Xavier Vendrell: ‘No trigarem a tenir una proposta que posi l’estat contra les cordes’

La manera més fàcil de definir l’ex-conseller i empresari Xavier Vendrell és amb la paraula patriota, però també es pot fer a la moderna dient que és un home que té una centralitat clau dins l’independentisme. Del Baix Llobregat, amb una aparença física contundent  i fama de bon organitzador, té com a arma negociadora dir el que pensa. Però, segurament, també sap callar més que no sembla. El seu pes polític rau en el fet que, tot i estar profundament compromès amb la seva militància a Esquerra, és una de les persones per qui han passat i passen tots els intents d’unitat estratègica independentista. Proper a Marta Rovira, escriu l’epíleg del llibre de Sergi Sol sobre Oriol Junqueras i, al mateix temps, té fàcil accés al president Carles Puigdemont. Des d’aquesta posició diu que és optimista: que la unitat estratègica és molt a prop. Això sí, s’intueix que se li ha esmunyit de les mans més d’una vegada.

Comença l’entrevista  amb el xip pragmàtic, tants per cents inclosos. Hem de ser pràctics, diu. Però acaba mostrant camins per a posar l’estat contra les cordes. Deixa anar  la idea d’una marxa per Europa. Aclareix una mica més el concepte. La mobilització seria més potent que la de Brussel·les no pel que fa a nombre de gent, sinó perquè hauria de ser més sostinguda en el temps. És inevitable pensar amb  la marxa d’Hondures. Com a bon home pont, després d’haver explicat això mateix al programa ‘FAQS’, ha aconseguit posar Junqueras i Puigdemont d’acord, el dia de la presentació de la Crida. Tots dos han fet un piulet beneint la idea de la mobilització europea. Això només ho pot fer ell. Ha sortit a l’escenari públic poca estona. Sembla que ha aprofitat el temps.

—Com veieu la situació del país un any després de la declaració d‘independència?
—Aquests últims mesos ha baixat la tensió. Això és bo. Crec que l’independentisme comença a acostar posicions, encara que la posició pública sigui diferent. Fixem-nos en les declaracions d’alguns dels dirigents polítics, des d’Albert Botran o Mireia Boya de la CUP, que diuen que cal un referèndum perquè és això que se’ns reconeixerà internacionalment i ens permetrà de sostenir la República, fins al president Puigdemont, que diu al seu llibre que cal una mediació internacional pel referèndum, passant pels dirigents d’ERC. Com més va més es recupera la idea que és el referèndum que ens fa forts, perquè té darrere el 80% de la ciutadania, al costat de la reivindicació de la llibertat dels presos. És això que entén el 99% de la comunitat internacional. Si fas la mobilització dient que la fas perquè vols votar, la comunitat internacional ho entén. Si la fas dient que ets una república, la comunitat internacional no ho entén. Hem de ser pràctics. Crec que la majoria de dirigents independentistes, tant dels partits com de les entitats, són molt a prop de posar-se d’acord en quin és el camí.

—Sou optimista, doncs.
—Trec la vena d’alpinista. Si estem d’acord que mai no hauríem imaginat la quantitat de gent que hem pogut pujar al camp base; si estem d’acord que vam fer un atac al cim per una via on ens va caure una allau i ens va deixar tocats i que ara hem de recompondre l’expedició per atacar el cim, el debat que toca resoldre ara és per quin camí pugem. Després, ja discutirem si anem a la mateixa cordada i quins rols fa cadascú. Les entitats han de fer d’entitats, i els partits de partits. Això serà una discussió a posteriori, però primer ens hem de posar d’acord en quin és el camí. Sí, sóc optimista, som a prop d’aquest acord i el país manté el tremp, es va veure l’Onze de Setembre. Si hi ha una direcció amb les coses clares, no hi haurà cap problema perquè la gent la segueixi. Tenim la força i la il·lusió per a fer-ho. Cal definir el camí i quines són les fites que no vam poder superar l’octubre passat.

