21.08.2021 - 21:50
La retirada dels Estats Units de l’Afganistan no tan sols deixa el país en mans dels talibans; i no tan sols farà que unes altres grans potències es beneficiïn de l’erosió de la fiabilitat internacional dels Estats Units, que ha quedat molt tocada en veient les dificultats enormes que han tingut per a salvar tots els aliats afganesos que durant els vint anys d’ocupació havien col·laborat amb ells. La retirada dels Estats Units també torna a situar la regió al mercat dels interessos geopolítics. Hi ha sobretot dos interessats, els dos grans rivals dels Estats Units, que són la Xina i Rússia, però el canvi de règim torna a trasbalsar el tauler d’una zona amb un equilibri complicat.
La Xina es predisposa a la reconstrucció
Després d’envair l’Afganistan i de fer-ne fora els talibans en tan sols dos mesos, a final del 2001, la intervenció militar dels Estats Units hi ha romàs vint anys. Durant aquest temps, el govern nord-americà ha destinat 1.920 bilions d’euros a l’Afganistan amb el pretext de dotar el país de les infrastructures necessàries perquè es democratitzés i pogués aguantar el setge dels talibans una volta s’acabés l’ocupació. Per més que fa pocs dies el president nord-americà, Joe Biden, negués que aquesta fos la missió, i per més que la majoria de la inversió dels Estats Units hi hagi tornat per mitjà de contractes empresarials, el fet cert és que les tropes nord-americanes van treballar a la reconstrucció.
No se n’han sortit, i n’és la prova l’èxit veloç dels talibans, tan veloç com la desintegració de l’exèrcit afganès que els Estats Units, l’OTAN i la Unió Europea s’han passat vint anys armant i entrenant. La marxa dels nord-americans no tan sols deixa un buit d’influència geogràfica disponible, sinó que deixa pendent el procés de reconstrucció que l’Afganistan, efectivament, continua necessitant. I la Xina, que ha estat crítica amb la manera abrupta com els Estats Units s’han retirat de l’Afganistan, ha escenificat de manera prudent mà estesa i acostament de posicions amb els talibans aquests últims dies.
Les autoritats xineses són conscients que enfangar-se políticament a l’Afganistan no li ha sortit bé a ningú –ni a l’imperi britànic, ni a la Unió Soviètica, ni als Estats Units, Europa i l’OTAN–, de manera que veu clar que no ha d’intervenir-hi. Ara bé, el procés pendent de reconstrucció ofereix unes possibilitats econòmiques de què la Xina es pot beneficiar, amb una estratègia d’inversió pragmàtica. L’objectiu xinès, segons que filtren els mitjans afins al règim aquests dies, és de no intervenir militarment a l’Afganistan, però, en canvi, establir una relació coercitiva amb el règim talibà a còpia de finançar la reconstrucció del país. És previst que la Xina hi dediqui inversions multimilionàries ben aviat.
Aquesta relació comercial, a més, no seria ben bé nova. La ruta de la seda impulsada per Xi Jinping passa de ple per la regió afganesa de Mes Aynak, quaranta quilòmetres al sud-est de Kàbul, la capital del país. És una zona molt rica en minerals, amb sis milions de tones de coure. I no tan sols el govern afganès s’ha dedicat a extreure’n, encara que fos a canvi de destruir un jaciment arqueològic d’un valor enorme, amb més de quatre-centes estàtues budistes, sinó que el 2007 van concedir una llicència perquè l’empresa pública metal·lúrgica xinesa tingués dret d’extreure’n coure durant trenta anys. La inversió que hi féu la Xina, de 3.300 milions de dòlars, és la inversió d’una empresa privada estrangera més gran que ha rebut mai l’Afganistan. S’espera que els beneficis que n’obtindrà la Xina es multipliquin.
