Ximo Puig: “Si s’hagueren pres les mesures d’avís, moltes persones probablement no haurien mort”

Ximo Puig (Morella, Ports, 1959) va ser president de la Generalitat Valenciana entre els anys 2015 i 2023. Després de perdre la majoria progressista, Puig va compatibilitzar l’escó a les Corts i el del senat espanyol. Finalment, va fer un pas enrere per a afavorir la renovació del PSPV i va acceptar la plaça d’ambaixador d’Espanya davant l’OCDE, que té la seu a París. Una ciutat, diu, on li agrada viure.

Els dies immediatament posteriors a la gota freda, Puig va mantenir un paper discret, sense fer massa declaracions sobre el capteniment del seu successor, Carlos Mazón. Ara ja no. A mesura que s’han anat sabent detalls de la gestió del 29 d’octubre, l’ex-president ha trencat les prevencions inicials.

Fem l’entrevista a l’oficina que Ximo Puig manté com a ex-president de la Generalitat, a la plaça de l’Ajuntament de València. Al despatx hi conserva alguns dels objectes que el van acompanyar al palau. Fotografies familiars, un cavallet rosa que li va regalar una xiqueta refugiada ucraïnesa, una caricatura de Joan Fuster obra de Daniel Nebot, o un llibre sobre el pilotari Paco Cabanes, el Genovés. També hi ha un exemplar del Llibre dels Feits i Viure dins els versos, de Joan Fuster.

—Carlos Mazón ha de dimitir?
—La dimissió sempre és una qüestió personal. Pense que el que ha passat hauria de tenir una resposta contundent i assumir la responsabilitat que correspon a qui és el màxim responsable de la gestió, que era el president de la Generalitat. A mi no em correspon de dir què ha de fer. Pense que, òbviament, això que ha passat ha estat d’una gravetat enorme i ha de tenir la resposta política pertinent. Sobretot, mirant cap al futur. Perquè per al que ara ve es necessita una enorme autoritat moral per a convocar el conjunt del país. Cal unir la societat valenciana, no es tracta només de fer una reconstrucció, sinó una refundació.

—Els primers dies després de la gota freda vàreu demanar prudència a l’hora de fer valoracions perquè encara no se’n sabien gaires detalls. Han passat cinquanta-cinc dies. Amb tot això que ara se sap, en quin País Valencià estem?
—Hi ha moltes mirades. Comencem per la positiva, la solidaritat, la capacitat, sobretot dels joves, de comprometre’s. Això és l’esperança real del país. I, per una altra banda, hi ha la cara B d’una gestió que té moltes derivades. Una és la desgràcia humana. La pregunta que ens hem de fer és: si s’hagueren pres les decisions que calia s’haurien estalviat vides? Certament, jo crec que és obvi que si s’hagueren pres les mesures d’avís, les alarmes, moltes persones, probablement, no s’haurien mort. I això és molt greu. Això afecta la institucionalitat.

—La Generalitat, com a institució, ha eixit malparada d’aquesta tragèdia?
—Està ferida. Davant la ciutadania no ha estat l’instrument que calia, i això té una derivada en política molt complexa, sobretot, per a aquells que pensem que l’autogovern és la millor solució per als valencians. Ara, la deriva que apareix a l’ambient és la recentralització. El problema de qui decideix quan es posa en funcionament l’alarma no és que la decisió siga a Madrid o a València. La decisió a Madrid és molt més allunyada. El problema no és la Generalitat, és qui ha gestionat la Generalitat i com ho ha fet. Del punt de vista de l’emergència, ara es parla de canviar els protocols. L’aplicació del principi de subsidiarietat és ben present en la gestió de l’emergència. Tot el que es puga decidir en l’àmbit local s’ha de decidir en l’àmbit local, després en l’autonòmic i finalment en el central. Es podia prendre la decisió? Evidentment que es podia prendre. En acabat es pot posar molta boira i molt de foc artificial pel mig, però ací hi ha una qüestió que és fonamental, que és que qui tenia la responsabilitat no era on tocava quan calia prendre la decisió.

—Quan parleu de recentralització us referiu a la petició del principi que fos el govern espanyol que agafàs les regnes de l’emergència? N’éreu partidari?
—No tan sols allò que va passar en aquell moment, sinó que, sobretot, em preocupa el que se’n deriva. En aquest cas, la presa de decisions estava clarament determinada. Eixa decisió s’hauria pres millor des de Madrid? Quan algú té unes competències les ha d’exercir d’una manera solvent. Ara no es pot qüestionar tot el sistema per unes decisions mal preses. El sistema funciona. Una altra cosa és que qui ha gestionat no ho ha fet bé. Es pot millorar el sistema? És clar. Sempre es poden fer engranatges que articulen millor les respostes. El que vam fer després de la dana del 2019 va ser això, intentar canviar el model perquè pensàvem que no funcionava bé. Per això vam fer totes les passes per crear la Unitat Valenciana d’Emergències (UVE), i vam canviar algunes qüestions per modernitzar la resposta. Dir que com que no s’ha gestionat adequadament, recentralitzem, és una errada i no és justificat.

