Xavier Trias: “El senyor Illa és un espanyolista total”

Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) està descansat. Va deixar de banda la jubilació per presentar-se a les eleccions, va guanyar, però la tenalla dels Comuns i el PP per a fer batlle Jaume Collboni no el va deixar governar, i ara, finalment, es retira. “No vull ser com Biden”, va repetint aquests dies. Parla amb tranquil·litat, com si s’hagués tret un pes de sobre. En aquesta entrevista, reflexiona sobre el futur de Junts, que ja abraça del tot com el seu partit, reivindica la figura del president Carles Puigdemont i explica com espera que les coses canviïn una volta hagi tornat de l’exili. També té un avís per a Esquerra Republicana: “No es fiïn del senyor Illa. És un trampós.”

—Què us sembla la negociació entre Esquerra i el PSC per a la investidura de Salvador Illa?
—No ho sé, perquè no hi sóc. No sé de què parlen. L’única cosa que adverteixo a Esquerra és que no es fiïn de Salvador Illa. És un trampós, diu una cosa i en fa una altra. Fan de bons nois i per darrere et fan una jugada. El senyor Illa és un espanyolista total, estava a favor del 155. Em costa de creure que hi hagi conversions tan importants. Crec que són tàctiques, i em fa por la gent que és tàctica d’aquesta manera. No us en fieu. Tenen plantejaments espanyolistes forts i durs. Són d’aquests que diuen: “Han de ficar Puigdemont a la presó perquè l’ha feta molt grossa.” Com? El president va fer la seva obligació, que era escoltar el poble. Han perdut el sentit de què va passar en aquest país, una cosa que no es dóna al món: un munt de gent d’ideologies molt diferents es va manifestar i va acabar fent un referèndum de manera pacífica. Això hauria de ser un exemple per a moltíssima gent. I em diuen: “Vostè no ho ha entès, la repressió serà total.” Ah, d’acord. Doncs treguin-se la careta d’una vegada i no m’expliquin històries. Vostès han decidit espantar-nos. Continuar amb les teories de l’Aznar. S’equivoquen. Aquí hi ha molta gent que, facin el que facin, tenim molt clar com han d’anar les coses.

—A l’acte d’aquest cap de setmana als Banys i Palaldà, al Vallespir, vau dir que éreu “un home de Puigdemont”. Quan us hi vau tornar?
—El dia que se’n va anar. He estat sempre al costat del president Puigdemont. És el nostre líder. Quin líder tenim? Puigdemont. Un senyor que va prendre una decisió molt valenta: exiliar-se. Hi ha qui el critica, però va ser una decisió molt valenta, per a mantenir la flama encesa de la situació que vivim a Catalunya.

—Què vau pensar quan us va explicar que estava decidit a tornar?
—Li vaig dir: “Et tancaran a la presó. Sàpigues que et tancaran a la presó. Hi ha un conjunt de gent que et vol emmanillat.” L’estat ha explicat la història que el president Puigdemont és boig. Que l’han anat a veure? Hi han parlat? De boig no en té res! És un home que té conviccions, les aplica i, si l’escoltes, allò que explica és molt interessant.

—Vós enteneu la decisió de tornar ara, en aquest precís moment?
—No hi té més remei. Quan et compromets a una cosa, l’has de fer. Els compromisos, a la vida, són per a complir-los. Et presentes a les eleccions dient que quan es faci la investidura vindràs? Doncs véns.

—Dins el partit mateix hi ha gent que pensa que aquests darrers sis anys s’ha donat un sentit polític a l’exili: no deixar-se atrapar per la justícia espanyola. Segur que paga la pena de sacrificar tot això per la investidura de Salvador Illa?
—Sí, perquè és molt important d’explicar l’engany que pot ser l’amnistia. S’ha fet una llei d’amnistia però igualment diuen: “Al president Puigdemont, intentarem posar-lo a la presó.” De què van? Això desmunta que hi ha coses que no funcionen com haurien de funcionar, com ara la justícia, evidentment, però no només. La justícia pren posicions perquè sap que hi ha unes formacions polítiques que tenen aquests plantejaments. Parteixo de la base que el senyor Sánchez voldria que segons què no passés, però dins el Partit Socialista hi ha molta gent que vol que passin segons quines coses. Començant pel senyor Felipe González.

—Políticament, per què us agradaria que servís, el retorn del president Puigdemont?
—Perquè les coses canviïn.