A canvi d’aquesta mena de troc, el govern de Xi podria estar disposat a reconèixer els talibans, fins i tot a sumar-hi esforços diplomàtics per a la normalització internacional del règim. “Esperem que els talibans […] creïn les condicions per una pau duradora a l’Afganistan”, ha dit fa poc el representant xinès a l’ONU, Geng Xuang. Però perquè l’aliança prosperi, els talibans, a canvi, s’hauran d’alinear amb els interessos xinesos. Ja ho han començat a fer, tot assegurant que impediran que el territori afganès es pugui fer servir mai per a preparar accions que puguin perjudicar la Xina. La retòrica dels màxims dirigents polítics europeus gira entorn del temor que l’Afganistan dels talibans no torni a crear la saó per al creixement del terrorisme contra Occident.
En aquest sentit, una de les exigències que la Xina farà als talibans és que no donin cap mena de suport ni refugi als uigurs. Els uigurs són la població musulmana que viu a la regió xinesa de Xinjiang, que comparteix un tram de frontera amb l’Afganistan, i el règim xinès els sotmet a una violència extrema, que unes quantes instàncies internacionals ja consideren un genocidi.
El pati del darrere rus
Rússia ha tingut històricament molt d’interès a defensar no tan sols els països de la seva àrea immediata d’influència, el seu “pati del darrere”, sinó també els països limítrofs dels seus aliats, una cosa que es veié molt clarament a l’expansionisme de la guerra freda: per a eixamplar i preservar el teu domini és tan fonamental sumar països aliats com treballar perquè al voltant, si més no, hi hagi estabilitat.
L’Afganistan fa frontera amb tres països molt fidels a Rússia on l’exèrcit rus, de fet, ha fet maniobres aquests últims mesos, Turcmènia, l’Usbèquia i Tatgiquistan. El govern de Vladimir Putin sempre ha titllat obertament de terroristes els talibans, però així com a Síria i Líbia l’amenaça terrorista ha valgut a Rússia per a protegir dictadors com ara Baixar al-Àssad, en el cas dels talibans Putin ha optat de moment per a entaular-hi negociacions. Ha posat damunt la taula l’opció de reconèixer el nou emirat islamista si a canvi els tres socis fronterers poden estar segurs que no rebran atacs.
De fet, el govern rus ha deixat clar que protegiran en tot moment les fronteres dels seus socis a l’Àsia central. Però la possibilitat d’entesa russa amb els talibans no és sobtada. Putin sempre ha estat públicament contrari a la intervenció nord-americana a l’Afganistan, i la diplomàcia russa ha tingut converses amb els talibans aquests últims anys i probablement els ha ajudat amb recursos econòmics i estratègics.
A més, a Rússia no tan sols la beneficia tenir governs aliats, també que els Estats Units perdin presència als territoris que considera aliats naturals, geogràfics: al sud asiàtic, on hi ha l’Afganistan, al llevant i a l’est d’Europa. Des d’aquest mateix punt de vista estratègic, precisament Putin ha decidit d’avantposar els talibans a Estat Islàmic, grup rival de tots dos.
L’aplaudiment paquistanès
El Paquistan espera que l’arribada dels talibans enforteixi i estengui la seva concepció de l’Islam a la regió: comparteix amb l’Afganistan gairebé tanta frontera com amb l’Índia. Bona part del clergat paquistanès va celebrar l’avanç dels talibans, i el primer ministre Imran Khan n’ha arribat a descriure la victòria amb certa èpica, tot afirmant que els talibans “han trencat les cadenes de l’esclavitud”. Khan ha estat sempre fermament contrari a la intervenció nord-americana i, tanmateix, ha negat aquests dies les afirmacions d’uns quants estats que el Paquistan pot haver donat un suport militar i econòmic indispensable als talibans.
El fet cert és que durant els vint anys d’intervenció occidental, molts talibans s’han refugiat al Paquistan, des d’on han continuat dissenyant estratègies i atacs. També havia estat l’últim dels països a trencar-hi relacions diplomàtiques i un dels tres primers a reconèixer-los una volta han recuperat el poder. Però l’acostament no genera un entusiasme unànime: l’oposició paquistanesa més moderada ha criticat que l’aliança amb els talibans pot reforçar els islamistes radicals al Paquistan.
