‘Xile és un país en cadira de rodes’

Salvador Allende va morir al palau de la Moneda de Santiago de Xile l’11 de setembre de 1973, arran del cop d’estat d’Augusto Pinochet, però la seva figura roman a l’imaginari de molts dels seus simpatitzants. Carlos Reyes, escriptor, i Rodrigo Elgueta, dibuixant, van publicar l’any 2015 Els anys d’Allende, enguany traduït al català per l’editorial Tigre de Paper. Parlem amb ells sobre el país i sobre allò que es desprèn del còmic: la voluntat de recuperar la memòria històrica a Xile, on encara hi ha un suport important a l’ex-dictador.

Reyes explica que ‘Xile és un país en cadira de rodes’ basant-se en un dels personatges del còmic, un taxista que acompanya un corresponsal nord-americà que cobreix informativament tres dels anys més convulsos de la història del país sud-americà. Amb les seves vinyetes, endinsa el lector a un ritme frenètic en els diversos motius que van fer que el projecte d’Allende s’esfondrés: de l’escassetat de productes a les conspiracions dels Estats Units. El somni d’Allende s’ha complert? ‘Ningú no entenia Allende’, responen els autors.

—Ara arriba aquesta novel·la gràfica aquí, però ja té tres anys; per tant, a Xile ja se’n deu haver parlat llargament. Quina va ser la reacció? És encara massa d’hora, per a alguns xilens, per parlar del cop sense generar conflicte?
—Carlos Reyes [C. R.]: La reacció ha estat positiva. Nosaltres temíem al principi que hi hauria reaccions negatives tenint en compte que la meitat del país encara defensa Pinochet. Pensàvem que seria criticat per la dreta, òbviament, però també per alguns sectors de l’esquerra. I ens hem endut una sorpresa. En general, la gent ha estat molt disposada a llegir el llibre i a comentar-nos com ho ha viscut amb els seus records, melancolia, plors… I, a Xile com a mínim, ha estat molt interessant el fet que l’hagin llegida tant joves de secundària i com gent de setanta anys, que no llegien historietes habitualment ni tampoc aquesta mena de llibres.

—Llavors ha arribat als centres escolars? Era un dels vostres objectius al principi.
—C. R.: Sí, ens va sorprendre.
—Roberto Elgueta [R. E.]: Nosaltres sabíem que era una qüestió sensible, és candent al nostre país, tot i que ha passat molt de temps. Teníem clar que amb aquesta novel·la gràfica teníem una responsabilitat molt gran, una despesa emocional molt forta, perquè havíem de canalitzar energies que fa quaranta anys que són presents al nostre país. Ha tingut una repercussió molt bona i també en l’àmbit internacional. Jo, personalment, ho veia com una sanació personal, perquè la meva vida també estava relacionada amb el cop i la Unitat Popular. Hem permès que molta gent pugui retrobar-se amb aquesta història i també comunicar-la. Hi ha molt de silenci.

—Als Països Catalans ara mateix hi ha debat sobre com implicar els exiliats en la vida política del país. A Xile fa quaranta anys que teniu exiliats. Aquest llibre publicat a Europa serveix també perquè es retrobin amb el seu país?
—R. E.: El nostre llibre està en italià, la seva presència a Itàlia és bastant gran i també aquí a Catalunya. Xile no ha tingut en compte la veu dels exiliats, les de l’any passat van ser les primeres eleccions en què els exiliats podien votar. El país les havia oblidat, totes aquestes persones. Ens adonem que aquest llibre és una oportunitat perquè es relliguin amb aquesta història, una història d’un somni en què ells van haver de fugir perquè es va acabar tot. Jo m’imagino un exiliat que ja és avi, que els seus fills van viure aquí i potser aquest llibre s’ha convertit en una bona eina perquè els néts puguin conèixer la història del seu avi.
—C. R.: Jo crec que és un bon llibre per a promoure la discussió. Ens ho vam proposar al començament, i hem vist que ha succeït. La gent ho llegeix i en parla. No és una història acadèmica, està encarnada en cadascuna de les persones que viu a Xile.

