10.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 11.07.2023 - 21:09
L’aritmètica parlamentària és implacable i Ximo Puig i Ferrer (Morella, els Ports, 1959) passarà a ser dijous ex-president de la Generalitat. La proclamació de Carlos Mazón marcarà un canvi de cicle al País Valencià, però també a la vida de Puig, que fa més de quaranta anys que es dedica a la vida pública, orgànica i institucional. Amb tot, Puig no es retira. Ans al contrari, continuarà, diu, com a diputat a les Corts i president del grup parlamentari, i aspira a compatibilitzar el càrrec amb el de senador per designació autonòmica. Aquests darrers vuit anys, Puig ha estat un president presidencial, ço és, amb una pàtina d’institucionalitat que, a mesura que han passat les setmanes d’ençà de la derrota electoral, s’ha anat dissolent com un sucre esponjat. Ara Puig es veu desorientat i perdut en unes quantes batalles a les quals sembla que no està avesat: el control del PSPV, la transició de poders, la campanya electoral a les eleccions espanyoles… Tot això és una nosa per al president que aparentava ser l’home tranquil.
El president periodista
Ximo Puig va estudiar ciències de la informació, però no va acabar mai la carrera, perquè va començar a fer de periodista en mitjans com l’Agència EFE, Ràdio Popular i el diari Mediterráneo. Amb tot, ha dedicat tota la vida al PSPV, on milita de ben jove. Ha estat diputat a les Corts i al congrés espanyol, director del gabinet del president Joan Lerma, director general en l’administració de Lerma i, del 1995 al 2012, batlle de Morella, on va anar renovant majories absolutes. Ara, per cert, la pèrdua del poder a la Generalitat ha anat acompanyada d’una pèrdua també dolorosa, el seu dofí i successor a la capital dels Ports, Ramsès Ripollés, ha estat derrotat per Bernabé Sangüesa, ex-becari de l’equip de comunicació de Puig. Sangüesa, que treballa en les empreses del germà de Ximo Puig, es va presentar com a independent i va derrotar els socialistes.
De Morella estant, també va tenir un seient com a diputat a la Diputació de Castelló, on exercia l’oposició quan Carlos Fabra n’era el president i actuava com a cacic plenipotenciari.
A les eleccions a les Corts del 2003 va ocupar la vice-presidència segona de la cambra i va ser ponent de la reforma de l’estatut del 2006, quan Francisco Camps era el president de la Generalitat.
Del desert al Botànic
Eren anys de les grans majories absolutes del PP que causaven profundes turbulències en el si del PSPV. Els secretaris generals se succeïen, víctimes, moltes voltes, del foc amic. No s’assolia mai un lideratge que calmés els ànims dins una organització sense pols i devastada després de tants anys a l’oposició. Ximo Puig va agafar les regnes del PSPV l’any 2012 i va donar una certa estabilitat al partit per a fer una oposició fèrria a un PP decrèpit i corrupte, seguint el ritme que marcava Compromís amb el lideratge, implacable i eficient, de Mónica Oltra.
El 2015 hi va haver el tomb electoral que féu que el PP, per primera volta en vint anys, perdés la majoria absoluta. Compromís, amb Mónica Oltra i Unides Podem, encapçalat per Antonio Montiel, va obtenir prou diputats per a sumar una alternativa amb el PSPV. Les negociacions amb Oltra van ser molt dures, perquè ella aspirava a ser la presidenta. De fet, el seu era el partit que més havia crescut, i el Partit Socialista, paradoxalment, davant l’enfonsament del PP, havia baixat en vots i encara havia perdut deu escons. Les negociacions van ser molt dures, i en alguns moments semblava que era una missió impossible. Puig i els socialistes es van imposar.
Aquest pacte, el del Botànic, es va revalidar en les eleccions del 2019, i ningú no sospitava que s’acabaria d’una manera tan abrupta en les eleccions del 28 de maig.
Una certa calma
Els anys de moqueta, poder i desenes de càrrecs de confiança ben retribuïts han estat calms. Hi havia prou poder per a repartir per mantenir les boques tancades. Però poques hores després de la desfeta electoral del mes de maig, les famílies van començar a traure el cap i a posar en qüestió el lideratge Puig. Tot de cop s’acabava la màgia. Qui encapçala aquesta contestació és el batlle de Mislata, Fernández Bielsa, que repeteix majories absolutes a cada contesa electoral. Ell va discutir a Puig l’elaboració de les llistes per a les eleccions del 23 de juliol. I va guanyar. La penúltima de jugada de Puig ha estat la d’evitar que el batlle de Mislata puga ostentar la presidència de la Diputació de València, l’únic reducte amb poder i pressupost que tindrien els socialistes. Jorge Rodríguez, líder d’Ens Uneix, ha denunciat les maniobres fosques de Puig per a evitar aquesta majoria socialista.
L’home tranquil i presidencialista
Ximo Puig, lector de poesia, amb una certa predilecció per Francisco Brines, Miguel Hernández i Antonio Machado, ha estat un president pragmàtic. És l’home tranquil que només volia ocupar el càrrec dues legislatures, però que no va dubtar a optar a una tercera. La tercera havia de ser la que propiciés el relleu plàcid i pactat al capdavant del Partit Socialista que, en la desfeta, repeteix la història i torna a ser aigües remenades enmig d’una galerna.