—Carlos Mazón va dissoldre l’UVE tot dient que era un muntatge de Ximo Puig. Les coses haurien pogut ser diferents si no s’hagués dissolt?
—Per a mi, el problema fonamental és la frivolitat amb què s’entén l’emergència. La competència de seguretat i emergències és fonamental per als valencians, perquè –no des d’ara– som a la zona zero de l’impacte del canvi climàtic i perquè històricament hem tingut molts esdeveniments. L’emergència és una gran prioritat de govern. De fet, en la primera legislatura nostra era dins de Presidència, i per això vam crear l’agència per a la resposta a les emergències i es va adscriure a Presidència. Vam aplicar tots els mecanismes tecnològics nous, com l’alarma, que vam negociar amb el Ministeri d’Interior. La dreta i l’extrema dreta arriben al govern i insulten dient que això és un muntatge. I, a més, es dóna la competència a l’extrema dreta. Molt responsable no ho va ser, aquesta decisió. Les poques declaracions que vaig fer al principi de la crisi van ser per a dir que donar l’emergència i la cultura a l’extrema dreta indica quin és el model que defensaven.

—Havent estat president de la Generalitat, durant aquests cinquanta-cinc dies heu fet un exercici de pensar què hauria passat pel cap de Ximo Puig si hagués tingut aquests 223 morts i tres desapareguts durant el seu mandat?
—Jo ho he viscut molt malament, sincerament. Entre altres coses, perquè això no és una qüestió política en el sentit partidista. Amb aquest govern, l’oposició política té moltes altres possibilitats d’actuar. Això, tant de bo no haguera passat mai. És cert que jo empatitze amb tots aquells que han hagut de prendre decisions, però passa que s’han pres decisions no adequades. Jo ho vaig passar molt malament cada dia de la pandèmia, quan, al final de la nit, la consellera em deia quantes persones s’havien mort, quantes n’hi havia d’hospitalitzades, quantes eren a l’UCI. Era una situació desconeguda. De fet, quan vam suspendre les Falles, ací a València hi havia molt poca incidència i molts ens van dir que érem un govern catalanista i que anàvem contra les Falles. Recorde que amb l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, que llavors era ministre, de vesprada vam parlar. Ell ens va donar les dades i vam decidir sempre mirant de salvar vides. Una altra cosa és la magnitud que va tenir la covid. Eixe sentiment és molt dur. A mi m’ha quedat la consciència que potser hauríem pogut fer més, però jo no vaig saber fer més. Vam fer tant com vam poder per salvar vides.

—Quantes voltes heu parlat amb Pedro Sánchez d’ençà del dia de la gota freda?
—Alguna vegada. Jo no forme part de la vida política valenciana ni espanyola. Vaig tenir l’oportunitat de parlar-hi per raons de l’OCDE, però hi he parlat en algun moment.

—Us ho demane perquè aquella frase de Pedro Sánchez de: si volen ajuda que en demanen, ha estat molt mal rebuda i ha abonat la tesi que el govern espanyol no feia el que tocava.
—El president espanyol era a l’Índia i quan va arribar es va reunir directament amb el comitè de crisi que s’havia creat. Crec que és obvi que qui ha de demanar més recursos és qui dirigeix l’operació. Nosaltres, en la dana del 2019, 48 hores abans ja havíem fet el CECOPI, i ara es va fer a les cinc de la vesprada, quan ja hi havia morts. Tot això és una falta de previsió real. Qui dirigeix és qui té la capacitat d’exigir i demanar allò que necessita. En qualsevol cas, no se n’ha de fer una batalla política d’això. Ara s’ha d’analitzar què ha passat. Una vegada analitzat, és fonamental que cada administració faça allò que li pertoque, i el màxim possible. Sobretot, la cobertura humana. Les famílies han de tenir el màxim d’ajut per a mirar de reconstruir les seues vides. També s’ha de donar la cobertura més afectiva i més empàtica possible a les famílies que tindran el Nadal més trist de la seua vida.

