21.07.2017 - 22:00
El 17 d’octubre de 1986, Juan Antonio Samaranch va anunciar, des del Palau de Beaulieu de Lausana, que els Jocs Olímpics de 1992 es farien ‘a la ville de… Barcelona’. L’any següent, a Catalunya, un grup de persones es va organitzar amb un objectiu molt clar: que una delegació catalana participés en aquells Jocs Olímpics. L’Associació per la Delegació Olímpica de Catalunya (ADOC), primer, i el Comitè Olímpic de Catalunya (COC), després, van treballar per ‘convèncer el món’ que aquella era una aspiració legítima. Però la negativa de l’olimpisme, la política espanyola i l”ara no toca’ del president de la Generalitat d’aleshores, Jordi Pujol, entre més coses, ho van obstaculitzar.
Xavier Vinyals era el director general del Comitè Olímpic de Catalunya (COC) durant els Jocs de Barcelona. Tot i no assolir el reconeixement del COC per part del COI, Vinyals va poder desfilar i fer onejar una senyera durant la cerimònia inaugural a l’estadi Lluís Companys. Parlem amb ell d’aquesta qüestió, dels intents infructuosos del COC de participar en Barcelona 92 i de per què això no va ser possible.
—Com sorgeix la idea de recuperar el projecte de Josep Elias Juncosa de 1913 i fundar un Comitè Olímpic de Catalunya?
—Sorgeix d’un grup reduït de promotors, entre els quals hi havia l’Albert Bertrana, el Carles Lladó i el Francesc Serra. Escriuen un article d’opinió al diari Avui en què diuen que, atès que Barcelona tindrà uns Jocs Olímpics, s’hauria de recuperar l’antic Comitè Olímpic de Catalunya que no va ser mai reconegut a causa dels avatars de la política de l’època. A partir d’aquí, s’estudiar la viabilitat administrativa i legal del comitè i es crea l’ADOC, que vehicula aquestes aspiracions.
—Entre la seva fundació i la petició de reconeixement formal, feta el 1991, quina feina fa el COC?
—Convèncer el món. I, en bona part, això s’aconsegueix. A banda de la formalitat de demanar per escrit la sol·licitud, s’havia de preparar una estratègia de reconeixement del comitè. No et pots presentar a Lausana i dir: ‘Hola, vinc perquè em reconegueu’. Prèviament, fan falta una sèrie de diàlegs. S’aconsegueixen suports del parlament, de partits polítics i institucions, però sempre ens manca un suport actiu per part del govern de la Generalitat.
—La població donava suport a la participació del COC?
—Sí, molt majoritàriament. No hauria passat res si hi hagués hagut un Comitè Olímpic de Catalunya competint als Jocs de Barcelona. Fins i tot, les enquestes de l’època deien que un 80% de la gent de Catalunya estava d’acord a tenir seleccions pròpies participants en els Jocs Olímpics. Era un suport ampli.
—El 1991, es demana el reconeixement al Comitè Olímpic Internacional (COI). Quina esperança teníeu que la petició fos ben rebuda?
—Poca. Ens trobàvem que els suports interns que necessitàvem, com el del mateix govern, eren uns suports molt tous. I era molt difícil d’aconseguir que es reconegués una cosa tan complexa com el COC abans dels Jocs de Barcelona, si no tenies una posició ferma del govern de la Generalitat. I no era pas ferma, era molt tova.
—No us va agradar el paper del president Pujol a l’hora de donar suport al COC.
—Pujol no va fer una defensa estratègica del COC, prioritzava negociar unes altres coses amb l’estat. Va donar un cert suport a les mobilitzacions del Freedom for Catalonia i d’altres, que estaven bé però que van desaparèixer del mapa quan van començar els Jocs Olímpics i va començar a competir la selecció espanyola.
—Em podeu explicar algun fet concret?
—Hi ha una federació, la de natació, que un dia diu al president Pujol: ‘President, la Federació Internacional de Natació està disposada a reconèixer-nos. Què fem?’ I el president els diu: ‘Ara no toca.’ Quan s’asseuen a Madrid a negociar coses, aquest tema no és mai a la taula de negociació, no ho demanen. I si no demanes una cosa, no te la donaran.
—Què n’esperàveu? Que fes de mediador amb les institucions espanyoles, per exemple?
—No, no. Un país que té un comitè olímpic acostuma a tenir el suport del govern del país. Si quan lluites pel reconeixement, no tens el suport ferm del govern del teu propi país, és molt difícil. I aleshores era possible legalment, perquè la Carta Olímpica encara no s’havia modificat. La modificació de la Carta Olímpica es va fer per nosaltres, dedicada als catalans.
—Heu dit alguna vegada que Jordi Pujol va canviar d’opinió quan va veure que el paper de Catalunya quedava diluït i que, fins i tot, us va demanar de fer alguna cosa.
—Sí. Jo crec que ell es va adonar que s’havia equivocat. Ho demostra que, durant els Jocs, ens va trucar i ens va dir: ‘Escolteu, Catalunya no apareix enlloc, a veure si podeu fer alguna cosa en la cerimònia de clausura.’ Òbviament, allò no estava preparat ni teníem previst de fer res. La prèvia dels Jocs, l’arribada de la torxa olímpica, la campanya del Freedom for Catalonia donaven certa visibilitat al fet nacional català, però quan va començar a competir la selecció espanyola, tot això va desaparèixer i el president es va adonar que potser sí que hauria d’haver defensat el COC.
