Xènia, amnistia sense justícia

A la Xènia Garcia l’han amnistiada cinc anys després de la seva brutal detenció. El 18 d’octubre de 2019 ha quedat gravat a la seva memòria, aleshores tenia vint-i-dos anys i va ser detinguda mentre assistia a la manifestació com a resposta a la sentència del procés. Després de passar a disposició judicial, va entrar a la presó de Wad-Ras. Mitjançant una manipulació de les proves, la van enviar tretze dies a la presó. Com diu el comunicat del seu compte de suport, “ningú esmentarà aquests anys de patiment que certament s’han convertit en condemna.”

La secció 9 de l’Audiència de Barcelona sosté que el delicte pel qual s’acusava la Xènia és recollit en la norma de l’oblit penal, com també la seva motivació, i per això l’amnistia. El judici de la Xènia s’havia de fer el desembre del 2025, amb una acusació que li demanava dos anys de presó pel delicte de desordres públics. Segons Alerta Solidària, no hi havia danys ni lesions i hauria d’haver estat un judici ràpid.

“Eh, una detinguda no es pega!”, cridava un veí del carrer de les Jonqueres de Barcelona mentre enregistrava amb el seu mòbil la detenció de la Xènia. Poc sabia que es faria viral a causa de la violència emprada pels efectius del Cuerpo Nacional de Policía.

“Tanca la porta, que no surti!”, cridaven. Es va pensar que la matarien, no van parar ni un moment de pegar-li puntades de peu i cops de porra a les cames, a l’esquena i al cap, fins que van arribar a la comissaria de Via Laietana. Una vegada allà la van treure del furgó com un sac de patates, només pesava quaranta quilos, i un li va dir: “T’ha tocat, maca!” A l’entrada de l’edifici, va ser sacsejada violentament pels agents, mentre presenciava que a tots els nois que entraven emmanillats els col·locaven de cara a la paret, de genolls, i els clavaven tota mena de cops a la cara i als braços. Se li va gravar a la retina la imatge dels nois i les parets plenes de sang.

L’informe mèdic del Sistema d’Emergències Mèdiques va acreditar les lesions sofertes. Així i tot, l’atestat policial afirmava que s’havia usat la força mínima indispensable.

Un cop en llibertat provisional, la Xènia tenia prohibit d’assistir a manifestacions i havia de comparèixer davant un jutge cada quinze dies. Aquest retard i les mesures cautelars van ser un cop dur per a ella. Van afectar-li la salut mental i va necessitar ajuda psicològica. Avui, centrada en la feina, els estudis i en el seu entorn, admet que va amb peus de plom si surt a manifestar-se.

Vaig entrevistar la Xènia per al meu llibre Torturades. Estava cansada d’entrevistes, però finalment hi va accedir i em va fer confiança, cosa per la qual li estic profundament agraïda. Vam quedar en una geladeria al centre del poble. La Xènia venia amb uns apunts, havia anotat fil per randa tot el que li havia passat des del dia que la van detenir a la manifestació. No volia descuidar-se res, encara que, segons que em va confessar, seria impossible.

Observava el seu cos petit, molt petit, mentre se’m reproduïen a la ment les imatges del vídeo: aquells antiavalots grans, forts, armats, apallissant una pobra nena. La Xènia continuava el seu relat, repassant una vegada i una altra els apunts, volia ser precisa. És una noia vital, decidida. En acabar, ens vam fer una llarga abraçada, se n’havia d’anar a treballar. Ha de continuar la seva vida, aquesta que tan injustament li han volgut truncar.

A l’estat espanyol, Amnistia Internacional i més organitzacions han documentat un retrocés en l’exercici del dret de protesta per la reforma del codi penal, la llei orgànica de seguretat ciutadana, l’augment del poder discrecional de la policia, l’ús abusiu de pilotes de goma i la presumpció de veracitat a favor de la versió policial, entre més factors. Aquesta repressió inclou les mesures cautelars en llibertat condicional, expedients sancionadors i multes administratives, conegudes com a “burorepressió”.

Sovint, la por esdevé una eina repressiva per desmobilitzar la societat. L’ampli marge de discrecionalitat i arbitrarietat atorgat a les forces de seguretat ha dut a un augment de les sancions per suposades faltes de respecte a l’autoritat, les contradenúncies com a “hàbit automàtic” que sovint empren els agents, incloent-hi l’al·legat de fets no veraços, com a mètode de defensa davant denúncies d’abusos per part de manifestants i periodistes, o la freqüent “presumpció de veracitat” en la interpretació dels tribunals a favor de la versió policial, tot i l’absència de proves o, fins i tot, quan les proves la contradiuen directament. Més enllà de les responsabilitats individuals, és la responsabilitat global del sistema repressiu que es posa en qüestió, i alhora, els criteris d’estigmatització de la il·legitimitat de l’actuació policial. Entre una detenció, un judici i una sentència poden passar anys, i és durant aquest temps que els encausats pateixen allò que s’anomena la “pena de banqueta”.

Tots som conscients que l’amnistia del 77 va ser una llei de punt final sense veritat, reparació ni justícia. Ara, la del 2024, tot i ser necessària per a alleujar el patiment de moltes persones injustament perseguides i represaliades, també té mancances. Els negociadors no ho han fet bé, i han posat al mateix cistell els repressors i els represaliats. D’ençà de l’entrada en vigor de la llei d’amnistia, unes 80 persones s’han beneficiat de la norma, incloent-hi 46 agents de la policia espanyola, tot i que la seva exculpació no és ferma.

Entenc l’argument que potser no hi havia cap més manera de fer-ho, i que han negociat tant com han pogut. Però, si és així, no comprenc tanta eufòria de tots els partits, venent l’amnistia com un gran èxit. Sembla que els nostres polítics no han après res; ens cal més bona comunicació, més humilitat i reconèixer les febleses. La llei d’amnistia del 2024 no pot ser una llei de punt final del procés. Veritat, reparació i justícia per a totes les persones represaliades.

Dit tot això, contenta per la Xènia. Ja era hora que s’acabés aquest malson. T’estime.