Galícia celebra Xela Arias, la seva poetessa trencadora

Avui se celebra el Dia de les Lletres Gallegues, enguany dedicat a  la poetessa, traductora i editora de Vigo Xela Arias (1962-2003).

Amb motiu d’aquesta diada, NósDiario ha publicat un número especial de Sermos Galiza i VilaWeb us n’ofereix traduït l’article que dedica a Arias l’editora de la seva obra completa, María Xesús Nogueira. La directora del diari, María Obelleiro, ha remarcat: “Celebrem una escriptora capdavantera que reivindicava el gallec com a llengua literària i que també treballava en un dels camps de la literatura menys reconeguts: la traducció.”

Al número zero de la revista Congostra, publicada el juliol-agost del 1988 per l’Associació Cultural Zeca Afonso de Vigo, es publicava una reflexió de Xela Arias sobre la creació poètica, en què deia: “En la poesia, com a la vida, no entenc la sistematització ordenada; trio una mena d’anarquia. M’hauria agradat que el resultat d’un poema fos un pasquí crític, avisador i narcotitzant.” Aquesta afirmació, feta després de la publicació del seu primer llibre, Denuncia do equilibrio (1986), recull dues actituds importants en la trajectòria de l’autora. D’una banda, l’anarquia que la va menar a prendre els seus camins en el temps que ella mateixa havia establert. D’una altra, la dimensió crítica, social i també política –un pasquí– de la seva escriptura. La poesia va ser la principal activitat literària de Xela Arias. En aquell territori, que considerava realment lliure, construïa i modulava una estètica singular.

Cavalls i papallones de color carabassa

Als anys vuitanta, els versos de l’escriptora van començar a aparèixer en aquelles publicacions periòdiques que obrien les seves pàgines a la poesia. El suplement Guieiro, d’A Nosa Terra, i la revista Dorna van acollir tot allò que tenim fins ara de les primeres composicions de l’autora. Els anys següents, el diari Faro de Vigo, les revistes Neboeira, Espiral, Carel, Festa da palabra i Treboada, i els fanzines Katarsis i As Follas de Sísifo van continuar. D’aquesta poesia juvenil, se’n destaca la vocació experimental en el pla formal, amb jocs en la disposició del vers i els espais en blanc, i amb la incorporació d’elements cal·ligràfics. En molts casos, el poema va acompanyat d’una il·lustració o, fins i tot, en forma part, tal com va passar en composicions il·lustrades per Xosé Guillermo o Pedro Sardiña. L’aproximació de la poesia a uns altres llenguatges serà un dels trets que caracteritzarà la trajectòria de l’escriptora. Els primers poemes de Xela Arias també es van publicar en recitals, freqüents en aquella època, i especialment al Festival da Poesía no Condado, al qual assistia regularment d’ençà del 1983. Les publicacions anuals derivades d’aquest aplec també són essencials per a la reconstrucció de la biografia poètica de l’autora.

La poesia iniciàtica de Xela Arias es debat entre una representació animada de la natura i un assaig sobre escenografia urbana desenvolupat posteriorment a Denuncia do equilibrio i Tigres coma cabalos (1990). En aquest conjunt de composicions s’aprecia una voluntat d’experimentació lingüística materialitzada en l’alteració de la sintaxi i la incorporació de neologismes. Aquest tret, juntament amb les imatges més originals, la major part creades a partir de l’univers animal, formaran part de la seva poesia de llavors endavant:

amaranunca as estrelas reverdecidas
as orquídeas
o amor
o pavo real
cabalos e bolboretas alaranxadas
nubes e versos bicos
bicos agarima
o son
                             blues
                            blues  

(Espiral, 1983) 

El primer llibre de poemes de Xela Arias, Denuncia do equilibrio (1986), es va completar, tal com va datar l’autora, el 1984. Tot i aparèixer a la col·lecció Ventobranco de Xerais, tant la portada com el disseny havien estat creats pel pintor Xosé Guillermo, que, amb la tècnica del collage, hi va introduir elements gràfics que feien referència a l’univers urbà. L’autora n’explicà reiteradament el títol, que resumia l’objectiu de treure a la llum equilibris aparents que realment amagaven tensions i conflictes. Molts anys després, en una entrevista concedida a Ana Romaní, va insistir que la poesia havia d’investigar i qüestionar l’ordre de les coses.

La innovació de Denuncia do equilibrio no està només en l’orientació temàtica, sinó també i sobretot en la forma. L’obra reflecteix el procés d’experimentació començat en la producció anterior. L’expressió renuncia a bona part dels signes de puntuació i la sintaxi trencada, violada per estranyes col·locacions pronominals, esdevé deliberadament estranya: “se escandalizo o interior  derroto peixes lubinas / caranguexos”. La gramàtica genera neologismes constants (“empuxadamente”, “voluptuoseando”) mentre que l’animalitat i la violència són la matèria primera per a la creació d’imatges molt potents: “cabalos /  desbocados / polas praias / da cidade”. L’espai urbà, poc freqüentat fins ara en la poesia gallega, arriba a la centralitat d’aquest llibre en el qual els carrers i les places són recorreguts constantment per un tema de vegades descurat:

Pásote
Dou outra volta
Relátome polo paseo arriba mergullada.

Pel contingut i l’estètica, Denuncia do equilibrio es va allunyar de les opcions majoritàries d’una època etiquetada a les històries de la literatura gallega com a poesia dels anys vuitanta: culturalisme, preciositat i gust barroc i retorn als temes clàssics.