—Es va fer una oferta al COC: ‘No feu res per a dificultar el desenvolupament dels Jocs i, a canvi, serà més fàcil de negociar el reconeixement de cara a Atlanta 96.‘
—En cap moment no ens vam plantejar de fer un boicot als Jocs. Algú ho ha dit i no és cert. Al contrari, volíem que els Jocs sortissin bé, però volíem tenir visibilitat. Com que no teníem un plantejament de boicot, aquesta proposta no tenia sentit. Sí que ens van dir que, si els Jocs sortien bé i no hi havia cap conflicte amb nosaltres, després dels Jocs estaven disposats a parlar-ne a fons. Però nosaltres érem perfectament conscients que o ens en sortíem abans dels Jocs o després no hi hauria cap possibilitat.
—Per què?
—La força que teníem per a forçar el reconeixement era fer els Jocs a casa. Quan ja han passat, ets en un racó del món i al COI no li importa. Però quan són a casa teva i una part de la gent hi està abocada i ho demana amb ganes, el COI s’ho mira d’una altra manera. Després, només ens quedava existir i esperar que la situació política canviés o bé canviar la situació política perquè el COC pogués ser reconegut. El temps ens ha donat la raó. L’única manera de tenir un comitè olímpic reconegut avui dia és la independència.
—Qui us ho va fer saber?
—El COI va delegar al vice-president senegalès, Keba Mbaye, el diàleg amb el Comitè Olímpic de Catalunya.
—I Juan Antonio Samaranch?
—Samaranch va fer algun intent, fins i tot en públic, de proposar que els atletes catalans duguessin un distintiu o que desfilessin juntament amb la delegació espanyola però portant la bandera catalana o les quatre barres a la indumentària. Samaranch va anar bastant enllà i tothom se li va tirar al coll.
—A banda d’aquesta proposta concreta, quina actitud va tenir Samaranch durant l’intent de reconeixement del COC?
—Samaranch volia allò que volíem tots, que els Jocs fossin un èxit. I li va semblar que aquest gest no canviava l’statu quo i que era suficient per a satisfer la població catalana. De la mateixa manera que les llengües oficials dels Jocs van incloure el català perquè la gent del país se sentís més còmoda. Normal. Samaranch ho feia per satisfer una aspiració. A mi no me la satisfeia, però entenc que una part de la gent ja n’hagués tingut prou. Ara bé, el Comitè Olímpic Espanyol va dir que ni parlar-ne, i els partits polítics també.
—Samaranch era president del COI quan es va reformar la Carta Olímpica per tancar la porta a qualsevol comitè que no fos d’un estat independent.
—Sí, però una cosa no és incompatible amb l’altra. Ell va considerar que havia de fer algun gest per a satisfer les aspiracions legítimes de representativitat de la nació catalana. Però no era favorable al reconeixement del COC i, per tant, després dels Jocs va canviar la legalitat perquè no poguéssim entrar.
—El 1996, s’abandona la categoria de ‘països esportius’ i el COI parla directament d”estats independents’.
—Va ser un trencament amb l’esperit de l’olimpisme, que tradicionalment optava per separar la geografia esportiva de la geografia política.
—Malgrat tot, vau desfilar en la cerimònia d’inauguració del 25 de juliol de 1992 amb una senyera enmig de la delegació lituana. Com ho vau aconseguir?
—Havíem creat un comitè de coordinació amb els comitès olímpics de les repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) perquè cap dels nostres comitès no estava reconegut i ens va semblar que ajuntar-nos ens donava més força. Vam establir una relació d’amistat i confiança. Quan van ser independents, el COI de seguida els va reconèixer, i aleshores es van trobar que havien de venir a Barcelona, on tenien algun amic. Em van proposar personalment de ser el seu attaché, el màxim responsable d’un comitè nacional olímpic davant un comitè organitzador. Jo els vaig respondre que sí, però amb l’única condició que a la cerimònia inaugural em deixessin desfilar amb la meva pròpia bandera i que després pogués fer públic que ho havia fet com a representant del Comitè Olímpic de Catalunya.
—Què vau pensar quan vau sortir a l’estadi i vau poder treure la senyera?
—Pel que fa al país, va ser una derrota que no aconseguíssim res més enllà d’aquest acte simbòlic. Personalment, va ser d’una certa emoció tenir la possibilitat de desfilar en una cerimònia inaugural disfressat d’atleta d’un altre país però fent-ho com a representant del Comitè Olímpic de Catalunya.
—Creieu que avui és més a prop el reconeixement oficial d’un Comitè Olímpic de Catalunya?
—Sí, perquè som més a prop de la independència. El món de l’esport no pot ser indiferent a un procés d’independència, sinó que ha de ser-ne un actor partícip. A més, és àmpliament acceptat, des del punt de vista acadèmic i dels estudis d’impacte, que tenir un estat independent i ser reconeguts a escala internacional generaria un gran benefici per a l’esport català.
