02.07.2019 - 21:50
En una cultura literària com la nostra, sovint molt pudorosa (o de vegades poc valenta, segons qui sigui el crític que formula la teoria), la rapidesa amb què ha aparegut No tornaran vius, la nova novel·la de Xevi Sala, és una excepció i un símptoma d’una certa europeïtzació o del retrobament amb la tradició francesa.
Sala, periodista i escriptor, aquesta vegada decideix d’enfrontar-se a un dels nostres dimonis més coetanis i ens presenta el procés de radicalització i islamització d’un grup de nois que acabaran cometent un atemptat. Per a qualsevol lector català serà inevitable de pensar en la cèl·lula que fa dos anys va atemptar a la Rambla, amb un escamot de nois resident a Ripoll, però si la novel·la es tradueix a qualsevol altra llengua pot funcionar igualment bé: un grup de nois accelera la seva transformació mitjançant un procés de captació i radicalització per acabar essent els agents actius d’un atemptat.
Sala explica: ‘Dos anys després dels atemptats de la Rambla i Cambrils, sense oblidar els fets d’Alcanar, que varen colpir tan durament Catalunya, hem tingut moltes respostes a tot allò que va passar. La majoria han arribat del periodisme o de la universitat i també de la policia. Aquesta vegada intento aportar una possible resposta de la literatura, que permet, com en altres països, d’explorar la ficció per acostar-se a la realitat.’
El camí no ha estat gens fàcil. Com a autor, la primera dificultat amb què ha topat ha estat la vida mateixa. ‘La literatura ha de ser entretinguda i és una ficció. La premsa ja ha fet totes les reconstruccions possibles per buscar una explicació, però la literatura també ha de ser un entreteniment i una reflexió’, diu. I explica que l’altra gran dificultat ha estat escriure mantenint el respecte per les víctimes, per totes en conjunt. ‘Hi ha gent que considera que els familiars dels executors dels atemptats també són víctimes. Jo ho veig així. Hi ha molta gent que creu que no i això fa que en qualsevol atemptat acabem comptant menys víctimes de les que realment hi ha hagut.’
Sala en tot moment ha volgut defensar els seus dos oficis: ‘Ara com ara, he escrit cinc novel·les i us puc assegurar que el periodisme i la novel·la no tenen res a veure. El periodisme ha de ser coherent amb la realitat, mentre que la novel·la ha de ser consegüent amb la versemblança. Cal versemblança per a explicar les històries, encara que siguin fets que han succeït.’
I Sala ha fet això, en la seva història. ‘Després d’haver escrit la novel·la hi ha molts interrogants que no tenen respostes. Els experts han fet informes molt aprofundits sobre aquesta cèl·lula, en ambients acadèmics diversos, i tots assenyalen que els nois no van tenir una integració millor o pitjor. Podríem debatre molt sobre què entenem per integració, si el fet que parlin el nostre idioma i portin roba com la nostra ja vol dir que s’han integrat; o bé si hem de parlar de moltes més coses. En aquest cas tothom coincideix a dir que va ser un problema d’identitat: per als avis no practicaven la religió amb prou rigor, però a l’escola eren els moros. Aquesta crisi d’identitat, a més a més de la ràbia per tot allò que passa al front de guerra, els converteixen en preses fàcils per als reclutadors, que busquen aquesta crisi en nois de poc menys de vint anys i fins a trenta, que són el principal planter.’
Una cosa és clara: Sala no vol reconstruir els fets dels atemptats, sinó la manera de fer. ‘Al lector no li és explicat des de Catalunya, però evidentment al lector d’aquí li vindrà al cap Ripoll. Llegit a França, es podria pensar en els atemptats de París, que van tenir un modus operandi similar, en què una colla de nois, alguns dels quals són germans, formen la cèl·lula. No és en cap cas un atemptat de llop solitari’.
Per a nosaltres la figura de l’imam de Ripoll i els seus contactes amb el Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) és una de les claus principals i més misterioses de tota la trama dels atemptats de la Rambla. ‘Considero que tot això és un terreny que pertany al periodisme d’investigació. Saber què va passar correspon a la investigació periodística, però l’imam és una figura molt potent. A la novel·la el mal no es presenta mai de cara, sovint es disfressa i es disfressa del bé. Convivim amb el mal i el fem familiar. La temptació de passar la línia és fàcil per a algú disfressat d’home de fe entre una colla de nois.’
Sala no creu que la crisi econòmica sigui un dels factors que influeixen en la possible captació de joves terroristes. ‘Una de les lliçons que hem extret és que els reclutadors actuen en totes les capes socials. No hi ha un patró homologable per a un jove captat. Per això són difícils de detectar. Costa de lligar aquests fets amb les motivacions econòmiques, perquè molts d’aquests nois tenien feina, nòmina i recursos propis; per tant, la crisi econòmica no és pas un dels factor decisius.’
En canvi, sí que és decisiu el ritme d’alta volada que Sala impregna a la novel·la, una de les marques de la casa, d’un autor que publica cada dos anys o tres, però que cada vegada l’encerta i ens proposa un debat ètic o sobre la memòria. ‘Em guanyo la vida amb el periodisme i per això el ritme de publicació és el que és. Si em guanyés la vida com a novel·lista el ritme seria diferent o potser tindria una crisi creativa, vés a saber. De les novel·les en parlo quan ja són publicades i mai abans.’ De moment toca parlar de No tornaran vius, una novel·la que ens fa ser europeus perquè ens enfronta als nostres tabús a partir de la immediatesa.