Aquesta segona legislatura s’ha caracteritzat pel fet que Ximo Puig ha volgut donar un caire molt presidencialista al mandat. En alguns moments, semblava que oblidava que liderava un govern de coalició. Ell va ser qui, en primera persona, es va posar al capdavant del seguiment de la Dana del Baix Segura al començament de la legislatura, qui compareixia per explicar el dia a dia de la pandèmia de la covid. Ell anava als incendis. I ell feia els grans anuncis, com el de la instal·lació de la gigafactoria de Volkswagen a Sagunt. L’equip de Presidència ha contribuït a treballar aquesta figura. Una figura destacada per a executar aquest pla ha estat el benidormer Pere Rostoll, que ha ocupat el càrrec de director general de Relacions Informatives de la Generalitat, però que ha tingut com a tasca més destacada la de lloar, fins a extrems que a vegades feien passar vergonya, la figura de Puig, obviant moltes voltes altres membres del govern pel qual ha treballat.
Ximo Puig té bona fama com a negociador i de persona pacient, educada i acurada en les formes. Probablement, amb qui es va entendre pitjor va ser amb la vice-presidenta Mónica Oltra. De fet, els dies previs a la dimissió d’Oltra es comunicaven amb missatges pels mitjans de comunicació. Però, aquestes darreres setmanes, aquestes formes s’han agreujat una mica, potser, fruit d’aquest desconcert o d’aquests fronts que té oberts i que no es poden tapar només amb dues mans.
Pedro Sánchez, l’enemic a casa
Amb Pedro Sánchez tampoc no hi ha hagut gaire connexió. La cosa ve de tan lluny com les primàries del PSOE, quan Puig va donar suport explícit a Susana Díaz. A Sánchez li va costar d’oblidar aquest gest, però no li va quedar més remei quan Ximo Puig es va convertir en el baró socialista espanyol amb més poder. Amb tot, Sánchez ha demostrat sempre molt poca sensibilitat amb les reclamacions valencianes. Ha negat el pa i la sal i Puig ha hagut de dissimular quan no ha arribat el finançament o ha retallat l’aigua per al reg del transvasament Tajo-Segura.
Davant Sánchez i el soroll de Madrid, de l’aspiradora madrilenya, com li agrada de dir, Puig sempre ha defensat allò que ha anomenat la via valenciana. És a dir, una manera de demanar les coses en què sembla que es fa soroll, que tot allò que es diu té molta lògica, però sempre sense que la contrapart arribe a enutjar-se.
Els veïns del nord i de l’est
En aquest mandat, Ximo Puig ha mantingut bones relacions amb la seua homòloga Francina Armengol, ara també fora del Consolat. Han protagonitzat dues cimeres i planificat una certa cooperació en qüestions com ara la crisi climàtica o la preservació de la Mediterrània. L’any 2015 va ser un dels convidats a la presa de possessió d’Armengol.
En canvi, ha mirat poc al nord del país. Les relacions amb el govern del Principat han estat escasses i poc fructíferes. Ha dominat sempre la por que l’oposició el relacionàs amb el procés, amb els Països Catalans i amb tota mena d’espantalls que la dreta i l’extrema dreta trauen a passejar amb raó o sense.
El Benidorm Fest
Quant a la llengua, Puig, catalanoparlant, ha practicat una diglòssia a vegades ofensiva i irritant amb alguns indrets del País Valencià. Puig parla sempre en castellà a Elx, per exemple, o a Alacant.
D’ençà de fa dos anys, el president en funcions ha pres una de les decisions més populistes del mandat, que és promocionar amb diners públics el festival Benidorm Fest per a triar el representant de Televisió Espanyola al festival d’Eurovisió. No tan sols fa això, sinó que participa activament en la festa, anima els cantants des del seu compte oficial de Twitter i, ara fa unes setmanes, va anar a Elx a seguir en directe, amb els “eurofans”, l’actuació de la cantant Blanca Paloma.
Joan Fuster, de lluny
El darrer any del mandat de Ximo Puig ha coincidit amb la celebració del quarantè aniversari de l’estatut d’autonomia i del centenari de Joan Fuster. El president ha volgut celebrar tots dos esdeveniments, però sempre amb un perfil molt baix, sense voler molestar ningú, d’una manera pràcticament ecumènica. En el cas de Fuster, tots els actes que han organitzat la Generalitat sempre han estat descafeïnats i obviant el caràcter fortament polític del pensament de Joan Fuster com a creador del concepte de Països Catalans, per exemple.
Una fotografia i un piulet per a acomiadar-se
El mateix dia de les eleccions, molt tard, Ximo Puig va penjar a Twitter una fotografia de la seua taula de despatx al Palau de la Generalitat. El text que l’acompanyava eren les darreres paraules que feia poc que havia pronunciat davant la militància i la premsa a la seu del partit quan va reconèixer la derrota a les eleccions. Venia a dir que se n’anava amb les mans ben netes i el cap ben alt. El despatx es veia ben atapeït d’andròmines arreplegades durant les dues legislatures consecutives en què ha estat el president de la Generalitat. A la taula, s’hi veuen molts papers, llibres, quaderns, carpetes, bolígrafs de tota mena, un planificador, el diccionari Ferrer Pastor i un cavallet de feltre de color rosa. Li’l va regalar una xiqueta ucraïnesa que va arribar a València fugint de la guerra. Entre els llibres, un del fotògraf Garcia Poveda, conegut com El Flaco, i un de Francesc Pérez Moragón, que va ser comissari de l’Any Fuster. I, prou desgastat, les memòries de Willy Brandt, un dels pares de la socialdemocràcia, que és la doctrina que ell sempre ha defensat.
