Xerrar (5)

La conversa és un ingredient fonamental a l’hora de menjar. Tot i que jo generalment menjo sola, quan gaudeixo realment de tot plegat és quan, a més de compartir menjar i sensacions, puc participar en una conversa. Això que els restaurants siguin espais públics també pot fer que les converses vagin més enllà de la pròpia taula i jo m’hi he trobat algunes vegades.

Amb el Pere Comellas sempre fem broma del caràcter reservat dels berguedans. Ja sé que és un tòpic, però a vegades sí que et trobes amb aquest tret en les persones que t’atenen. A Cercs hi ha un restaurant on es menja la mar de bé que es diu Ca la Bòrnia. No esperis gaires explicacions, però pots estar segur que allò que et posen a taula és boníssim. Una vegada que un fill meu i jo vam anar al restaurant Caliu de Berga feia poc que havien estrenat la pel·lícula Caracremada. El meu fill havia voltat per la Baells i em demanava detalls de la història tant dels maquis com del Caracremada. Jo intentava convèncer-lo que llegís el llibre i, de cop i volta i sense més preàmbuls, el senyor que era a la taula del costat es va adreçar al meu fill i li va parlar del llibre. Jo vaig intentar dir alguna cosa, però, un cop va haver fet la recomanació, es va girar cap al seu plat i, sense dir-me ni ase ni bèstia, va continuar menjant com si res.

A l’altre extrem, en un dels sopars dels raros que fèiem al Sushi Itto del carrer Londres de Barcelona, jo acabava d’arribar de Nàpols. Va ser un viatge molt accidentat, però divertidíssim, en el transcurs del qual els gendarmes em van aturar per primera vegada [“Els gendarmes i jo”]. La narració donava per a molt perquè, a part de la qüestió acadèmica, hi intervenien la literatura, el cinema, l’art i tot el que implica qualsevol volta per Itàlia. Quan nosaltres ja érem entaulats, va arribar una parella que va seure just a la taula del costat. No van obrir la boca en tot el sopar, no es van dir res. Espectadors de la nostra conversa, van anar menjant mentre nosaltres quasi ploràvem de tant riure rememorant, per exemple, què hi feia jo, en cotxe, a Nàpols (mai més). Quan van marxar es van acomiadar de nosaltres com si haguéssim sopat junts.

També pot ser que sigui el servei el que no et deixa enraonar. Estàs parlant de qualsevol cosa i, de cop i volta, el cap de sala et ve a explicar els entreteniments, i després el primer tast, i després el segon, i les postres, i el vi… i no hi ha manera de mantenir el fil de la conversa. A mi ja m’agrada que m’expliquin coses, però, en aquests casos, opto per no aprofundir gaire en la conversa per no trobar-me amb allò que estàs parlant de la discussió que has tingut amb el veí i l’has d’anar alternant amb recomanacions de si això es menja amb els dits o amb pinces.

Una de les grans quintades dels raros la vam pagar quan vam anar al Routa, un restaurant nòrdic que va tenir una vida molt efímera al final del carrer d’Enric Granados. El menjar era excel·lent, recordo un plat de salmó cuinat de set maneres diferents. El problema va ser, d’una banda, que nosaltres no sabíem on anàvem, però em temo molt que ells no sabien on eren. Era un menú amb maridatge (de fet, no es podia triar cap altra cosa) i, a cada plat, li corresponia un tipus de vi. Ells tractaven el vi com si fos l’elixir més preuat i aquest és un tractament rar per als que hem crescut entre vinyes. Era impossible repetir si el vi t’agradava, però t’omplien la copa encara que tu no en volguessis. A cada plat hi havia una explicació de què era, com menjar-ho i com maridar-ho. Així no es pot tenir cap conversa. El pitjor va ser, però, un detall que no hem oblidat mai. Entre plat i plat també ens canviaven els tovallons i el nostre company de taula es va trobar que la cap de sala li posava el tovalló sobre les cames. Potser va ser la seva reacció el que va fer que amb nosaltres no ho intentés, però amb això no m’hi he trobat mai més.

I, naturalment, la conversa sempre la pots tenir amb el servei. Si es dóna el cas que no hi ha ningú més i no van atabalats, et poden explicar el seu projecte, com han après a cuinar, què mengen ells i, en el cas de restaurants internacionals, també pots rebre classes d’idiomes. Confesso que m’encanta sorprendre’ls amb preguntes sobre les seves llengües o dient-los quatre paraules que no s’esperarien que un català les digués de cap manera.