—Per obrir un nou cicle de confrontació?
—No, no de confrontació. L’únic canvi possible és el reconeixement de Catalunya com a nació. Això es pot fer d’una manera total o més gradual, però ho necessitem. Tècnicament ja diran com s’ha de fer, però no pot ser que no reconeguin el que som. Diuen que la transició va anar molt bé. Doncs, no. A nivell territorial no ha anat bé. Ho he viscut en directe. Des que es produeixen els traspassos de la sanitat que ha estat mal finançada. I a més d’estar mal finançada, els qui han governat no han volgut buscar una solució definitiva. Per què no? Jo m’he sentit dir: “Si us arreglem el tema, fareu el que voldreu” [en castellà]. És una visió mesquina, perquè Catalunya sempre ha estat hipersolidària. Sempre hem col·laborat amb tothom perquè la sanitat funcionés, no només la catalana, sinó la de tot Espanya.

—Una de les demandes que hi ha damunt la taula amb el PSOE és una millora del finançament. Vós creieu que té recorregut?
—N’hauria de tenir. El que no sé és si la fórmula que plantegen és reeixida. He vist moltes negociacions sobre el finançament i tot han estat pedaços. Solucions que eviten la catàstrofe, perquè estem a punt de la catàstrofe. Quan tens un sistema sanitari que té un pressupost de 12.000 milions, el president de la Generalitat diu que és un gran pressupost i resulta que hem gastat 15.000 milions, doncs això, si no ens ho arreglen, va pel camí de la catàstrofe. Ens falten 3.000 milions a la sanitat i l’any que ve ens passarà igual. No es poden anar repetint, aquestes situacions.

—I quina és la manera d’aconseguir-ho? Pressionar més el PSOE?
—Sí. El PSOE se l’ha de tenir sempre pressionat. Estan encantats que siguis dependent. La seva fita és que siguis dependent i que hagis d’anar a veure’ls i aleshores ells et donaran uns dinerets. Com un pare amb els fills. “Va, els deixarem uns diners perquè no protestin.” Jo dic: “No. Vull ser major d’edat.”

—Segons com vagin les coses aquests mesos vinents, Junts s’hauria de replantejar el suport a Pedro Sánchez?
—Depèn de com actuï ell. El senyor Sánchez sap que això és a les seves mans. Nosaltres vam fer una aposta per a la investidura, però no per al dia a dia. Ho ha de tenir clar. Ja ho veu: va perdent votacions. No estem lligats de mans i peus. Dependrà de què faci.

—Us imagineu Junts, d’ací a uns anys, pactant amb el PP espanyol una altra vegada?
—Ho veig difícil. Sobretot amb el PP actual, però crec que el PP no pot continuar tota la vida així. El PP era molt estrany i va haver de canviar. Avui dia, tenen un problema, que és José María Aznar, que des de fora es dedica a intoxicar i a crear un mal ambient. Dins el PP hi ha gent amb qui he tingut fins i tot amistat que no és així.

—Parlem de Barcelona. Com la veieu, avui?
—Barcelona és una ciutat molt potent. Del punt de vista econòmic, la situació va millor. El que li passa a Barcelona és que té un alcalde que no sap marcar la política. Ningú no sap exactament què acabarem fent. Ell diu que farà polítiques progressistes. Què vol dir? Quina política faràs i amb qui? No està clar. Ell em diu: “M’has d’ajudar, coincidim en moltes coses.” No acabo d’entendre res.

—Enteneu la voluntat d’Elisenda Alamany i la direcció d’ERC d’entrar al govern de Jaume Collboni?
—No. No entenc ni l’actitud del senyor Collboni ni la d’Esquerra. Amb Esquerra, hi vam fer un acord. Teníem un plantejament de fons. Ara no veig cap on volen anar. Suposo que un dia ens ho explicaran. El tema és en què consistirà, l’acord. A mi em preocupa del punt de vista del model de ciutat i del punt de vista de la capitalitat. Barcelona és la capital de Catalunya i ho hem de plantejar així. No podem estar tot el dia fent ara una coseta en català, ara una coseta en castellà.

—Sobre el model de ciutat de Collboni, què us en preocupa més i què us en fa sentir més a prop?
—Tots coincidirem que s’ha de lluitar contra la pobresa. Això vol dir crear activitat econòmica. Quina activitat crearem i com la farem sostenible? Em desconcerten perquè fan missatges propagandístics. Una desfilada de Louis Vuitton al parc Güell. Cotxes de fórmula 1 al passeig de Gràcia. No acabo d’entendre quin model és aquest. Per què ho fan, això? Per atreure turisme? Si ja en tenim. Però l’hem de tenir de qualitat. El model és la propaganda. Es gasten diners en propaganda i no sé per què. La imatge que tenen és la d’un govern populista i de dretes.