—Quin considereu que és el camí?
—Tornar a recuperar la unitat pel referèndum, que interpel·la el 80% de la gent i que força els dirigents polítics i sindicals a qui no entusiasma la independència, però que han manifestat públicament el seu suport al dret de decidir. Mobilitzar tota aquesta gent per tornar a fer pressió a l’estat i aconseguir de tornar a tenir una gran mobilització unitària pel dret de decidir. Aquest és un dels èxits del primer d’octubre. Hi ha gent que diu que l’1-O no va servir de res. Home, jo he fet d’interventor al barri de les Planes, de Sant Joan Despí, que té un vot abassegadorament unionista, i els interventors d’ERC sempre havíem estat la gent del centre del poble, catalanoparlants. El 21-D, els interventors d’ERC eren tots gent del barri castellanoparlant. Això és un salt impressionant. I no és un salt d’ERC, és un salt de l’independentisme. Hem aconseguit que gent emocionalment espanyola s’hagi afegit al projecte. Oriol Junqueras és capaç de dur a la pràctica allò que fa quinze anys va teoritzar Carod-Rovira. Per a ser independentista, no cal deixar de ser sentimentalment espanyol. Junqueras i gent com Gabriel Rufián connecten amb aquesta gent perquè s’apuntin a la defensa de la independència o, si més no, del dret de decidir. Hem de garantir aquest gruix intern suficient, i després complementar la diplomàtica.

—A què us referiu?
—La diplomàcia no la podem fiar només al fet que un conseller, amb tota la seva bona fe i astúcia, pugui parlar amb ministres d’Afers Estrangers i primers ministres i els pugui convèncer. Estic segur que la majoria de primers ministres de la Unió Europea els semblaria bé que els catalans decidíssim com va fer Escòcia. Però el cost que té enfrontar-se amb l’estat espanyol no els compensa. En canvi, si aconseguim que la seva població els ho demani… Nosaltres, els ciutadans, hem de treballar-nos els nostres conciutadans europeus perquè pressionin els seus estats. Sense el 50% hem anat molt lluny. El món sap que volem la independència. Però és evident que si els independentistes som capaços de guanyar tres o quatre eleccions seguides, és un pas molt important i podem mostrar aquesta victòria. Si, a més, podem demostrar que un 80% estan a favor del dret de decidir, això és molt important.

—L‘independentisme ja ho ha demostrat, això.
—Evidentment, sí.

—Fa temps.
—Però hem vist que no n’hi ha prou. Hem d’aconseguir més simpaties. Imaginem que no s’aconsegueix de convèncer l’estat espanyol. I fem un altre referèndum. I guanyem. I ens reconeixen. Tenir la comunitat internacional al nostre costat és molt important. S’havien fet els deures? Sí. Però no havien valorat que no n’hi havia prou, que s’havia de fer alguna cosa més. Hem d’aconseguir que l’unionisme no estigui espantat. Sempre que s’ha fet un cim per primera vegada, s’ha fet després d’haver-ne fet diversos.

—Si després de la declaració d‘independència el govern hagués sostingut la posició, hauria pogut arribar algun reconeixement?
—Això no ho sabrem mai.

—N‘éreu partidari?
—Aquell moment era molt difícil per als governants que prenien les decisions. No podem saber si era la millor decisió. Resistir potser hauria significat més presó, exili i algun mort. Hi ha qui diu que necessitem morts. Els demanaria què dirien si fos el seu fill. Potser no ho tindrien tan clar. Oblidem-nos-en i fem les coses com les sabem fer.

—La vostra posició sembla molt diferent de la del president Torra, que apel·la al ‘momentum‘ i a la confrontació amb l‘estat.
—En l’escena pública hi ha una percepció de gran divisió a l’independentisme, però en privat les posicions estan molt més acostades. Tothom n’és conscient. Però a vegades som esclaus de les nostres paraules i a vegades hem dit coses de les quals no és senzill desdir-nos. Des de la societat civil, els partits i les organitzacions hem d’ajudar perquè a poc a poc acceptin que el 27 d’octubre potser no teníem prou força.

—Què us ho fa pensar?
—Senzillament que vivim molt bé.

—Molt bé? Cada dia ens llevem amb l’angoixa que vivim en una democràcia falsa, que tenim gent a la presó…
—En el context mundial vivim molt bé. Vaig a Colòmbia cada mes per motius professionals. Imagineu que cada dia, quan us llevéssiu al matí, no tinguéssiu res per a donar als vostres fills. Hem de ser conscients que les grans revolucions les han fetes gent que es moria de gana. És clar que tots tenim angoixa, però aquest cap de setmana potser anirem a sopar amb els amics, beurem la nostra cervesa o prendrem una copa de cava. Arriscar-se en aquest context és molt més difícil que fer-ho quan la teva situació és desesperada. No estem pas en una situació desesperada. En aquest país, la revolució independentista l’hem encapçalada les classes mitjanes. Gent que tenim unes condicions de vida, un sou, una feina, una hipoteca, fills, unes escoles per pagar… A la gent que em demana més contundència en les accions no els demano si estan disposats a anar a la presó, els dic que es responguin a si mateixos si estan disposats a perdre la feina. I quanta gent coneix disposada a això.

