això és ben visible. A la plaça de la columna veneciana, grups de xiques vestides a l’occidental i amb els cabells a l’aire beuen tranquil·lament unes cerveses en un bar sense que ningú no hi semble parar atenció i encara menys escandalitzar-se. Als restaurants se serveix porc sense problemes i, de fet, hi ha plats tradicionals turco-xipriotes que es basen precisament en el porc. I la presència de robes llargues, caps de dona coberts o de símbols religiosos és molt i molt escassa. Al vespre el muetzí crida a l’oració de dalt del minaret, com és lògic, però de cap manera l’ambient del carrer es pot comparar ni de lluny al d’aquells països on la presència religiosa és determinant.

I aquest és, possiblement, un factor clau del futur d’aquest país. Els turcs arribats d’Anatòlia són generalment molt religiosos i molt partidaris d’Erdogan, totes dues coses a l’hora. Això ha fet que la població turca originària de l’illa haja començat a inquietar-se. Quan fa pocs mesos Erdogan va amenaçar els periodistes del diari Afrika, milers de turco-xipriotes es van concentrar davant la redacció brandant paraigües enmig d’una intensa pluja per protegir la llibertat d’expressió. Per això la possibilitat que a l’abril la versió local del partit d’Erdogan guanye les eleccions és motiu de molta preocupació a les dues bandes de l’illa, cosa que ha generat un inesperat moviment d’unitat mai vist fins ara entre els sectors polítics progressistes de les dues bandes.

Però quan pregunte als meus interlocutors com se solucionarà l’afer, el pessimisme retorna. La idea d’una confederació dels dos estats ara mateix sembla la més lògica. Però em sorprèn sentir a la part grega crítiques duríssimes al seu comportament. M’arribaran a dir que el nacionalisme grec és el perill principal per a l’illa, més i tot que les amenaces i pressions d’Erdogan mateix. Perquè els greco-xipriotes representen el vuitanta per cent de la població i a dins la influència dels partidaris, encara, de la integració a Grècia, generalment representants de l’extrema dreta, és molt important. I aquests col·lectius són econòmicament i política influents… i agressius.

De fet des de la finestra del balcó de la meua habitació, a pocs metres del carrer principal de la ciutat i de la línia verda patrullada pels Cascs Blaus, hi ha un mural enorme que mostra un sacerdot ortodox, amb la creu i una bandera grega enorme a les mans, saludant el pas de dos jets militars grecs. La història és coneguda. Representa el pare Josep i passa al Mont Athos, la república monàstica grega que és una altra de les rareses de la Unió Europea. Ja fa anys que el pare Josep i l’aviació militar grega se saluden cada dia en una escena que ha estat convertida en una icona pel nacionalisme grec més agressiu. Els avions militars baixen quan s’acosten a l’Athos i passen tan a la vora com poden d’un penya-segat des del qual el pare Josep, a voltes sol i a voltes acompanyat, branda una bandera grega o la bandera groga bizantina. A l’Athos l’escena pot veure’s com una excentricitat, fins i tot plàsticament ben resolta. Però a Nicòsia, amb set exèrcits mirant-se entre si en pocs metres de terreny, aquesta conjunció de fanatisme religiós, excitació nacionalista i poder militar és veritat que fa por i preocupa.

Abans de deixar la ciutat puge a la torre Shacolas, des de la qual es veu una panoràmica privilegiada de la part vella. La Nicòsia antiga (Lefkosia en grec i Lefkosha en turc) es conté tota dins una fortificació creada pels venecians i acabada el 1570. D’ací dalt es domina tota en totes direccions i mires on mires hi ha tot de banderes per parelles. Grega i xipriota, sempre juntes, marcant el sud; turca i xipriota turca, sempre en parella marcant el nord. Es distingeixen especialment les dues altíssimes banderes turques que coronen Santa Sofia, la catedral cristiana on es coronaven els reis de Xipre i de Jerusalem, reconvertida gràcies a dos minarets i una enorme extensió de pintura blanca a l’interior en la mesquita principal de la ciutat, la de Selimiye. Em descalce per entrar-hi i intente trobar dels mítics reis cristians que van ser enterrats ací. Però acabe perdut i atabalat sense poder arribar a veure-la. A l’eixida sec a l’ombra, en un banc, mentre veig com van entrant fidels que es dirigeixen a la pregària. I no puc evitar de pensar que el passat, en aquesta ciutat, és tan viu en el present que de fet condiciona completament un futur que a hores d’ara ningú, ni tant sols la Unió Europea, no pot saber quin serà.