Xile, Irlanda i Islàndia: quan els ciutadans dirigeixen els processos constituents

Xile ha activat aquesta setmana la Convenció Constitucional, una assemblea encarregada de crear un text que substitueixi la constitució imposada per Pinochet. La primera decisió, que trenca amb la dinàmica institucional imperant, ha estat la de triar la dirigent maputxe Elisa Loncón com a presidenta de la convenció.

Els cent cinquanta-cinc membres van ser elegits en unes eleccions el mes de maig, i van formar una assemblea amb paritat de gènere i amb disset seients reservats a les nacions originals de Xile. Els integrants tenen el dret de redactar la nova constitució del país, sense cap mena de limitació per cap dels poders de l’estat xilè.

La reforma de la constitució és un intent dels dirigents i partits polítics de canalitzar les protestes multitudinàries que ha viscut el país d’ençà de la tardor del 2019. La proposta va rebre un aval ampli en el referèndum de l’octubre de 2020, en què tres quartes parts de la ciutadania van optar perquè una assemblea ciutadana redactés un nou text constitucional. La constitució vigent fins ara va ser aprovada durant la dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990) i és assenyalada com una de les principals fonts de desigualtat del país perquè atorga a l’estat un paper mínim en el proveïment dels serveis bàsics. Les pensions són extremadament baixes –el 80% són inferiors al salari mínim– i els sistemes de salut i d’educació són privats.

La Convenció Constitucional té nou mesos per a redactar el text constitucional, amb la possibilitat de demanar una pròrroga de tres mesos. És previst que durant el primer semestre de 2022, i a tot estirar durant el mes d’agost, es voti la proposta en un altre referèndum. En aquesta ocasió, i arran de la baixa participació que hi ha hagut en les darreres cites electorals, el sufragi serà obligatori i caldrà una majoria simple perquè s’aprovi la nova constitució.

Xile és un exemple de procés constituent que posa la ciutadania al centre de l’elaboració de la carta magna. Habitualment són redactades exclusivament per un reduït  de polítics i es discuteix i s’aprova al parlament, i s’ofereix a la ciutadania, com a molt, la possibilitat de votar-hi a favor o en contra en un referèndum.

Tot i això, el cas de Xile no és únic al món. Hi ha unes quantes experiències en què els ciutadans tenen un paper central. De fet, a Catalunya s’ha promogut el Debat Constituent, sota la premissa que els ciutadans opinin sobre el model social i polític que voldrien.

L’experiment del procés constituent islandès

El procés d’Islàndia va sorgir arran de la crisi econòmica del 2008 i ha estat un referent per als partits i moviments que cerquen una democratització de les institucions. Després del col·lapse bancari i de protestes populars, el govern islandès va caure i es van convocar eleccions. Van vèncer les formacions d’esquerres, que van decidir de començar un procés per a una nova constitució que substituís la del 1944.

Per tirar endavant aquest procés, el govern va decidir d’impulsar una assemblea constituent de ciutadans triats pels mateixos islandesos. En aquesta primera fase, els partits no hi eren presents. Per a elegir-ne els membres, es van seleccionar aleatòriament 950 persones, de les quals 522 van acceptar de ser candidates. El 2010 es van triar vint-i-cinc delegats de perfils molt diferents que tenien la missió de redactar un text constitucional en quatre mesos.

La proposta del Consell de la Constitució va ser votada en referèndum el 2012, en el qual un 66% dels votants van donar suport al fet que esdevingués la base d’un nou projecte de constitució. No obstant això, posant l’accent en el fet que havia participat menys de la meitat de la població, l’oposició conservadora, que va guanyar les eleccions del 2013 i les del 2017, va considerar que no calia reescriure tota la constitució sinó modernitzar l’existent, i això ha aturat el procés. Així i tot, el procés ha esdevingut un referent de radicalitat democràtica.