—La pregunta podria ser: esteu disposats que entrin a casa vostra per detenir el vostre fill per no haver fet res, com ha passat a l‘Adrià Carrasco? L‘amenaça real és aquesta.
—Evidentment que no. Per això lluitem i treballem. L’única manera que no entrin a casa meva i detinguin els meus fills és tenir la independència. Si no, pot passar en qualsevol moment. Per tant, mirem com aconseguim la independència. Intento ser realista. Què estem disposats a fer? Jo no sóc paràmetre, fa 35 anys que milito en l’independentisme. Puc estar disposat a tot. Però mirem la realitat del nostre entorn. Hi ha dos milions i escaig d’independentistes, però no tothom està disposat a anar igual de lluny. El 27 d’octubre no érem un 47%, érem molts menys. N’hem de ser molt conscients. Quan fem un pas, hem de saber quanta gent tenim darrere. L’1-O teníem molt més del 47%. Ens ho hem de mirar fredament. No podem fer més perquè no tenim forces per a fer-ho. No podem anar contra una paret. N’hem de prendre mides i saber si la podem tirar a terra o si hi ha un camí que l’envolta. Hem de ser realistes.

—La repressió us ha fet ser realista?
—No. Sempre miro de ser realista. No és la repressió que em porta aquí. El dia 27 pensava que aquell camí ens podia portar al cim, però ens va caure una allau al cap. I com que ens cau l’allau, veig que aquell camí no ens pot dur al cim. N’hem d’agafar un altre.

—L‘allau és la repressió?
—L’allau és que a posteriori veig que al meu poble hi ha un 70% de la gent que vota partits que vol que jo sigui a la presó. No vull la independència amb aquests veïns així. Vull convèncer-los i que vegin que sóc veí seu i que junts podem construir una ciutat on viure millor tots. I que la millor manera és tenir una república. I que m’és igual la bandera que tingui al balcó. Em queda molta feina per a convèncer aquesta gent. Quan hem omplert els carrers d’estelades ens hem sentit molt a gust, i quan he vist set-centes persones amb estelades al meu poble m’he sentit molt orgullós, però no m’he adonat que estava espantant el meu veí. Aquell amb qui he anat a l’escola, amb qui porto els fills a l’escola, amb qui he jugat a futbol, l’espanto. Per tant, he de parar i pensar com m’ho faig per no tenir-lo en contra, sinó a favor, com a mínim, que puguem votar. No em crec que ningú dels qui vota Ciutadans no sigui demòcrata. Gent que ha votat partits d’esquerres tota la vida ara no s’ha tornat feixista. Senzillament els hem espantat i s’han refugiat en el partit que els semblava que els donava més garanties de romandre en la seva espanyolitat. Per tant, els hem de calmar, seure amb ells a prendre una cervesa i explicar-los que volem construir un país junts i que només el farem amb la llibertat i la democràcia. Això no es fa en una setmana i requereix feina, i ens hem d’arremangar. Ens hem equivocat pensant que havent parlat amb els governs de la Unió Europea i una pila de la resta del món en teníem prou. La gent que va encapçalar això no va delegar. Van assumir tota la responsabilitat i ara n’assumeixen les conseqüències. No entenc que es critiqui això, tots cometem errors.

—No enteneu que es critiqui qui?
—Els presos i els exiliats. No pas que no es faci una anàlisi crítica del seu paper per a evitar errors la pròxima vegada, jo ho faig. Ara bé, s’ha faltat al respecte a gent que és a la presó. I també a dirigents que no hi són. Quan veig piulets insultant en Joan Tardà, amb una vida sencera lluitant per la independència… Per a mi, això no és tolerable.