—Vàreu ser batlle de Morella. Compreneu els batlles de l’Horta Sud que encara se senten abandonats?
—Els alcaldes, les alcaldesses són la referència política més important en un poble o en una ciutat. És la institució més pròxima que té el ciutadà. El que és increïble és que no hi haja hagut una comunicació permanent amb tots els alcaldes a tota hora. Abans, durant i després. Això, és que s’ha de fer normalment. En la dana del Baix Segura eren allà. Estàvem en contacte permanentment. És normal, els alcaldes són els que han de decidir. També anaven al comandament. La dinàmica de funcionament, com deia abans, no és que no existesca; el problema és que no s’ha aplicat i és molt difícil d’entendre que no hi haja hagut un contacte.

—Quina valoració feu de la visita dels reis espanyols d’ahir a Catarroja i de la reacció de la batllessa, del Partit Socialista, enutjada per aquesta visita, sense avisar, al mercat per anar a prendre un aperitiu?
—No estic gaire al cas d’això que dius. No en tinc les dades. Però crec que hem de preservar i enfortir, com siga, les institucions. Una de les pitjors conseqüències del punt de vista de la convivència és la deriva populista. Quan les institucions no són ben gestionades, el problema no és de les institucions, el problema és de qui les gestiona. No hi ha un sistema millor que la democràcia. L’autoritarisme és una manca de drets de les persones i algú pot pensar que en un moment determinat és la via més eficaç, però a la fi la convivència s’ha de basar en uns valors que no tenen res a veure amb l’autoritarisme. En eixa refundació de què parle, una de les qüestions fonamentals és dotar de la màxima energia les institucions. També, val a dir-ho, democratitzant-les. Fent que siguen més participatives, donant més espai als ciutadans. Però, sense dubte, reforçant la democràcia. Fora de la democràcia, és la barbàrie. Entenc que, per a molta gent, les institucions han fallat, però ha estat qui les gestiona. La Generalitat és un bon instrument? És clar que sí. La Generalitat ha fet moltes coses per redreçar la nostra terra, però a vegades es gestiona adequadament i a vegades, no.

—Contraposeu la paraula “refundació” a la de reconstrucció.
—Vull dir que no es pot fer una reconstrucció amb les mateixes bases que hi havia. Entre altres coses, no s’ha de destruir la política proteccionista que havíem fet amb l’anterior govern, com ara permetre de construir a cent metres de la platja. Això és no entendre quin és el problema. I el problema és que el canvi climàtic és una realitat científicament incontestable. Hem de fer un urbanisme resilient a aquesta nova situació. Adaptant-nos també al canvi climàtic. Hi ha qüestions que, malauradament, l’única cosa que podem fer és anar aturant-les. Però hi ha processos que ja són prou irreversibles. Si fem el mateix, tornarà a passar el mateix o agreujat.

—Per què, veient que Carlos Mazón no se’n va, el PSPV a les Corts no cedeix cinc diputats a Compromís per a presentar una moció de censura per a provocar que els 53 diputats de la majoria s’hagen de pronunciar si donen suport al president o no?
—Inicialment s’havia de donar suport al govern, com es va fer, per mirar de parlar de les coses importants, de la gent. I les coses importants són les accions que encara s’han de fer, perquè encara hi ha llocs amb fang i encara hi ha molta desfeta. Era important ajudar i que les institucions fossen tan eficaces com fos possible. El temps en la política és molt important. S’ha de veure, s’ha de jugar amb els temps. I supose que, evidentment, la màxima censura al que ha passat ha d’arribar. Jo no sé quin serà l’instrument.

—Permeteu-me que hi insistesca. Crec que molta gent no ha entès que Diana Morant, la secretària general del PSPV, donàs suport a una persona que no va fer allò que tocava el dia que tocava i no era allà on tocava. Morant demana a Mazón que se’n vaja, però no fa res per a tenir-lo més contra les cordes.
—Jo tampoc no tinc totes les dades del relat de l’oposició, però és evident que hi ha distints temps en aquesta situació. Potser al govern actual li interessava girar full ràpidament i això és el que no es podia permetre. És la mateixa anàlisi que es va fer amb l’accident del metro. Intentar tapar i passar a una altra cosa. Això no es pot fer. Espere que el PP d’ací –encara que és un partit molt centralitzat i probablement haurà de ser Feijóo qui faça alguna cosa–, algun dia assumisca alguna responsabilitat, perquè, si no, són corresponsables del que ha passat.

—El fet que la secretària general, Diana Morant, estiga a Madrid perquè és ministra del govern espanyol afebleix el PSPV?
—No necessàriament. L’oposició parlamentària l’han de fer els diputats que són allí. Nosaltres hi tenim experiència. Jo mateix no era diputat a les Corts en la legislatura anterior a la que vaig ser president, era diputat a Madrid. Estar asseguda al Consell de Ministres és un ancoratge important per a defensar que el govern done el màxim suport a aquesta etapa nova. Una altra cosa és que tothom ha de fer el seu paper.