—Què en queda, d’aquell clima polític i social a Xile?
—R. E.: El que va passar amb la Unitat Popular, i que nosaltres mirem de transmetre amb una novel·la gràfica, és una etapa de Xile que és un procés lògic. El segle XX a Xile es pot estudiar per la manera com es van desenvolupant els moviments socials, com el poder va reprimir-los. Irremeiablement, Xile hauria arribat la Unitat Popular, però amb el cop tot això s’acaba. Si hom ho analitza, gran part dels detinguts són gent jove, tot és un missatge a la joventut de Xile i mundial. Als Estats Units i altres països amb moviments de contra-cultura, que eren sobretot joves, també els van reprimir. Tot es va mesclar amb la por. L’època de Pinochet i de la transició a la democràcia a Xila va ser de molta por. Jo, que tinc 47 anys, aquesta ombra de la por la tinc a la meva psique. Arriba un temps en què la gent barreja política amb cercar-se problemes: si reclames els teus drets, pots rebre unes conseqüències. En canvi, ara, els joves no tenen aquesta càrrega, ho veig amb els meus fills, tornen a parlar de política i tornen a exigir i a recordar el govern d’Allende.
—C. R.: El dels anys setanta era un país hiperideologitzat i jo crec que ara es va recuperant. Ara algú pot anar a Xile i veure-hi manifestacions constants per les pensions, hi ha molt de moviment estudiantil, moviment feminista, moltes qüestions que es discuteixen a les xarxes socials i en diferents espais, ocupacions universitàries… Tot això és proper, d’alguna manera, a aquell Xile, la gent perd la por i no tan sols gent jove.
—R. E.: I va en la línia del que passa al món occidental, en què les esquerres estan en crisi, les dretes han guanyat governs, però la joventut comença a exigir coses. Això també passa a Catalunya.
—C. R.: Amb la lluita per la independència. Nosaltres ho vam poder veure per la televisió i també és ponent, s’hi estigui d’acord o no. Jo crec que tot això pot ser llegit d’alguna manera amb aquests anys d’Allende.

—El llibre el presenteu just ara, que s’acaba de saber que nou ex-militars han estat condemnats per l’assassinat del cantautor Víctor Jara.
—C. R.: Fa temps que la justícia fa aquesta feina. Potser el cas de Víctor Jara, com que és internacionalment conegut, ha transcendit més, però hi ha hagut judicis a altres militars. Per desgràcia, a Pinochet encara no. La justícia xilena ha estat un exemple per a altres països de Llatinoamèrica pel processament de militars. Hi ha més de cent militars processats. Amb Víctor Jara queda patent que van ser moltes les persones còmplices del seu assassinat.

—Tres anys explicats en poc més de cent pàgines. La voluntat era transmetre agitació?
—C. R.: Era precisament això que volíem aconseguir, aquest clima va creixent fins al dia del cop. Volia que el públic se submergís en una quantitat d’informació –aquí hi ha pocs fets, van succeir-ne més, hi ha una selecció– i que s’adonés que va ser un període convuls. Aquest era l’objectiu.

—En algunes vinyetes hi trobem alguns moments de calma, de festa i de debat polític sense tensió. Volíeu explicar també la vida quotidiana dels xilens?
—C. R.: Volíem parlar de l’esperança, del somni, penso que li falta una mica d’alegria al llibre. Hi ha música, festa, cultura, llibres…
—R. E.: I el fet que sigui en blanc i negre, en tinta xina, també té un objectiu emocional. Per a nosaltres, i aquí apareix la part subjectiva de l’artista, era important transmetre una nostàlgia d’aquella època. Tot finalment tenyit d’una pena, que és la visió que tenim nosaltres de la Unitat Popular. A Xile pots fer un experiment: posar Víctor Jara perquè la gent el senti i immediatament et demanen que el treguis perquè els fa pena. I és una pena que no volem observar, millor canviem a una altra música per no continuar sentint aquella nostàlgia.