—Lamentablement, a Twitter s‘insulta tothom. Tardà i Arrimadas. Aquest insult té valor polític? Qui no ha rebut un insult?
—Dic que a les xarxes els independentistes que ataquen altres independentistes, o són infiltrats de la policia espanyola o s’equivoquen, perquè actuen com a quinta columna. Per tant, vull interpel·lar aquesta gent. No són tan sols les xarxes socials. Gent amb renom dins el món independentista que agredeix verbalment i ataca altres dirigents independentistes. M’és igual del partit que siguin. A mi, el cas de Tardà em fa un mal especial. Que algú que no ha fet ni una desena part del que ha fet ell per la independència gosi atacar-lo em molesta profundament i em fereix. És un home d’una bonhomia absoluta i honest. No parlo de discrepar, parlo d’atacar i insultar.

—No creieu que aquest soroll el provoca una minoria?
—Ho hem vist també en persones amb responsabilitats. No vull dir noms perquè no vull entrar en aquesta dinàmica. És un error. Els independentistes ens hem de mirar als ulls i fer una anàlisi coherent i realista d’on som. Decidir per on hem de continuar el camí, repartir-nos les feines. No té sentit que els partits vulguin fer d’entitats i les entitats vulguin fer de partits, i això ara passa. Dins els partits s’han de repartir la feina. I créixer, créixer i tornar a ser prou forts i generar les circumstàncies que ens permetin de posar l’estat en una posició d’escac com l’1-O i el 3-O.

—Tornar al camp base del referèndum implica que els dirigents assumeixin que l’1-O no és un referèndum vàlid.
—Si algú pretén que la comunitat internacional reconegui l’1-O com un referèndum i el resultat com a vàlid per a dir que ja no cal fer més referèndums, crec que és poc realista. Hem de donar una eina acceptable. En aquest sentit, quan algú diu que l’1-O no va servir de res si no sostenim la República, també s’equivoca. U, va servir perquè el món sàpiga que existim. Dos, s’ha sumat gent al projecte perquè l’1-O van veure com defensàvem els nostres drets. Tres, per saber on som i on són. Vam veure què estaven disposats a fer ells i com estàvem disposats a resistir nosaltres. Si som honestos i pensem què hauríem dit si a final de setembre algú ens hagués ensenyat les imatges de l’1-O i ens hagués dit que passaria allò, hauríem respost que a les onze no quedaria ningú als col·legis, que no es resistirien aquelles càrregues. És molt important saber que tenim un poble disposat a resistir allò. L’1-O ha estat un aprenentatge brutal, en aquest camí al cim, en aquesta via que ningú havia transitat. Sí que hem descobert una allau que ens ha arrossegat, però també altres coses molt importants. Sabem que hi ha una allau, però sabem també que hi ha punts de fortalesa brutal, com l’actitud de la nostra gent. A partir d’aquí, cerquem el camí essent conscients de les dificultats que tenim. Cal unitat estratègica.

—La unitat és el punt mitjà entre això que dieu i el que diuen els presidents Torra i Puigdemont?
—La unitat estratègica és el camí més adequat que acordin els dirigents. L’anàlisi que faig jo ve de les coses que llegeixo. A més, si veig que la Mireia Boya o l’Albert Botran no diuen coses gaire diferents de les que diu el president Puigdemont, i molt semblants a les que diuen els dirigents d’Esquerra, crec que va per aquí. Són gent significativa. El president Torra també parla de tres potes, el 80% que no reconeix la monarquia espanyola, que està a favor del dret de decidir i de l’alliberament dels presos.

—També parla de fer nous primers d‘octubre… I sembla que dieu el contrari.
—No estic en contra de fer un primer d’octubre. Però hem de trobar un motiu, organitzar-lo, que els dirigents es posin d’acord.

—La diferència rau en el grau de confrontació?
—No em feu entrar en noms propis. Parlo amb molts dirigents de moltes organitzacions i moltes entitats. Veig que som molt a prop d’arribar a un acord estratègic. Si hi posen una mica de ganes, tots saben quin és el punt de trobada. Al final, la gent marca el punt de trobada i és això que ens fa forts. Per més que tots tinguem pressions per coses que hem dit o entorns que tinguem. Tots vivim un moment de frustració, evidentment. Si pels joves ha estat dur, la gent més gran que veia la independència a tocar ara té el dubte si la veurà. Això és un cop molt fort i els hem de cuidar i fer entendre que no els hem enganyat, sinó que pujàvem la muntanya i prevèiem fer l’atac al cim, però hem tingut mal temps. El 1987, vaig intentar fer el Cerví, però no el vaig poder fer fins al 2000.

