03.04.2022 - 19:31
És una de les grans ironies de la pandèmia que el país que registrà el primer cas de covid-19, la Xina, hagi estat també un dels que més èxit ha tingut a l’hora de mantenir el virus sota control. Ara, la idoneïtat de l’estricta política de covid zero de Pequín s’ha qüestionat arran de l’arribada de la variant òmicron al país, que hi ha causat l’augment de casos diaris més alt d’ençà del començament de la pandèmia. Per les autoritats xineses, la situació sanitària actual suscita un dilema inèdit: en un moment en què l’accés als vaccins és tan estès, fins a quin punt el remei –confinar grans parts del país per un grapat de casos– pot ser pitjor que no pas la malaltia mateixa?
La política de covid zero, un èxit controvertit
A diferència de la gran majoria de països del món –que s’han centrat a mitigar l’embat de la covid-19 sobre el sistema sanitari–, Pequín optà d’ençà del començament de la pandèmia per l’anomenada “política de covid zero”, és a dir, l’eradicació total del virus. Al llarg dels primers dos anys de pandèmia, l’èxit d’aquesta estratègia ha estat incontestable: fins i tot incloent-hi el repunt d’infeccions d’aquest darrer mes, la Xina ha registrat menys de 150.000 casos d’ençà del gener del 2020, una xifra vint-i-vuit vegades més baixa que no pas la dels Països Catalans, que tenen gairebé cent vegades menys població.
Tanmateix, aquesta efectivitat solament ha estat possible a còpia de mesures altament restrictives, sovint titllades de draconianes: a mitjan mes passat, per exemple, les autoritats xineses van confinar quaranta-cinc milions de persones arran d’una incidència setmanal de 4.598 casos: al pic de la sisena onada d’aquest gener, en comparació, el Principat va registrar una incidència a set dies de 260.075 casos, amb una població cent vuitanta-cinc vegades menor.
Durant la primera etapa de la pandèmia, aquesta estratègia de control agressiu va causar resultats inapel·lables: de les quinze grans economies del món, la Xina fou l’única que mantingué una taxa de creixement positiva l’any 2020 i va aconseguir de limitar les defuncions per covid-19 a tan sols 4.634.
Amb l’avenç de la campanya de vaccinació i la successió de noves variants, més encomanadisses però menys greus, la racionalitat d’aquesta estratègia s’ha convertit en objecte de gran debat, sobretot del punt de vista econòmic. La setmana passada, per exemple, les autoritats xineses van anunciar el confinament de Xangai, la tercera ciutat més gran del planeta i el centre financer del país, per una incidència diària de menys de 5.000 casos, dels quals solament 95 tenien símptomes. Aquest març, el mateix mes en què la Xina ha decretat el confinament de tres de les cinc ciutats més importants del país, solament han comunicat dues morts per covid-19.
Adaptar-se o morir: l’òmicron obliga la Xina a modificar la política de covid zero
Les particularitats del confinament de Xangai, de fet, semblen indicar que el Partit Comunista Xinès (PCX) és plenament conscient de la tensió, com més va més evident, entre l’economia i la salut. Per això, per reduir-ne les repercussions econòmiques, el tancament de Xangai –que les autoritats locals van provar d’ajornar tant com van poder– s’ha fet en dues fases: primer, s’ha confinat el districte financer de Pudong i les àrees circumdants, i una vegada s’hagi acabat aquest tancament, es confinarà el centre i la zona oriental de la ciutat. A diferència dels confinaments anteriors, aquesta vegada les autoritats n’han establert una data de conclusió per avançat.
Aquests canvis s’emmarquen en una estratègia més àmplia de relaxació de les mesures anticovid. La setmana passada, la Comissió Nacional de Salut de la Xina va demanar als governs regionals d’accelerar les proves en massa per reduir el període en què els ciutadans s’han d’aïllar a l’espera d’un resultat negatiu. Alhora, l’autoritat sanitària va augmentar la càrrega viral mínima necessària per a ser considerat positiu i va establir una estratègia de “grup bombolla industrial” per permetre a les grans fàbriques de continuar produint fins i tot en cas de confinament de les àrees circumdants.
La incapacitat i inoperància dels quadres regionals del PCX per a contenir el brot original de covid-19 a Wuhan dugué alguns analistes occidentals a predir que la pandèmia seria el principi de la fi de la supremacia del partit. Res més lluny de la realitat: l’exemplar gestió del PCX, si més no del punt de vista estrictament epidèmic, no ha fet sinó consolidar-ne el control sobre la societat xinesa. Però l’allargament indefinit de la política de covid zero, tan efectiva durant els primers dos anys de pandèmia, podria acabar topant amb un altre dels pilars de l’hegemonia interna del PCX: la millora sostinguda del nivell de vida dels ciutadans xinesos i la prosperitat econòmica del país.
Els canvis recents en matèria de gestió de la pandèmia, doncs, no són tant un abandonament de la política de covid zero –ni un intent de conviure amb el virus– sinó més aviat una temptativa de suavitzar l’estratègia vigent per garantir la salut de l’economia xinesa a mitjà termini. La demanda de consum del país, de fet, ja es ressentí l’any passat arran de les mesures anticovid, i a menys de sis mesos del congrés nacional del PCX –que es fa una vegada cada cinc anys–, el règim no es pot permetre més sotracs econòmics.
Hong Kong i Singapur: dos futurs antagònics per a la Xina
L’exemple d’Hong Kong, un altre ferm adherent de la política de covid zero en què l’òmicron ha fet estralls, hauria de servir d’advertència per a Pequín. En els més de dos anys d’ençà del primer cas de covid-19 a l’ex-colònia britànica, Hong Kong havia registrat uns 34.000 casos i poc més de 200 morts, però l’arribada de la variant òmicron ha capgirat completament aquestes xifres: els casos totals s’han disparat a 1.157.000, dels quals més d’un milió aquest darrer mes, i les morts han escalat fins a les 7.825, amb una taxa de mortalitat que supera amb escreix la de qualsevol altre indret del món.
Però encara és més preocupant per a les autoritats xineses el fet que el motiu principal que explica aquesta mortalitat desbocada sigui la baixa cobertura vaccinal entre els més grans de seixanta anys, una circumstància semblant a la de la Xina: 130 milions de xinesos de més de seixanta anys han rebut menys de tres dosis del vaccí, segons un estudi de la Universitat d’Hong Kong, cosa que els posaria en risc afegit de contreure l’òmicron. El fet que la major part dels ciutadans xinesos s’hagin inoculat amb el vaccí xinès Sinovac, que segons diversos estudis ofereix una protecció contra l’òmicron molt més baixa que no pas els vaccins de Pfizer o Moderna, fa créixer aquest perill.
Però no tots els exemples en què la Xina es pot emmirallar són tan desesperançadors. Singapur, Corea del Sud i Nova Zelanda són tres estats que enguany han abandonat la política de covid zero, i que al llarg del mes de març van registrar un augment exponencial dels casos propiciat per l’arribada de l’òmicron. Ara, les morts no s’han enfilat significativament en cap dels tres països, una circumstància que els experts atribueixen a l’elevada cobertura vaccinal –més del 90%– de les poblacions de risc.