Un temps d’espectacles, llanternes i dolls

La curiositat de Xela Arias per experimentar en la relació entre poesia i les altres arts es va tornar a posar de manifest en la seva participació en el projecte que va conduir al seu segon llibre, Tigres coma cabalos (1990). El volum, amb fotografies de Xulio Gil i poemes de l’autor, és el resultat d’un treball conjunt en què els dos llenguatges es col·loquen al mateix nivell per formar un treball conjunt: “No hi ha peus de fotografia, no hi ha il·lustracions al text. Sí, és així la història”, adverteixen. La poesia de Xela Arias interactua amb una selecció de fotografies de cossos nus en postures diferents, totes en tensió, en un entorn decorat només amb elements d’un atrezzo teatral. L’autora mateixa exhibeix el seu cos en una obra més acostada al llibre d’objectes que no a la literatura eròtica en què més d’una vegada s’ha inclòs erròniament.

Els poemes de Tigres coma cabalos aborden diversos aspectes de les relacions humanes, des de la trobada fins a la incomprensió i l’atracció cap a la violència. Aquest darrer té una forta presència a l’obra i dóna peu a imatges inquietants, com ara “revirácheste, / E botaches os paxaros contra os mobles” o “nos machados da túa voz balazos / de incontinencia”. La tensió també es manifesta en la complexitat de les relacions entre dos subjectes que es mouen per un escenari una altra vegada urbà, de vegades nocturn i marginal. L’animalitat anunciada al títol es concreta en aquest llibre en imatges suggeridores associades a la irracionalitat, la passió i la violència. És el cas de versos com “bate / en min a furia dos escualos” o “tigres coma cabalos abrasados, / coma cabelos en rebelión; / renxidos!”. La dimensió social, en què l’autora va insistir en un intent de corregir algunes de les lectures que se’n feien, és especialment evident en aquelles composicions en què la veu poètica fa una reflexió crítica sobre la contemporaneïtat:

Son dun tempo
de espectáculos, lanternas e acibeches
comigo.

Per la ciutat sense rampes a les voreres

Un cas especial en la poesia de Xela Arias és Darío a diario (1996), escrit arran del naixement del seu fill. El llibre aborda l’experiència de la maternitat d’un punt de vista innovador per dos motius: perquè escriu a partir de l’experiència quotidiana i no de la idealització: “Imos, meu ben, camiñar sereno / pola cidade sen ramplas nas aceras”; i perquè estén el tractament del tema al pla social: “Non sangue do meu sangue. / Non carne da miña carne.” Una altra peculiaritat de l’obra és l’adaptació del registre al destinatari. D’aquesta manera, la veu poètica parteix d’una segona persona embolcallada en vocatius afectuosos i referències a la literatura infantil (popular). A Darío a diario també es fa explícit el desig, comentat per l’escriptora, de transmetre al seu fill un codi de valors amb el qual afrontar el món, tot concloent, en línia amb els feminismes que rebutgen les visions essencialistes de la maternitat, que “hai posible en ser muller un privilexio imposible de transferir”.

Ni el social ni l’establert

L’exercici de l’experimentació amb la morfologia del llenguatge es reflecteix en el títol de l’últim llibre de poemes de Xela Arias, Intempériome (2003). La fórmula del neologisme l’assajava de feia gairebé una dècada, tal com demostren els versos “Independénciome para que eu saiba / onde eu quero estar atada” (1994), “Inmaculábante” (1997), “Camelízateme” (1999) o “Intempériateme” (2002). Algunes coincidències textuals amb una autopoètica del 1994 i la recitació de parts del llibre, el 1999 i el 2000, en representacions poètico-musicals palesen un llarg procés d’escriptura. Com suggereix el títol, el subjecte, que se situa “per elecció” en un marge –”a miña querida sida”, “a lei de me nacer así tan negra, por elección”–, és exposat al clima a partir del qual descriu una situació de crisi i formula un seguit de reflexions que se’n deriven.

A aquest propòsit respon l’estructura del llibre, que consisteix en una secció amb un sol poema, seguit de dues amb poemes breus. El llenguatge de Intempériome és especialment tens, fins i tot trencat –”Ba / léirate / me // […] Me / diocratízaste / me”– i la veu poètica desafia el lector mitjançant l’ús de constants imperatius que de vegades es converteixen en eslògan: “Realízate / no traballo / e acouga / a inten- ción / da sabotaxe”, cosa que converteix el llibre en la proposta poètica més radical de l’autora: ni el social ni l’establert. I aquí no hi ha jutge.

Sabem de la mort el llegat inútil

L’escriptora va reflexionar sobre l’efímera existència al poema “De certo, a vida ía en serio”, en què dialogava amb una composició del poeta Jaime Gil de Biedma.

La mort va arribar tot de sobte quan Xela Arias preparava la presentació del seu darrer llibre i col·laborava en un nou projecte interactiu, de poesia i música, amb Fernando Abreu. Al llegat poètic que va deixar, caldria afegir-hi, per la importància significativa que tenen, alguns texts solts: el que va escriure per al llibre en honor de Rosalía de Castro, Daquelas que cantan (1997), titulat “A de quen comprende …”, on proclama: “Nada novo, inmaculada Rosalía. / Tal sempre mulleres confinadas na construción / doutros”; i els que va escriure arran de la catàstrofe del Prestige – “Dignidade”, “Never More” i “Cadáver de man”–, que il·lustren una dimensió més compromesa de la poesia concebuda com un “pasquín crítico, avisador e narcotizante”.