—Públicament, l‘ANC, la CUP i els CDR exigeixen al govern que desobeeixi, que faci efectiu el mandat de l‘1-O i que faci efectiva la República. Més concretament, l‘ANC demana que es publiqui la declaració d‘independència.
—L’ANC també diu que els partits s’han de posar d’acord. I es posaran d’acord amb les qüestions que considerin convenient, no amb les que digui l’ANC. Aquí tothom té molta pressió, és lògic i humà. Hi ha circumstàncies i moments complicats. Però crec que tothom sap que es pot fer allò que es pot fer. Tothom té el seu públic i el seu discurs, però si tothom és honest, que no ho dubto, i tothom vol guanyar i fer viable el projecte… Tu pots ser al camp base i dir que pujaràs pel camí més recte perquè ets molt valent i tens uns admiradors mirant, oi? Però quan t’estires a la màrfega i et mires l’aresta, bufes. Hi ha uns passos que ningú no sap com fer. Ningú ha dit què vol dir la desobediència.

—Què creieu que vol dir?
—No en sé, d’aquestes coses.

—Sou un radical.
—Ho dieu perquè tinc arrel independentista?

—Per la vostra trajectòria.
—A la meva trajectòria he fet moltes coses, però a vegades he vist que el camí no era el correcte i n’he agafat un altre.

—El vostre discurs pot sorprendre.
—No ho sé. Sóc coherent en una cosa, sempre dic què penso. Qui em coneix de fa molts anys ho sap. Per tant, ara dic tot això convençut. I no em diran que em vull aferrar a la butaca, perquè no tinc cap càrrec ni en vull cap, ni cap sou. Dic què penso lliurement. No veig possibles altres vies. He parlat amb gent que proposa d’anar per un altre camí, però no me’l saben descriure. La desobediència què vol dir? Amb tot l’afecte i el respecte, és fer el que ha fet la batllessa de Berga? No. L’altre dia en Carles Riera deia que calia desobeir col·lectivament. D’acord. Però hem de ser molts, no només els polítics. Tornem a allò d’abans, quanta gent coneixem que estigui disposada a perdre el seu lloc de feina. Després diuen de fer una vaga general. Tornem-hi, quanta gent està disposada a faltar a la feina un mes o s’ho pot permetre? No tothom pot! Si tinguéssim la certesa que amb un mes de vaga general guanyaríem, potser convenceríem molta gent. Però si no la tenim…

—Si condemnen els presos polítics a vint anys de presó, com ho ha d‘afrontar el país?
—He fet algunes propostes i tinc algunes idees. Crec que per la via pacífica i legal es pot posar l’estat espanyol contra les cordes. He fet propostes que partits i organitzacions estudien. Hi ha gent treballant-hi. No crec que no triguem a tenir una proposta sobre la taula que posi l’estat contra les cordes. Però ho hem de fer honestament, sense cometre cap il·legalitat i sense que impliqui cap acció de violència ni sabotatge físic. Per exemple, molts independentistes, ho dic amb vergonya, tenim algun compte bancari en entitats de l’Ibex 35. O paguem la llum, el gas o l’aigua a aquestes empreses. Que s’arremanguin les entitats i facin que cap independentista pagui a aquestes empreses i veurem que l’estat comença a grinyolar. Hi ha moltes coses per fer sense saltar-nos la llei.

—Posar l‘estat contra les cordes significa fer accions que forcin un referèndum?
—Sí. Crec que és l’única sortida.

—Pel que dèieu al principi de l‘entrevista, sembla que l‘independentisme s‘hagi d‘estar deu anys convencent tota la població.
—No he dit que aquestes accions puguin fer-se en un dia, ni en dos ni tres. Les mobilitzacions que hem de fer no són d’un dia ni d’una setmana, han de ser de llarg termini i sostenir-les. I hem de calcular com les fem sostenibles.

—Quines idees teniu al cap?
—No vull cremar cap idea. Ha de sortir gent representativa de moltes entitats i partits a defensar-la. Crec que hem de mirar a Europa. Hem de fer la mobilització més gran de la història de la humanitat. Hem de desbordar el món i les diplomàcies per a fer que la gent del món es posi al nostre costat. Hem de convèncer més gent. Hem de preparar-nos més. Hem d’afinar i preparar una mobilització cap a Europa.

