Ximo Puig i Francina Armengol: Madrid com a refugi de presidents destronats

El mes de desembre de l’any passat el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, rebia amb tots els honors a l’espectacular Museu de la Ciència de València la presidenta del govern balear, Francina Armengol. Era la segona cimera bilateral dels dos governs. Tots dos presidents, clarament, ja pensaven més en les eleccions autonòmiques que no en projectes a llarg termini. En aquell moment, tant Francina Armengol com Ximo Puig acaronaven la idea de repetir sengles governs de coalició, però la realitat de les urnes els va destronar. El 28 de maig, tant l’un com l’altra van perdre d’una manera rotunda.

La reacció immediata de tots dos va ser mirar a Madrid, després de les eleccions convocades per Pedro Sánchez –Armengol al Congrés i Puig al Senat i mantenint el seu escó a les Corts Valencianes, però de manera discreta. Semblava que el futur seria seure en un escó discret, com passa amb tants altres polítics que van de baixa. Tanmateix, mig any després, tots dos tornen a ser en la primera fila de la política. A Madrid.

No al mateix nivell, és clar. El resultat de les eleccions i la necessitat del PSOE d’entendre’s amb nacionalistes i independentistes van catapultar Francina Armengol a presidenta del congrés espanyol, el tercer càrrec en importància de l’estat, després del monarca i del president del govern. El seu perfil catalanista i les bones relacions amb els polítics independentistes li van anar molt a favor. La decisió de permetre l’ús del català a la cambra va ser trencadora i l’ha convertida en un actiu molt important per als socialistes espanyols.

I ara podria ser el torn de Ximo Puig. Avui Pedro Sánchez jura el càrrec i podria ser que avui mateix es fes pública la llista del nou govern. Els rumors el situen com a possible ministre, en concret com a ministre d’Infrastructures.

Puig ha tingut històricament males relacions amb Pedro Sánchez i això podria passar-li factura ara. Però la investidura també ha significat un canvi dins el PSOE, amb una decantació cap a allò que ells mateixos en diuen “la perifèria”. En aquest context Ximo Puig és una cara coneguda que podria encarnar públicament aquest tomb. És catalanoparlant, s’entén bé amb molts líders regionals del partit i no competirà en un futur ni per presidir la federació valenciana del PSOE ni per tornar al poder autonòmic.

Dos presidents, doncs, es podrien trobar ben aviat a Madrid, exercint càrrecs que fa un any no podien ni imaginar que tindrien. I convertint, doncs, la capital d’Espanya en el seu refugi.