—Vàreu veure la sessió de control de dijous passat a les Corts?
—Allò que he vist és per les xarxes. Qualsevol comportament s’ha de valorar segons la responsabilitat. L’actitud del conseller d’Educació eixe dia parla de la supèrbia i és molt allunyada d’un comportament cívic i exigible a una autoritat política. Després de tot això que ha passat, crec que hi hauria d’haver una mínima humilitat. I no hi és. Tothom en té la culpa menys els que tenen la responsabilitat. A mi em sembla greu, per exemple, en el cas de l’educació, que la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya oferira tota mena de suport i que no s’acceptara. Per què no s’ha fet? Per què han tardat tant de temps els col·legis quan s’haurien pogut instal·lar pre-fabricats en una setmana o quinze dies. Malauradament, tenim molta experiència en pre-fabricats. I no es demana ajuda, tampoc? Em sembla que hi ha hagut massa frivolitat i massa poca empatia. Qui governa és qui ha d’intentar buscar els màxims acords, els màxims punts de trobada. No s’ha de justificar permanentment ni atacar els altres des d’una posició de prepotència. Sincerament, és molt patètic.

—Parleu de la reconstrucció. Què en penseu que hi haja un militar en una vice-presidència de la Generalitat al capdavant de la reconstrucció?
—En aquests moments està retirat i, per tant, és un ciutadà, i tots els ciutadans tenen el dret de participar en política. És obvi que participa en política. No som en els antics estaments de la Generalitat. Fa política i, en conseqüència, ha de rebre la crítica corresponent i s’haurà de defensar. Fa política amb un president determinat. Tot això es veurà. A mi el nomenament em sembla un colp d’efecte per la debilitat del president. Diu que no tindrà cap directriu política; per tant, encara se subratlla més la feblesa de la presidència de la Generalitat.

—Heu pogut veure la cobertura que ha fet À Punt tots aquests dies de l’emergència?
—Des de París sí que vaig seguir À Punt i crec que va fer un bon treball. S’ha demostrat una vegada més la necessitat d’uns mitjans de comunicació públics potents i que va ser una errada monumental i que ha fet molt de mal a l’ecosistema mediàtic i a la política valenciana, la decisió del govern del PP de tancar Canal 9.

—I ara hi ha hagut aquesta altra decisió de canviar la llei. Temeu pel futur dels mitjans públics?
—Sí, sí. Por total. A més, conscient del que ha passat i qui són les persones que hi ha al voltant del president de la Generalitat. Tota la por, i ara, amb la influència directa, perquè és qui decidirà si continua o no Mazón, de l’extrema dreta. Hem de veure què passa, però tots els signes són molt decebedors i desesperançats.

—El Partit Socialista espanyol està immergit en qüestions com De Aldama, Ábalos, la dona del president. Això és un llast per al PSPV a l’hora d’exercir l’oposició ací?
—En una situació com la que vivim, amb un ecosistema polític i mediàtic valencià feble quant a la percepció ciutadana de creure en l’autogovern, tot influeix. Però crec que cada intervenció que té a veure amb el que ha passat ací, i amb el que ha de venir, que s’instal·le en el discurs contra el govern espanyol demostra l’absoluta falta d’argumentació i la feblesa més extraordinària. Jo crec que qualsevol ciutadà ja sap que a Madrid parlaran d’això. Feijóo fa mesos que parla d’això, però ací? Ací has de defensar el que estàs fent, però també escoltar i veure com ho pots fer millor, amb una actitud diferent. Si el problema més greu és eixa crisi moral que s’ha produït, la resposta no pot ser l’arrogància, la supèrbia, l’insult… Perdone, vostè és el president de la Generalitat, n’ha de ser conscient. I moltes vegades, el que hem vist és que no sé si s’entén la institució i el paper del president.

—Com es cura, la crisi moral de què parleu?
—El temps que ha de venir s’hauria de gestionar amb una certa autoritat moral que ara no té el president. Hi ha uns valors bàsics associats al comú de la Comunitat Valenciana que tenen a veure amb la humilitat, amb el treball, amb la nostra manera de ser, i això s’hauria d’incorporar com a atributs fonamentals del govern. Després de tot el que ha passat, no es pot continuar amb una supèrbia i una prepotència vinculades a la frivolitat. Sincerament, crec que parlem d’uns valors que no són presents en aquests moments en la governança de la Generalitat.