—Ja va haver-hi la manifestació del 7 de desembre a Brussel·les
—No sé què s’ha de fer, les entitats i els partits són qui ho han de decidir. Hem de fer alguna cosa que posi nerviós l’estat, que el posi contra les cordes. Tenim la capacitat de fer-ho molt més gran. Segur que us ho imagineu, milers i milers de persones permanentment mobilitzades a Europa.

—Ens podeu donar més detalls? Per on aniria?
—…..

—Si  no pot ser,  canviem de tema. Com valoreu el paper d‘ERC aquests últims mesos? Hi ha hagut un canvi de rumb?
—Tot l’independentisme, des del 27 d’octubre fins avui, ha estat en xoc. En dol. Esperàvem que tot anés d’una altra manera. Havíem somiat el paradís i ens hem trobat una situació molt dura. Estàvem preparats? Sí. La gent que és a la presó estava disposada a fer-ho. Quan vas a veure un partit del Barça, esperes guanyar. Vas amb la il·lusió d’un resultat positiu. Però també saps que pots perdre. Ha anat de la pitjor manera que ens podíem imaginar. Segurament, els dirigents no volien fer més passos perquè empitjorés encara més. El president Puigdemont no estava disposat a tenir morts a la seva consciència. Per tant, s’atura quan es creu que pot haver-hi morts. Això ho van explicar.

—Era real, l‘amenaça de violència?
—És clar que sí. L’amenaça de violència era realíssima. De fet, l’1-O, tal com van actuar, podrien haver matat algú. Estaven disposats a tot. Els dirigents polítics són humans i quan els cau una garrotada, reaccionen com a tal. Els dirigents elegits i reconeguts són a la presó i a l’exili. Si demà poguéssim asseure durant cinc hores els setze represaliats en una taula, estic segur que sortirien amb un acord. Però això no podem fer-ho. I, per tant, els qui negocien hi són per delegació. Gent sobradament preparada, però que no té la legitimitat moral. No és senzill. Lògicament, els dirigents actuals, abans de prendre decisions transcendents, han de consultar-les i parlar-ne amb els qui són a la presó i a l’exili. Si hi pogués haver una reunió entre Junqueras i Puigdemont, avançaríem molt. Tothom ha passat per moments difícils. Crec que el realisme d’Oriol Junqueras ha fet que Esquerra fes aquesta lectura que us comentava. A mi em va costar de fer-la.

—Què en penseu, de la Crida per la República?
—M’estimo més no parlar dels altres. Cadascú té el dret d’estructurar-se com li sembli. La Crida tindrà la seva funció i em sembla molt bé. Crec que no ha ajudat com s’ha presentat. Ho dic sense mala intenció. Si realment la Crida es llança com un projecte que vol agrupar diferents sectors de l’independentisme, s’ha de fer de manera pactada amb aquests sectors. Si vosaltres i jo negociem per fer una societat plegats i de cop presenteu un projecte i em dieu que m’hi he de sumar sense que ho hàgim pactat, d’això se’n diu OPA hostil. Així és com ho han interpretat ERC i la CUP. Per tant, una de dues: o realment es pensava fer un projecte ampli on cabés tothom, i calia pactar-lo, o bé és la refundació legítima d’un espai. Però aleshores ho havien d’haver pactat amb els seus, perquè el PDECat ha quedat una mica descol·locat. Els dirigents que han impulsat la Crida han tingut poca habilitat. I això els ho he dit personalment. Són gent d’una gran vàlua i em sap greu que tinguin un desgast amb això.

—Creieu que no els anirà bé?
—Volent-ho ser tot potser no acaben essent ni una cosa ni una altra. Si volien ser un front ampli, ho havien d’haver pactat amb els altres partits. I si volien ser la refundació d’un espai, ho havien d’haver pactat amb el nucli dur d’aquest espai, que és el PDECat. Pot ser un naixement una mica complicat. Però no vull ficar-me gaire a la casa dels altres.

—Quin paper ha de fer el Consell de la República?
—Hi ha moltes coses que no estaven a punt l’octubre de l’any passat. Algunes d’aquestes s’han de fer i s’han de fer millor. Hi ha algunes que no les pot fer el govern. Per tant, el Consell per la República, més enllà de la internacionalització, pot ajudar a preparar el nou embat que s’hagi de fer en el futur.