—Després d’anar-vos-en, el grup de Junts a Barcelona ha de continuar provant d’entendre’s amb Collboni?
—Sempre intento d’entendre’m amb tothom, però hem de saber que no ho volen. El senyor Collboni no es vol entendre amb Junts per Catalunya. Han decidit que ens han de treure del poder, perquè saben que una part molt important del nacionalisme català és a Junts. Com menys poder tinguem, més contents estan. El PSC vol arraconar un tipus de nacionalisme català. A ells, tenir una crossa nacionalista però poc forta, no els importa. Ja ho van fer en el seu dia amb Iniciativa. Ells volen crosses, no volen socis forts que els marquin la política que s’ha de fer.

—Què té Junts, segons vós, que molesti tant el PSC?
—Que som transversals. Anem de la social-democràcia a la democràcia cristiana, és un ventall molt ampli, que afecta electoralment el PSC. És un tipus de votant que els fa mal. El PSC és un partit molt fort, no ens enganyem, i a Barcelona és tan fort que quan jo em presentava deien: “Si presentem una cadira, guanyem.” Doncs s’ha demostrat que poden perdre. Els socialistes tenen molt clar què volen: no estan a favor d’una Barcelona que faci de capital de Catalunya i que reivindiqui que Catalunya és una nació. Estan a favor d’una ciutat que competeixi al món econòmicament, sempre que això no molesti Madrid. El problema que tenim és la dependència. És un problema gravíssim.

—Com us agradaria que fos Junts per Catalunya d’ací a cinc anys? Quin rumb creieu que hauria de prendre?
—El que té. No ha de canviar els plantejaments. És un partit transversal que ha de ser més fort i tenir una direcció forta. Hi ha gent que es pensa que una direcció forta és poc democràtica. No. Una direcció ha de ser democràtica, però també forta.

—Compartiu la sensació que la ciutat és en una certa decadència, en procés de provincianització?
—No. Barcelona és una ciutat molt potent. Passa que, si no és ben gestionada, si l’alcalde no està convençut de la importància que té ser capital de Catalunya, perdrem una ocasió única de donar-hi força.

—Enteneu els qui senten que la ciutat és com més va menys seva per culpa del turisme de masses i del preu dels lloguers, per exemple?
—I tant. Totes les ciutats importants del món tenen el mateix problema. El mateix. Ara bé, no pot ser que l’èxit no vagi acompanyat d’una millora social. Quan vaig perdre les eleccions amb la senyora Colau, vaig pensar: “Aquesta senyora, que representa un partit d’esquerres, dur, farà canvis molt importants.” Ni un. Ni un. Ha estat un desastre. Ha anat pitjor. S’han encarit els preus, hi ha més turisme. Tot allò que va dir ella que evitaria ha anat a pitjor. Ara cal veure què faran els socialistes. Hem de ser capaços de regular el turisme, però hem de tenir clar que les coses que fem han de ser per a millorar les condicions dels ciutadans de Barcelona. Això és el que no veig que tinguin clar.

—Vau dir que us n’aniríeu quan tinguéssiu el relleu tancat. Però no hi ha un candidat clar per al 2027.
—No, això ho ha de decidir el partit. Això no és hereditari. He fet el que havia de fer: posar-hi ordre. Jordi Martí, de president del grup, una persona en qui tothom pot confiar, i Neus Munté, de portaveu. He fet un equip de gent extraordinària. Poques vegades es dóna que hi hagi un grup a l’oposició amb gent tan potent. Jordi Martí, Neus Munté, Damià Calvet, Victòria Alsina, Josep Rius… un conjunt de gent que són primeres espases.

—No teniu cap preferència sobre qui hauria de ser candidat?
—És clar. Tothom les sap. Però ara no és la meva feina. Ara toca anar tots junts. La decisió l’ha de prendre el partit, i qui vulgui ser alcalde de Barcelona no ho podrà ser si no té la confiança de la cúpula del partit.

—Deixeu-me acabar així: creieu que Catalunya serà independent, un dia?
—La meva il·lusió és total. Però no ho plantejo així. El que no és suportable de cap manera és el grau de dependència que tenim. Ens hi hem de revoltar, tant els qui som independentistes com els qui no ho són. Això és una vergonya. No podem continuar amb aquest grau de dependència. Això s’aconsegueix amb la independència total? A la vida hi ha etapes diferents, però el que no pot ser és continuar com fins ara. I el que em fa por és que el senyor Illa no té aquest plantejament. Ell és dels que creu: “Bé, això ja ho arreglarem.” No, no. No és una broma. No s’arregla amb uns dinerets. És un problema conceptual. Senyor Illa, vostè creu que Catalunya és una nació? Sí o no?