—L’infrafinançament endèmic del País Valencià ha agreujat els efectes de la inundació? Amb una Generalitat més ben finançada, s’hauria pogut avançar en la recuperació o en l’ajuda als damnificats?
—Depèn de les accions que prenga el govern. Si es prenen mesures per a protegir o es prenen mesures per a poder continuar on es vulga. Si tenim un bon finançament i tenim les prioritats ben assenyalades, és evident que és millor. Abans que tot, hi ha la capacitat de decisió, i establir les prioritats. I això no hi era perquè es va cedir la competència a l’extrema dreta. Així, evidentment, si hi haguera més recursos, no s’haurien destinat a eixa prioritat.

—S’ha consolidat el lideratge de Diana Morant dins el partit, amb tantes famílies, pesos i contrapesos i amb el congrés que ve… ?
—L’assentament sempre ve amb el temps, però, sobretot, amb el projecte polític. Pense que el PSPV ha d’enfortir un projecte polític d’aquest temps. Crec que té una base interessant, una base prou sòlida que ha estat el govern del Botànic. Ara s’ha de fer una altra cosa. Això és evident. Això és un base, però no hem de parlar de tornar al Botànic, Ara hem de parlar d’una altra etapa. I és això que s’ha d’enfortir. El que fa avançar o retrocedir els lideratges són els projectes polítics.

—N’hi ha, ara, de projecte polític?
—Ara hi haurà el congrés, que és una certa revalidació, i a partir d’eixe moment la cosa més important que ha de fer el PSPV –fora de qui estarà en els llocs, que és prou intranscendent–, la cosa important i bàsica a què s’ha de dedicar tot el temps i tota la intel·ligència és a enfortir una gran alternativa. Una alternativa que supere les fronteres del partit.

—Mirant cap a on?
—Mirant als valencians.

—De dreta o d’esquerra?
—Mirant als valencians, a la majoria social que en un moment determinat han pogut votar una cosa o una altra, però a la fi els vots són de les persones. S’ha de mirar als ulls dels valencians. I explicar què vols fer i quin és el País Valencià que tu penses. Crec que hi ha una majoria social que de veritat és progressista. Alguns, fins i tot, no ho saben. Aquesta societat és molt més oberta del que representen l’extrema dreta i la dreta.

—Quan s’eixia de la crisi de la covid, vàreu parlar d’un New Deal per al País Valencià. Després de la devastació de la gota freda, com hauria de ser aquest New Deal?
—Abans parlàvem de polítiques territorials, però també hi ha polítiques de caràcter econòmic. Hem de fer una anàlisi seriosa de les petites empreses, de les microempreses, que han estat molt afectades. Les grans empreses tenen prou múscul per a poder tirar endavant. Però en algunes s’ha de veure com s’aprofita la desfeta per modernitzar-les, per innovar i per donar-los més futur. És una qüestió de política econòmica. Ho dic com a exemple. És evident que és l’estat que té la resposta. A això em referia quan parlàvem del populisme. La resposta no està en l’individualisme o en el paper que un puga jugar des de l’empresa privada. L’estat ha de tenir una gran resposta. L’estat entès com totes les administracions. Hi ha la Unió Europea, hi ha el govern d’Espanya, la Generalitat, els ajuntaments, la diputació, que té molts recursos i podria destinar-ne una gran part a aquestes qüestions. Però, sobretot, s’ha de tenir una idea. No es tracta de reconstruir i prou. Què volem fer! Què farem per millorar? No solament per tornar on érem, sinó com ho podem millorar, amb totes les infrastructures hídriques, les carreteres… Has de fer coses pensant molt més enllà, perquè ara ha passat en aquesta comarca, però pot passar en qualsevol altra. S’ha de fer un redreçament global de país.

—Ara sou ambaixador davant l’OCDE, viviu a París. Quin ressò hi ha tingut la tragèdia?
—S’ha viscut amb una enorme solidaritat. D’una manera extraordinària, perquè no se sol fer mai, en la reunió dels ambaixadors del consell de l’OCDE es va fer un minut de silenci i tots els ambaixadors es van adreçar a mi per donar-me suport. Els espanyols de l’OCDE han fet una captació de fons. El secretari general va enviar una carta a tots els funcionaris per si hi volien aportar recursos. I a la societat francesa, molts informatius van obrir durant molts dies amb aquesta notícia. N’han fet un gran seguiment. Le Monde, per exemple, hi va tenir una enviada especial i ha fet molts reportatges. Libération va fer aquella portada en què parlaven de les morts evitables. Molta repercussió. De fet, fins i tot en l’OCDE ha tingut més repercussió que Mayotte.