—Personatges: quines són les seves històries reals? En què us baseu? Per què trieu uns perfils determinats?
—C. R.: El periodista era un vicari, un representant del lector al llibre. I qui millor que un periodista, que fixa la seva mirada amb objectivitat? I no podia ser xilè, ni cubà, ni rus, que n’hi havia molts, algú més… Podríem dir que no podia ser nord-americà perquè els ‘gringos’ van donar suport al cop, però no els ciutadans nord-americans comuns i corrents. John Nitsch és un personatge que existeix, no és un periodista però jo el vaig conèixer. I això ho mesclem amb un periodista com els del cas Watergate, que podrien haver vingut a Xile perfectament, amb una mirada més àmplia, fins i tot no conservadors sinó més aviat interessats en la cultura del seu país. Que pogués estar obert a la contra-cultura nord-americana, que li agradés el rock –al principi apareix Jimi Hendrix–, sense ser d’esquerres necessàriament i per això vam escollir un periodista, que pogués fer preguntes incòmodes. I després tenim el taxista, que per a mi representava el xilè mitjà, comú i corrent, algú que diu que tant li fa qui hi hagi al govern que ha de treballar per alimentar-se. És una frase que jo he sentit de familiars i persones que he conegut, i que encara se sent. Em semblava que aquest personatge hi havia de ser, un personatge despolititzat, que observa des de la distància. I el MIR, que eren extrema esquerra, criticant evidentment la dreta però també al president. Em semblava que el MIR era molt més interessant que no altres grups. Jo vaig conèixer gent del MIR, aquella noia està inspirada en una noia que vaig conèixer i els textos que diuen són paràfrasis de llibres i entrevistes que vaig llegir. La ficció dels personatges està basada en llibres que vaig llegir o coses que vaig veure. Vaig prendre diàlegs de l’època i vaig transformar-los en diàlegs del llibre. Ells transmeten el que passava en la realitat i apareixen per donar un cert aire a la pàgina i tornar a pujar després amb nous esdeveniments.

—Quaranta anys després, llegint aquest còmic, es desprenen diverses conclusions, algunes de les quals sobre el paper de la Unitat Popular, les divisions internes, les crítiques a Allende per ser massa tou, la viabilitat o no del socialisme per la via democràtica…
—R. E.: Justament sabíem que teníem aquesta responsabilitat: havíem de traslladar al lector la quantitat més gran d’elements per convidar-lo a investigar una mica més. Tot allò que té a veure amb el govern de la Unitat Popular s’ha ocultat. Hi ha llibres de manera abundant però no es llegeixen, no es discuteixen, no se’n parla. El xilè comú i corrent no s’ha quedat amb gaire informació d’aquest període i té una idea preconcebuda: Allende va generar una crisi, aquesta crisi va provocar unes cues, el meu pare va patir les cues, jo vaig veure les cues, hi va haver desabastiment i va venir Pinochet i va arreglar-ho tot perquè el poble mateix li ho va demanar. Aquesta anàlisi així de simplista és el discurs oficial. Amb aquest llibre volíem lliurar elements a un públic molt més heterogeni.
—C. R.: La realitat és molt més complexa que no es pot pensar. En aquest llibre, hi ha selecció i quan hi ha selecció hi ha subjectivitat. No és fàcil d’explicar la realitat, fins i tot havent-la viscut.

—Creieu que falta còmic polític o històric?
—R. E.: Jo crec que a Xile hi ha moltes coses per a investigar per als novel·listes gràfics. Nosaltres hem rebutjat encàrrecs, a Xile hi ha molt d’interès per redescobrir la història. Gràcies a les xarxes socials la gent també s’informa més, ara mateix Xile té un deute. I en l’àmbit mundial sento que és molt forta la presència de novel·listes gràfics.
—C. R.: Crec que ja passa amb la novel·la gràfica autobiogràfica i li cedeix el pas a la novel·la històrica. El públic vol llegir aquestes coses. Hi ha una crisi de l’esquerra a tot el món i un avançament de la dreta, hi ha Trump als Estats Units, hi ha un interès ara més que abans. Jo espero que això no sigui una moda, que no arribin autors simplement per instal·lar-se aquí per vendre més i que realment tinguin una passió per això.
—R. E.: Això parla una mica de la funció catàrtica que té l’art, des dels grecs que se’n parla. Hom expressa, treu i se sana alhora. Cada país té la seva novel·la gràfica.
—C. R.: No crec que sigui només per salvar la memòria històrica, sinó que, parlo per mi, jo havia de treure la ràbia. És un deute, necessito explicar aquesta història, això crec jo i convido qui no hi estigui d’acord que faci el seu llibre i discutim.