L’èxit de la convenció irlandesa

A la República d’Irlanda, per actualitzar carta magna, els partits polítics van decidir de crear una convenció formada per cent persones que deliberessin les possibles reformes constitucionals. Hi havia un president de prestigi triat pel parlament, seixanta-sis ciutadans elegits a l’atzar, vint-i-nou parlamentaris i quatre representants dels partits polítics del nord d’Irlanda.

Aquesta convenció tenia la missió de debatre qüestions susceptibles de ser modificades. Les sessions van començar el primer de desembre de 2012 i van acabar el 21 de desembre de 2014. Eren obertes al públic i retransmeses en directe. Els agents socials i grups d’interès no podien participar-hi directament, però podien presentar-hi escrits. Per la seva banda, el govern es comprometia a donar resposta a totes les propostes de la convenció i, si calgués una reforma de la constitució, s’havia de convocar un referèndum.

S’hi van debatre afers com la legalització del matrimoni homosexual, la reducció del mandat presidencial, la revisió del sistema electoral, la igualtat entre homes i dones i la supressió del delicte de blasfèmia de la constitució. Durant el debat, es van modificar moltes de les primeres propostes, els ciutadans elegits van poder donar l’opinió sobre totes les qüestions i discutir-les amb els polítics en una transmissió que va poder seguir tot el país.

La convenció va considerar que el temps de mandat presidencial era l’adequat, però, en canvi, es va proposar de reduir l’edat mínima per a ser elegit president de trenta-cinc anys a vint-i-un. També es va proposar de crear una comissió electoral, introduir el llenguatge no sexista a la constitució, legalitzar el matrimoni homosexual i recomanar de substituir el delicte de blasfèmia pel d’incitació a l’odi religiós.

A partir de les propostes de la convenció, es van fer alguns canvis sense haver de reformar la constitució. El 22 de maig de 2015, es va fer un referèndum per a legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe, que va ser aprovat per la majoria de població (un 62% de vots afirmatius). El mateix dia, es va demanar en referèndum si l’edat d’elegibilitat a la presidència havia de baixar a vint-i-un anys, cosa que la majoria d’irlandesos va refusar.

El model ha estat un èxit i Irlanda ha continuat optant per la participació ciutadania i la democràcia directa. El setembre del 2018, dos terços dels irlandesos van votar a favor de despenalitzar l’avortament, i el novembre del mateix any una proporció similar dels votants van decidir d’eliminar el delicte de blasfèmia. Finalment, el juny del 2019 un 82% dels irlandesos van decidir que es flexibilitzés el divorci.

El Debat Constituent continua promovent la participació

A Catalunya, és actiu el Debat Constituent, que té l’objectiu de fixar consensos de cara a l’elaboració d’una futura constitució catalana. Enguany s’ha engegat la fase de participació del procés perquè tothom qui ho vulgui opini sobre com voldria que fos el futur polític i social de Catalunya. La fase durarà fins a final d’any i inclou debats per tot el Principat.

En paral·lel, hi ha una votació activa a través de la web de Debat Constituent. Per a participar-hi, cal registrar-se a una app del Debat Constituent, que ja és disponible a l’App Store d’Apple i a Google Play Store. Són cent quaranta-quatre preguntes repartides en set àmbits temàtics sobre el model de societat: elements constitutius, drets, participació política i organització del poder, organització territorial, règim econòmic, territori, recursos naturals, sectors estratègics i empreses públiques, i seguretat i relacions públiques. Hi poden participar tots els més grans de setze anys residents a Catalunya.

A final d’any, quan hagi acabat el procés de votació, es descarregaran les respostes i se’n creuaran les dades per edat, gènere i territori. Entre el gener i l’abril de l’any vinent es prepararà i es reunirà el Fòrum Cívic i Social, que es preveu que l’integrin un miler de participants. El fòrum decidirà com traslladar a les institucions el resultat del procés, amb el propòsit que pugui servir de material per a una futura constitució catalana o bé que els representants polítics en recullin algunes de les idees per a aplicar-les en forma de polítiques públiques.