—El còmic s’acaba amb el retorn del protagonista, John Nitsch, a Xile. Hi ha un buit de quaranta anys i tots són vius, segons sembla. Eviteu voluntàriament parlar de la dictadura i de les seves conseqüències?
—C. R.: El protagonista torna al país per atzar després de molts anys i l’altre també i s’animen a trobar-se de nou. Hi ha una impossibilitat: sóc amb ella i què li dic? Què dius a algú després de quaranta anys, en una situació en què vas haver d’escapar-te, ella va desaparèixer, sembla que va viure a Alemanya i que continua vivint fora de Xile. Què diu a una persona que es va exiliar, que va perdre la família, que no vol parlar del que va passar? No vam abordar el tema de Pinochet en aquest llibre, ho havíem de tancar aquí. Era impossible, seria un llibre enorme. Ells es troben en un Xile diferent, carreteres, mòbils… Prefereixo que sigui el lector qui decideixi què es diuen.
—R. E.: La subjectivitat sobretot està en aquestes pàgines.
—C. R.: També hi ha el xilè mitjà, el taxista, que acaba en cadira de rodes. Jo crec que Xile és un país en cadira de rodes.
—R. E.: És un final molt obert.

—Molts fan el paral·lelisme entre la Veneçuela actual i el Xile d’Allende. Creieu que era això el que defensava Allende?
—R. E.: El paral·lelisme és inevitable.
—C. R.: La història no es repeteix però rima, i ara Veneçuela rima amb Xile. Hi ha diferències fonamentals, però hi ha coses que es repeteixen. Tanmateix, per a mi no és un llibre per al record, és un llibre que parla també del Xile del 2015, del 2016, del 2017. Això passa ara, no que hi hagi un cop d’estat o que hi hagi intromissió estrangera a Xile, sinó les discussions dialèctiques, les esquerres i les dretes. És el mateix, es podria haver publicat aquí, a Turquia… perquè potser rima amb un fet que passa al teu país. Jo crec que aquest és el secret de l’èxit d’aquest llibre, si és que podem dir que ha tingut èxit.

—Què en queda, del somni d’Allende?
—R. E.: A les presentacions del llibre que fem en diferents països sorprèn l’interès que hi ha per la imatge d’Allende i el projecte de la Unitat Popular. Molta gent veu la crisi de l’esquerra i que Allende va tenir una conseqüència. Ell va ser sempre present, des dels anys trenta, amb candidatures fallides per arribar a la presidència i, a més, amb reformes que encara repercuteixen al meu país, com ara la nacionalització del cobre o el lliurament de mig litre de llet per nen, perquè es va adonar, com a ministre de Salut, que si el company del poble no estava ben alimentat no es podia fer res. Els meus fills ho van rebre, jo quan era nen també ho vaig rebre. Cercant referents a l’esquerra, apareix Allende. Va ser capaç de lliurar la seva vida per un ideal, omple aquest espai mental com si fos una mena d’ésser arquetípic que se sacrifica en benefici del poble i que a més se sacrifica per un bé comú.
—C. R.: Jo crec que el somni d’Allende no s’ha pogut complir enlloc, però sí que s’ha convertit en una figura per a estudiar, en una figura digna. Allende no es va manifestar mai en favor de la lluita armada i aquest va ser un dels problemes que va tenir. I per això va ser derrocat, perquè no hi havia cap exèrcit que el defensés. El somni, la utopia, d’Allende no hi ha ningú que l’entengui, era impossible de realitzar, ningú no entenia què volia realitzar, ni l’esquerra ni la dreta. És impossible realitzar-lo avui dia.
—R. E.: Quan ell parla davant de l’ONU, de manera no agressiva, diu a la cara dels dirigents dels Estats Units que en la seva administració es generaven uns interessos transnacionals que explotaven el poble. Va ser molt visionari del que passa ara, ni tan sols els governs tenen poder sobre ells.
—C. R.: La figura de Pinochet cada vegada cau més i creix la d’Allende. Ara se sap que Pinochet era un lladre, un narcotraficant, els judicis que es fan a la família perquè torni diners… Qui sap si en el futur aquest somni es complirà. No ho sé.